inici

Cap Vermell

Fent memòria /16/ Any 1975

Capítol 16 



ANY 1975: 
UN ANY DE LA DONA QUE DONÀ PER  A  MOLT





 

Ogino.-L’any 1975 va morir el professor Ogino, el qual havìa revolucionat, en temps, les tècniques de la reproducció humana, establint els dies fecunds i infecunds de la dona. El que importa de tot plegat és que amb Ogino començà el món – malgrat dir que el professor l’espifiava més de dues vegades amb la seva tesi – a preocupar-se seriosament pel control de la natalitat, perquè la bombolla demogràfica podia ser tan malèvola per al planeta com la mateixa bomba atòmica. Sens dubte, una exageració!  Després d’Ogino han passat moltes coses, des dels anticonceptius artesans fins a les noves formes de protecció femenina. Ogino fou un profeta de la sexualitat conjugal, mentre els avortaments, el anticonceptius, el contraconceptius, s’han multiplicat arreu del món. Ogino va morir a temps, perquè ja s’havia convertit en una referència còmica, més que altra cosa, però s'ha de reconèixer la seva aportació al coneixement de la dona.

Doctor Ogino

Any internacional.- Però 1975  fou també l’Any Internacional de la Dona, immediatament abassegat i utilitzat pels mitjans oficials per fer feminisme convencional amb l’eslògan “Dígaselo con flores”. El que una dona fos, per primera vegada, representant diplomàtica al Vaticà, l’existència de dones a la marina mercant o tripulant de barcos no eren més que fets enganyosos o, en els millors dels casos, intranscendents. A les acaballes d’aquest any internacional de la dona no s’havien obtingut més resultats que el caràcter paternalista de la convocatòria proclamada de manera ostentosa per la ONU, de la qual únicament es podia extreure la conclusió lògica que si es convocava un Any de la Dona era perquè,  prèviament, se la declarava en inferioritat de condicions i donava per sobreentès que seria absurd anunciar un Any de l'Home. Així i tot, la dona es va posar de moda i e ventilaren els problemes femenins, per la qual cosa es varen organitzar, amb aquest fi:  jornades, congressos, conferències, seccions i edicions especials als periòdics i revistes... La situació de la dona, amb els seus diversos aspectes, passà a ser pública i coneguda i,  inclús,  els grups favorables a l’alliberació de la dona i les feministes en general tengueren major i millor accés als mitjans de difusió. Al Palau de Congressos de Madrid, qui era aleshores princesa Sofia, amb Carmen Polo – dona d’aquell dictador que s’anava atracant al moment del seu traspàs i posterior enterrament sota una llosa de 1.500 quilos  al Valle de los Caidos –,  i Arias Navarro, president del govern de Franco, inauguraren un simposi dedicat a l’efemèride.

Alliberació de la dona

La maja desnuda.- Mentrestant, a una ciutat espanyola, un policia local, llavors anomenat “municipal”, va fer retirar del mostrador d’una botiga una reproducció de La maja desnuda de Goya. Tothom va fer befa de la ignorància del guàrdia, amb excepció dels seus superiors, que el felicitaren, ja que consideraren deshonest posar-se en pel, malgrat que fos davant un dels més grans pintors de tots els temps. La família de la duquessa d’Alba, directament afectada pel famós quadre, va desmentir que la maja fos la mateixa duquessa, en part pel rigor històric i  d'altra banda pel bon nom fa-miliar. Els prejudicis llogarencs del policia els exhibien, malgrat l’esmentat Any de la Dona, les més altes instàncies del país amb la seva repressió que no sabien resoldre quan d’una obra d’art es tractava, acceptant-ho com es toleren els arbres nuus, sense que a ningú se li passi pel  cap posar-los camisola.

El municipal emulant a la "Maja desnuda"

Equus.- A Espanya existia una clara prohibició del despullat als escenaris, el 1975. Al cinema començaven a permetre's les escenes amb poca roba. Equus, el drama de l'escriptor anglès Peter Shaffer, fou autoritzat per la censura espanyola. Els censors – el més jove d’ells, d’uns 60 anys d’edat – ni s’adonaren que el text de l’obra exigia que dos personatges – interpretats per Joan Ribó i Maria José Goyanes – es mostrassin davant el públic completament nuus. Era la comèdia més adequada, aquell any, per fer els honors a l'escainada alliberació de la dona. Però la censura, sense saber de què anava l’obra,  l’autoritzà. Quan portaven uns dies representant-la, els escàndols de certs sectors pudibunds que, per altra part, no s’abstengueren d’anar a veure-la al teatre, feren suspendre les representacions. Com que el gastòrum de la inversió per la posada en escena era majúscul i el ressò que entre els espectadors d’idees més avançades tingué si no s’autoritzava, es va arribar a una transacció: Ribó sortiria amb un eslipi Goyanes amb biquini de color pell. Fou pitjor el remei que la malaltia, encara se senten les rialles i els crits entre els bastidors del Teatre de la Comèdia de la capital d’Espanya.

Equus


Erotisme ugandès.-
A l'entremig de tot això, la premsa catalana – i no tant la madrilenya – parlaven de l'embolic que havia armat la bonica ministra d’Assumptes Exteriors d’Uganda, una jove de color que, prèviament, havia estat un llarg temps com a representant al Vaticà i que fou destituïda del seu càrrec. Una espècie de trama d’espionatge i de pel·lícula prohibida de les de Perpinyà: el mateix Idi Amin, dictador ugandès, havia sorprès la formosa Elisabeth Bagaya fent l’amor als excusats de l'aeroport amb un peó de càrrega. Amin ho va fer publicar a primera pàgina als diaris d’Uganda. Els de Catalunya (Julio Manegat) escrivien: ”Una mescla d’internacionalisme intrigant i d’erotisme. Perquè resulta que els ministres, tant si són de color com no, tant si són dones com homes, tenen el seu coret i quan aquest entra en escena ja se sap que el cap comença a donar voltes en l’aire com la baldufa d’un nin jugant. Això sí, amb quatre “rombes” com els de la televisió d’aquests anys del tardo-franquisme. I vist el cos de la ministra que apareix als diaris d’Uganda – aquí no han deixat que ho publicàssim – no és gens fàcil alliberar-se de l'assetjament del peons ni de càrrega ni de corda, ja que sembla que les races de color saben fer l’amor amb més potència, més intensitat, amb més salut, que a l'Occident decaigut, decadent i crepuscular”.


Idi Amin i la princesa ministre

 Fou un altre episodi d’aquell quasi únic Any Internacional de la Dona. 

 

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar