inici

Cap Vermell

Democràcia, demodependència, indepecràcia

Tinc la sensació que el concepte democràcia té accepcions excloses als diccionaris i a la legislació. Per què, sinó, uns l’entenen d’una manera i uns altres d’una altra?

És evident que els partits polítics anomenats unionistes i els independentistes parlen llengües diferents. No perquè tots siguin poliglotes, precisament, sinó per la manera que utilitzen la terminologia democràtica uns i altres.

En aquest país estem acostumats a que cap dels partits polítics que guanya unes eleccions acompleixi allò que havia ofert en els seus programes electorals. Com es menja, això, si se suposa que el programa és el contracte de compromís entre els ciutadans i els càrrecs electes, base substancial del concepte democràcia? Ara que uns partits estan compromesos amb el punt principal del seu programa electoral i l’estan duent a terme, resulta que són il·legals i antidemocràtics. Que no figurava en el seu programa electoral, això de promoure un referèndum d’independència? Si tan il·legal era, per què aquest govern de Madrid no va dur a la fiscalia aquest programa electoral, impedint-ne les seves candidatures? Si tan antidemocràtic era, per què no ho van denunciar les organitzacions internacionals de defensa dels drets humans?   

A mi em sembla que hi ha gent que parla un llenguatge diferent al dels meus diccionaris, sigui el de la Real Academia de la Lengua Española o el de l’Institut d’Estudis Catalans: On s’ha vist que oferir a la ciutadania el dret de vot sigui sinònim de cop d’estat, o de cop a la democràcia? Des de quan referèndum és sinònim d’independència? En tot cas, podria o podrà ser el seu causant o desencadenant, però abans han de succeir algunes coses, com que els votants d’aquesta acció que molts entenem com a democràtica, guanyin als partidaris de l’unionisme. Si jo fos rei d’aquest regne, demanaria a la Real Academia de la Lengua Española que traguessin el qualificatiu de Real del seu nom, per no haver alertat repetidament als governants que referèndum i independència són paraules de significats ben diferents. O potser ja s’inclogui aquesta nova accepció per tal d’evitar el mal tràngol al monarca i jo no n’estigui informat.

Si jo hagués de posar un negoci a la capital del regne (cosa que queda ben lluny dels meus propòsits immediats), ho tindria ben clar: crearia una acadèmia de formació d’assessors polítics i de comunicació que, a efectes pràctics, tindria el nom de Academia para la Formación de Asesores Políticos y de Comunicación. Per començar ja està bé així; com serà un èxit, qui ho dugui a terme segurament podrà incloure el Real després de la primera fornada de titulats, perquè entre el que hi ha ara i les potencials oportunitats de negoci, els resultats serien, utilitzant el terme de moda, espectaculars.

Sent benvolent, la recent història del país deixa ben clar que els serveis d’intel·ligència estatals són escassos o estan Cerrados por Vacaciones. Fins i tot jo, que sempre he estat partidari de la supressió de fronteres (idealismes que té un), que ni podré votar ni hi visc allà, sóc partidari que es faci el referèndum a Catalunya! I com jo, tants altres que conec... I tot, gràcies a les actuacions dels governs del regne, no us penseu que sigui un fan d’altres bestieses que també s’han fet o que es fan a Catalunya.

Jo crec que els polítics que amollen la seva incontinència verbal en contra d’aquest referèndum tenen por; aquella por que hom té quan li diuen que ha de fer una cosa i no sap ni per on començar. Si ocupen càrrecs de govern, deu ser que no saben què han de gestionar ni com; el desconeixement genera por; d’altra manera, ja fa temps que haurien dit, mig rient i fent befa: ¿que quieren hacer un referéndum de independencia? ¡Pues que lo hagan! Mire Ud., Sr. President, les prestamos las urnas y nos las devuelven limpias y ordenadas en un plazo prudente. A portes pagados por Uds. antes de que las necesitemos para las Generales, las Autonómicas o las Municipales. Y si quieren, pueden imprimir las papeletas en nuestras imprentas estatales, a un precio razonable, claro está.


Si ho haguessin fet al voltant de 2008 o 2009, ja fa estona que tornaríem a concentrar els debats en el futbol, les travesses i altres futileses. Fins i tot s’haurien acabat molt abans els casos Gurtel, Noos i tants altres judicis per corrupteles, perquè hauria quedat clar que els bons, els democràtics, eren ells. Però no, una idea que era vox populi de fa temps, sembla que no la van pillar. I mentre anaven atiant el foc amb suculents titulars en els mitjans de comunicació, per acabar d’adobar-ho, van ser capaços d’afirmar amb rotunditat que els bancs no tornaran el total de milions d’euros amb els quals se’ls ha rescatat (recorden allò previ de: el rescate a los bancos no va a costar ni un euro a los españoles?)

 

Segons el diari La Vanguardia (que no és gaire independentista, que diguem) el que no pagaran mai els bancs puja, euro amunt euro avall, a uns 40.000 milions (sí, quaranta mil milions). Si no he fet el càlcul malament i dividim aquesta xifra entre 40 milions de persones que formem la població del regne, toquen aproximadament a uns mil milions d’euros per persona. Uep! A mi, si em retornen la meitat o una quarta part, em conformo! Els meus nebots no, que voldran la seva part sencera; i és normal perquè són més joves i tenen molta vida pel davant.

Entendré perfectament que les hemeroteques nacionals i universitàries posin un segell de EXPEDIENTE CLASIFICADO XX i prohibeixin tot accés a les seccions de política dels mitjans de comunicació de les darreres dècades: s’han dit tantes mentides i tantes bestieses que fins i tot a mi em fa vergonya aliena. I estic per començar una petició a change.org per tal que no es desclassifiqui res de tot això fins que jo em mori, no sigui que em doni un atac de vergonyitis aguditis i m’hi quedi abans d’hora. Què li diria un historiador estranger investigant el funcionament d’aquest país suposadament democràtic, si em pregunta en una enquesta? Vostè què va fer per evitar el daltabaix del seu país: respostes a) vaig votar el partit que tenia el candidat més guapo; b) vaig votar el partit més corrupte; c) vaig votar el candidat que em donava feina directa; d) vaig votar el partit més vinculat a la banca; e) què significa votar?/ NS-NC.

Veient com ha anat tot plegat i com funciona el país, tinc clar que la tant defensada Constitució mereix, pel bé de tots, una reforma integral com les que fan algunes brigades de picapedrers. Cosa que, em temo, no passarà, perquè no li donaran permís d’obres com no ho han volgut fer fins ara, tret d’aquells moments quan els principals involucrats han volgut fer un canvi interessat (i ho han fet sense demanar permís, cosa habitual; hauran pagat en negre als picapedrers?). No pot ser més evident que hi ha persones que tenen una forta dependència la butxaca dels ciutadans (demodependència) i no saben ni poden actuar de manera lliure i personal, construint enlloc de trepitjant al poble per tal de treure-li el suc com si estiguessin fent vi. És un comportament autènticament indepecràtic, és a dir, estableixen la seva força damunt d’una interpretació malsana que consisteix a considerar-se superiors i, per tant, amb nivells de drets i de privilegis molts diferents d’aquells que, aparentment, són iguals per a tots. Se senten independents per fer i desfer com els dóna la gana, però no permeten que els ciutadans siguin independents per tal d’opinar i, molt menys, decidir.

Amb l’exemple que hem rebut fins ara, els ciutadans podríem crear una autèntica república anarco-bananera que necessitaria ben poques normes perquè, si l’objectiu és saltar-se-les en benefici propi, millor que no n’hi hagi, de lleis. Particularment, jo faria del plàtan la moneda nacional. És una fruita tant senzilla de menjar i tan bona per a la salut, que ningú no faria acumulació, perquè es podreixen. A més, tots els esportistes en mengen molts, de plàtans,  i per tant, arribaria a qualsevol lloc del món on l’esport no estigui prohibit (algú em pot dir si fan esport, els esquimals?) Així, seria una moneda molt apreciada arreu.  

Caldria veure com s’ho prendrien a les illes Canàries: qui sap si allà no veurien la possibilitat de convertir-se en un paradís fiscal. (Ai, encara no n’hem sortit d’una i ja estic pensant en el problema canario!)



Foto del mes












 

Horaris C E Escolar