inici

Cap Vermell

Què és realment una monarquia en si mateixa?



La monarquia pot esdevenir aristocràcia; l'aristocràcia pot esdevenir oligarquia; l'oligarquia pot esdevenir democràcia; la democràcia pot esdevenir tirania; la tirania pot esdevenir de nou monarquia...

 

 

Una monarquia és la institució més absurda i difícil d'entendre del món. Emperò que ningú es confongui. Aquesta opinió meva no tractarà sobre si és millor una monarquia o una república. No centraré els meus arguments en aspectes circumstancials sobre cap monarquia en concret, encara que aquest assumpte estigui dins la més rabiosa actualitat, com aquell qui diu.

Com veureu, la monarquia, com a concepte, no només és una idea absurda i basada en una gran mentida, sinó que a més resulta esser una complicació a nivell biològic. I per comprendre encara més a què em referesc, aniré a l'arrel del concepte del poder hereditari, que és, de fet, la base de la monarquia i l'aristocràcia.

LA CREACIÓ DEL PODER HEREDITARI

L'herència del poder no té una arrel biològica, sinó que parteix d'una hàbil jugada intel·lectual. És, de fet, un invent genial, una creació abstracta admirable en els seus orígens, sens dubte derivada del nostre desenvolupament intel·lectual superior. Per poder trobar els orígens del poder hereditari hauríem de capficar-nos en l'estudi de les estructures socials dels nostres ancestres més primitius i probablement no arribaríem a conclusions definitives al respecte, ja que ni els mateixos antropòlegs es posen d'acord en tot això. Sí que podem concordar, almanco, que en els seus estadis inicials, els llocs de poder i domini en els grups humans més primitius requeien en aquells individus que DEMOSTRAVEN tenir qualque classe de superioritat tangible i manifesta damunt els altres; és a dir, les posicions de poder es determinaven per una circumstància que podríem anomenar "meritocràcia".

La posició de superioritat damunt la resta del grup sovint requeia en el més fort, el més persuasiu, el més carismàtic, el més savi, el més experimentat o el més intel·ligent. És a dir, el "millor" en qualque aspecte determinant per a la pervivència grupal. Es tractava d'un mecanisme de qualificació social basat en la següent lògica:

Sóc superior, perquè sóc el "millor".

Aquest mecanisme el trobam constantment en la pròpia naturalesa. Per exemple, ho podem veure en la dinàmica social dels nostres parents més propers a nivell genètic: els ximpanzés i els goril·les, on l'"autoritat" en un grup determinat recau en el mascle que demostra esser més fort. En aquest cas concret, estaríem parlant d'una classe de "meritocràcia" basada en la força bruta.

LA GRAN MENTIDA

Emperò fixau-vos que és aquí, precisament, on fa acte de presència la gran jugada psicològica, una de les majors maniobres d'engany mai duites a terme. En qualque moment, perdut en la profunditat dels temps, qualque individu dominant dins d'una agrupació (probablement una tribu) va concebre una idea genial. Un concepte mitjançant el qual es podria perpetuar el seu domini i el dels seus descendents sobre la comunitat sense haver de tornar a DEMOSTRAR que s'era el "millor". Aquest concepte genial consistia a fer creure als altres, per la via que fos, que la superioritat era inherent i consubstancial al seu propi ésser. En altres paraules, si el mecanisme de l'autoritat, en els seus orígens, era “sóc superior perquè sóc el "millor", gràcies a aquesta idea genial, el raonament va passar a ser “sóc "millor" perquè sóc superior”.

I com podem veure, no és el mateix. Es tracta d'una jugada del mateix llenguatge, un tomb magistral de conceptes. Una de las primeres obres mestres del pensament humà. Perquè, en el seu origen, la posició de superioritat o preponderància social dins del grup estava en funció d'una demostració constant i efectiva de la força, la intel·ligència, la saviesa o la captació de qualque vessant. Aquell que assolia una posició de domini havia de DEMOSTRAR als altres la seva superioritat de forma activa i efectiva.

En el segon cas, en canvi, la superioritat rau en funció de si mateixa. Deixa d'esser la conseqüència directa d'un fet real i esdevé en una definició, en un concepte abstracte que existeix per se i que no fretura de cap demostració efectiva. Evidentment, no sabem com ocorregueren els fets, ni on ni de quina manera, ni tan sols si fou obra d'un individu o si va ser qüestió d'un llarg procés; però, fos com fos, el mecanisme descrit és el mateix i representa, probablement, el primer cas de concepte abstracte que modela l'estructura social. O dit en altres paraules: el primer exemple de manipulació mental, pura i dura, damunt la població. I és que una vegada inoculat i acceptat el concepte de “superioritat per se” en tots els membres d'una agrupació i esdevengut nova realitat social dins de les seves ments, tot ja ve rodat.

El següent pas lògic és establir l'herència, per vincles de sang, d'aquesta “superioritat inherent” i traspassar-la als descendents. Cosa fàcil d'assolir, ja que al cap i a la fi, és només un concepte imaginari fàcilment “heretable”. I si l'exercici del poder encara duu associada qualque classe de patrimoni material, apareix el primer cas d'acumulació de riquesa hereditària. Aquest patrimoni acumulat en forma de riqueses és la base on roman dempeus el vertader poder tangible, a nivell social, de l'aristocràcia i la reialesa al llarg dels temps. Com podem veure, una idea, un simple concepte basat en un simple gir lingüístic ocorregut en qualque lloc llunyà del temps, va canviar per sempre el destí de l'espècie humana. Però allò més extraordinari de l'assumpte és que aquest mecanisme conceptual es basa en la PRESUMPCIÓ FALSA que qualcú és superior als altres sense haver-ho demostrar, cosa que representa la fi de la “meritocràcia” com a motor bàsic de l'evolució social humana. Així, idò, la base conceptual de la monarquia i l'aristocràcia se sosté en la seva totalitat en una falsedat, en un gran engany. Qualcú la va fabricar i els altres se la van empassar, transformant així, per sempre, la humanitat, atorgant els llocs de domini en les societats no als “millors” o als més capacitats, sinó a grups sense cap classe de capacitat superior beneficiosa per al col·lectiu. Aquests fets, per si mateixos, ja són suficients per veure amb uns altres ulls o per a desqualificar l'aristocràcia, la monarquia i tota classe d'autoritat de caràcter hereditari des del principi dels temps fins ara. Així i tot, això no és el pitjor: falta el mecanisme més esfereïdor de tots.

LA GRAN COMPLICACIÓ BIOLÒGICA

El gran problema apareix amb el pas de les generacions.

Generació rere generació, els descendents d'aristocràcies i reis, gràcies als recursos superiors de què disposen, gaudeixen d'una sèrie d'avantatges, determinants damunt la resta de la població. Per començar, disposen d'una millor alimentació, fet que es reflecteix, molt probablement, en un millor desenvolupament físic. D'altra banda, tenen accés a una millor formació i a una educació superior en tots els camps, especialment en el terreny familiar. A això hi hauríem d'afegir la promoció premeditada, per la seva part, de la ignorància i la limitació de recursos entre les classes dominades, amb la finalitat de garantir i perpetuar la seva pròpia posició de superioritat. La combinació de tots aquests factors té una conseqüència lògica, amb el pas del temps: l'arrelament d'un fort sentiment de superioritat de “classe”.

L'aristocràcia es creu superior a la resta de la població i, quan ho fa, està creient, com si fos certa, la falsedat original creada pels seus remots avantpassats. Dit en altres paraules: en creure's superiors, els aristòcrates s'estan creient alhora les pròpies mentides. Això podria semblar qualque cosa simplement anecdòtica, emperò acaba generant conseqüències difícilment previsibles en un principi. I és que, amb el sentiment de superioritat de classe, els aristòcrates acaben creient que efectivament la seva genètica (la seva herència sanguínia) és superior a la dels altres. I és aquí quan decideixen procrear, exclusivament, entre membres de la seva mateixa classe, amb la finalitat de garantir la (falsa) superioritat de la seva genètica i la “neteja” de la seva sang. I així és com ens veim abocats al major dels absurds. Perquè, com tots sabem, la procreació continuada entre membres d'un grup reduït o d'una mateixa família o clan tancat, acaba desembocant irremeiablement en endogàmia (homogàmia) i per tant, en esbucament genètic (depressió endogàmica).

I aquesta és la gran ironia del destí: salvant la seva presumpta superioritat genètica, els membres de l'aristocràcia i de la reialesa han aconseguit minvar la seva càrrega genètica, esdevenint, de fet, una nodrida selecció d'éssers potencialment inferiors a la resta, sobretot en l'aspecte intel·lectual. Això és el que acaba convertint la simple existència de la reialesa i l'aristocràcia en una complicació per a tots els éssers humans. Som els únics éssers d'aquest planeta que han atorgat posicions de poder i privilegi, sense cap raó lògica basada en l'aptitud, cap als pitjors espècimens de la nostra pròpia espècie, a nivell biològic. Circumstàncies que, per si mateixes, van en contra del nostre progrés com a éssers vius i que ens hauria de fer dubtar del nostre nivell real d'intel·ligència i desenvolupament, o, com a mínim, convidar-nos a redefinir aquests conceptes. Podria ser que qualque vegada la gent tengués la temptació de discutir sobre la minva genètica dels membres de l'aristocràcia i la reialesa. Sens dubte, ens dirien que la majoria d'ells estan molt preparats, que tenen estudis i una vasta cultura, i que xerren uns quants idiomes. I no s'equivocarien, en això. Tenen accés a una educació d'elit i disposen de temps i recursos més que suficients per a maquillar les seves mancances intel·lectuals i les seves traves genètiques.

Emperò facem memòria.

Qualcú recorda cap rei que hagi fet una aportació determinant al desenvolupament científic o cultural humà? Qualcú recorda a cap rei amb capacitats artístiques manifestes? Cap rei que, per exemple, hagi estat pintor, compositor o escriptor? Cap rei que hagi inventat o descobert una cosa útil, en qualque ocasió? Si n'hi ha, o n'hi ha hagut, podríem comptar-los amb els dits d'una mà. Malgrat gaudir dels millors recursos i la millor educació, i de disposar de més temps que els altres per no veure's obligats a fer feina per garantir la seva subsistència, pràcticament cap d'ells ha estat capaç d'aportar res de profitós a la humanitat. Tal incapacitat manifesta, expressada durant generacions arreu del món, és un indici clar de la minva intel·lectual que pateixen els membres de la majoria de cases reials. De fet, podem comprovar-ho cada dia sense massa esforç: ni tan sols són capaços d'escriure els propis discursos. A despit que en la majoria de països la seva funció actual és simplement representativa i està cada vegada més centrada en la comunicació, gairebé no saben transmetre emocions en els seus parlaments. Els seus discursos tenen la mateixa càrrega emocional i la mateixa profunditat que la veu d'una màquina expenedora de begudes o de tabac.

D'altra banda, és de domini públic quins són els seus principals interessos i incerteses en aquesta vida: el lleure, la diversió, la caça, el sexe, les festes i l'alcohol. Però, per a això no fa falta esser de sang blava: podem trobar espècimens interessats en aquestes mateixes coses en qualsevol taverna portuària i amb moltes més possibilitats que disposin d'una genètica sana.

Repetesc el que deia al principi: no estic parlant específicament de cap monarquia en concret ni faig referència a la conjuntura actual de cap estat. Estic parlant del concepte de monarquia com a institució en si mateixa, arreu del món: cosa basada en un gran engany, de tal magnitud que va en contra de tot mecanisme de progrés natural.

Un exemple ben palès de com un simple concepte, una sola idea ben inoculada a la ment dels individus pot canviar l'evolució de tota una espècie. I que demostra que el gran camp de lluita d'aquest món sempre ha estat, és i serà la ment humana. Allà hi viuen totes les cadenes. I allà han de començar totes les revolucions. O més ben dit, totes les revelacions.

 

 Miquel Estelrich Bestard

 

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar