inici

Cap Vermell

Té Capdepera el seu propi codi Da Vinci?




A la nostra societat actual, l'objectiu final d'un determinat artista no sembla esser crear bellesa seguint els propis impulsos, sinó tenir èxit comercial o esser famós i conegut. Els artistes i els creadors s'acaben mesurant finalment pel seu èxit i per la seva celebritat. En el fons, un músic és respectat i valorat a nivell social, no per la bellesa intrínseca de les seves creacions o interpretacions, sinó pels discs que aconsegueix vendre o per la gent que aconsegueix atreure als seus concerts. Qualsevol expressió artística en el món actual acaba essent valorada majoritàriament pels doblers que genera o per la fama que reporta. I tots hem acceptat aquesta relació absurda, imposada per la societat, com si fos la cosa més natural del món, quan en realitat no té el més mínim sentit lògic.

Podria ser que el problema fonamental ragués en la nostra definició d'allò que és l'art.

L'art (del llatì ars, artis, i aquest del grec τέχνη téchnē) és entès generalment com qualsevol activitat o producte realitzat per l'ésser humá amb una finalitat estètica i també comunicativa, mitjançant la qual s'expressen idees, emocions o, en general, una visió del món, mitjançant diversos recursos, com els plàstics, lingüístics, sonors, corporals i mixtos. L'art és un component de la cultura, reflectint en la seva concepció els substrats econòmics i socials, i la transmissió d'idees i valors, inherents a qualsevol cultura humana al llarg de l'espai i el temps”.

Aquesta definició de l'art, encara que sigui d'allò més lògic, acaba tenint greus conseqüències per al lliure desenvolupament dels individus. A parer meu, l'art hauria d'esser definit d'una altra manera. Hauria d'haver-hi una diferenciació entre allò que cada individu consideri “art”, mitjançant la pròpia sensibilitat, i el que la societat consideri “expressió artística”. L'“expressió artística” coincidiria amb la definició exposada abans i seria tota aquella activitat susceptible d'arribar a ser tenguda com “art” per un individu concret. I és que l'art hauria d'estar intrínsecament lligat al concepte d'individualitat. L'art no hauria de poder mesurar-se, ni parametritzar-se de cap de les maneres. L'art només pot sentir-se. I sentir és qualque cosa que només pot produir-se a nivell individual i no a nivell social. Per molt que s'hi obstini, la societat no pot obligar-nos a sentir emocions davant una obra artística.

Una obra concreta d'un artista qualsevol pot tenir un valor immens per a un individu, perquè li desperta sensacions, emocions o sentiments profunds, i cap ni un per a una altra persona, a la qual aquesta obra “no li diu res”. Quantes vegades hem vist un famós llenç d'un artista conegut que ens deixa absolutament freds i que gairebé no ens produeix la més mínima emoció? Podria esser que per a aquest quadre es pagui una milionada en una subhasta, emperò per a alguns altres no tendrà més valor que el dibuix ple de gargots i taques que ha fet el fill del nostre veïnat.

Per aquesta raó, valorar una obra d'art pel número de persones a qui agrada o per la quantitat de doblers que en paga un especulador boig, és tan beneit com valorar a un ésser humà per la quantitat de gent que el coneix. La “màgia de l'art” apareix en el moment en què es generen emocions. I poc importa si aquestes emocions es desperten en una persona tota sola o en 100.000. Hem estat educats perquè valorem les obres artístiques mitjançant criteris que res tenen a veure amb els que nosaltres sentim com individus.

Por exemple, ens han fet confondre el valor artisticoemocional d'una obra, amb el valor històric que pugui tenir aquesta obra, quan una cosa I l'altra no tenen res a veure. Una obra de Andy Warhol o de Picasso pot tenir un immens valor històric per la seva influència en el desenvolupament dels corrents artístics..., i poc valor artisticoemocional per a qualcú en concret a qui no diu res de res.

El sistema ens indueix a confondre el valor històric d'una obra, que prové d'una convenció social de caràcter acadèmic, amb el seu valor artisticoemocional, que prové de la sensibilitat de cada individu en concret davant l'obra en qüestió. El valor històric d'una obra es pot discutir i acordar a nivell social. Una llauna de sopa Campbell pintada per Andy Warhol pot tenir un alt valor històric perquè tots hem acordat que té una gran influència en el desenvolupament dels corrents artístics, com un bot conceptual. Però si a tu, benvolgut/a lector/a, la llauna de Warhol t'emociona tan poc com les llaunes de tonyines que veus a l'Eroski hauries de tenir el dret a no considerar-ho més “art” que el disseny d'una capsa de cereals.

I per referir-me al títol d'aquesta col·laboració posaré un exemple, que, a mi almanco, em va sorprendre molt. A la capella del Castell podem trobar un bon exemple d'allò que s'ha perdut a l'hora de transmetre art. Em referesc a la pintura situada a la part inferior d'un altar, a l'esquerra, quan s'entra dins la capella. Es tracta d'un "Darrer Sopar" amb dues característiques molt curioses. I són l'halo de santedat del Bon Jesús i el personatge que té devora, que té moltes faccions femenines. Pocs "darrers sopars" pintats arreu del món per diversos artistes del Renaixement tenen el Bon Jesus sense halo de santedat, poquíssims, amb els dits d'una mà es podrien comptar. El més famós de tots és sens dubte Il Cenacolo de Leonardo Da Vinci, a Milà. I no, no estic tractant d'emular la famosa novel·la de Dan Brown, inspirada en aquesta obra del geni italià, però m'agradaria molt assabentar-me de qui és l'autor d'aquest llenç i quin any fou pintada i transportada a la capella del nostre castell. Seria molt interessant. I arribats aquí podríem fer-nos les següents preguntes: En les incomptables vegades que hem entrat dins la capella, hens havíem fixat mai en aquest llenç? A quants de vosaltres vos commou o vos “diu” res aquest quadre? Aquesta obra artística connecta amb vosaltres? Obre portes en el vostre interior? Vos convida a pensar o a sentir qualque cosa que no sentíeu abans d'observar-la? Vos genera emocions o fa que vos sentiu diferents abans i després d'estar-hi davant? A quants de vosaltres vos produeix indiferència?

En definitiva: l'art només hauria d'esser considerat “art” quan produeix un efecte concret damunt un individu..., i això només ho pot valorar l'individu en qüestió i no una freda convenció social acordada per persones desconegudes.

Emperò allò més sorprenent és que aquesta relació intima entre l'obra i l'individu que l'observa no només depèn de cada individu en particular, sinó del moment exacte en què aquest individu es troba davant l'obra. Les circumstàncies vitals d'un instant concret de la nostra vida poden alterar moltíssim la percepció que tenguem d'una obra d'art i la influència que generi damunt nosaltres. Qualque cosa que avui ens produeix indiferència, demà pot provocar-nos una profunda emoció, perquè qualque cosa hagi canviat en el nostre interior o en les nostres circumstàncies. Per aquesta raó, l'art és una cosa tan extraordinària, màgica i meravellosa, tan intangible i tan profunda. I, sobretot, tan íntima i individual.

Sigui com sigui, el sistema lluita incansablement perquè els individus neguem la nostra pròpia sensibilitat i la nostra pròpia capacitat de raonament i la substituïm per sistemes de valors externs. La societat ens dicta que hem de veure la llauna de sopa de Warhol o els quadres cubistes de Picasso com a importantíssimes obres d'art, a les quals hem de respondre amb un “oooh!” d'admiració de forma obligatòria, i pretén que ens sentim com uns vulgars ignorants si no les valoram exactament com ens han dit que hem de valorar-les. És pura programació mental.

Abans d'enfrontar-nos a l'obra, ja ens entefarren “aquesta és una gran obra d'art de tal i has d'idolatrar-la...”, i si no ho fas, implícitament t'estaran dient que “ets un ésser vulgar, insensible, ignorant i poc evolucionat”. Amb aquest pervers mecanisme, el Sistema intenta destruir la nostra sensibilitat individual, negant-li el valor, perquè la substituïm submisament per una programació externa uniformitzadora. És cert que tots hauríem de conèixer el valor històric de qualsevol obra, la influència que aquesta obra ha tengut en l'evolució artística i intel·lectual del món i el gran mèrit de l'artista quan ha gosat explorar nous conceptes, llenguatges o mètodes d'expressió. Emperò, al mateix temps, tots hauríem de poder dir, sense complexos, que una obra no ens diu res de res i que per a nosaltres no té cap valor artisticoemocional, perquè no connecta amb nosaltres. Encara que sigui dels mateixos Warhol, Picasso, Kandisnky o d'en Perico de los Palotes.

Òbviament, el meu parer estableix una redefinició del concepte d'art que entra en contradicció amb la definició comunament acceptada i molts la consideraran una divagació absurda, possiblement amb molta raó. A més, hem de reconèixer que la definició “oficial” d'art està plena d'avantatges. Entre d'altres, ha permès que qualsevol pardal pugui penjar un vàter a una paret i això sigui considerat “art” i que tota classe de galls de garbera destalentats i pedants, de diferent caire, així com un nodrit eixam de xucladors i vividors que tresquen al seu voltant, puguin viure de l'especulació artística sense tenir major do que el de saber ensumar grans quantitats de cocaïna.

Per aquesta raó he gosat criticar la definició d'art que impera en el món actual. Perquè a força de crear definicions fredes i distanciades de la sensibilitat individual envers d'allò que és l'art, s'ha permès que tota classe de mediocres generin ingents quantitats de fems I que amb elles s'omplin museus. Qualsevol de nosaltres podria anar a un museu d'art contemporani i penjar la seva roba interior bruta a la paret: els mitjons, calçotets i bragues emprats..., i ningú notaria la diferència. Aquesta discussió sobre l'art, encara que tangencialment, ens serveix per posar de manifest com el Sistema aconsegueix prostituir elements de valor incalculable perquè els canviem per elements buits el valor dels quals prové d'una simple convenció social. I com sempre, el Sistema ho fa mitjançant la negació de l'individu i de la seva capacitat de raonament.

En l'exemple de l'art, el Sistema nega la capacitat de l'individu de valorar lliurement allò que és l'art i allò que no ho és; en el seu lloc, és la societat la qui decideix per nosaltres allò que és art i allò que no, mitjançant una definició pèssima, i ens obliga a obeir aquesta definició d'art com si fos una veritat absoluta i indiscutible, negant la nostra pròpia sensibilitat, que és allò que hauria d'imperar. De la mateixa forma, el Sistema nega els dons i talents dels individus, impedint que puguin prendre consciència del valor incalculable que tenen i del tresor que representen. I una vegada negat el seu valor intrínsec i innegociable, els individus són programats per a prostituir els seus talents i capacitats en pos d'elements buits generats pel mateix Sistema, com ho són els doblers, la fama, o el prestigi social.

La gent que neix amb un do o amb un talent especials, neix per a desenvolupar-los plenament, de la mateixa forma que naixem amb cames per a caminar i amb ulls per a mirar. A més, la majoria de vegades, aquests dons venen acompanyats d'un impuls irrefrenable per a desenvolupar-los; per aquesta raó, quan qualcú intenta negar aquests impulsos naturals en un nin està duent a terme un autèntic crim: és com si li estigués rompent les cames perquè no pogués caminar. Emperò, a més, en el cas de les persones dotades d'un do o un talent realment especials, castrar aquests impulsos no només representa un crim cap a aquests individus, sinó també cap a tota la humanitat, perquè tots ens podríem beneficiar del desenvolupament d'aquests talents.

Els mecanismes uniformitzadors del Sistema tenen precisament aquesta funció: aprofitar malament el ple desenvolupament d'aquells individus que podrien inspirar el desenvolupament individual dels altres. I ho fan perquè cada expressió de desenvolupament individual lliure representa un perill mortal per a la supervivència del Sistema. Cada dia que passa, i per culpa dels mecanismes d'uniformització del Sistema, la humanitat perd una ingent quantitat d'oportunitats de progrés i millora; una immensa quantitat de riquesa que tiram als fems a canvi de res. Cercar, descobrir i ajudar a progressar les persones dotades de talents especials hauria de ser una de les nostres prioritats com a espècie, és un assumpte que hauria de formar part del nostre projecte comú, ja que està íntimament relacionat amb la nostra evolució com a éssers humans; mai hauríem de permetre que aquests tresors que ens atorga la naturalesa en forma de talent repartit aleatòriament entre els membres de la nostra espècie es perdin sense veure la llum.

Cada vegada que a un nin se li neguen els impulsos naturals que estotja en el seu interior, la humanitat perd un tresor de valor incalculable. Amb cada càstig a la lliure expressió dels talents individuals perdem un geni en potència i es tanquen centenars de camins nous que podria desenvolupar aquesta persona en benefici de tots. Mai sabrem la quantitat de grans artistes, intel·lectuals, inventors o investigadors que el món ha perdut per culpa dels mestres mediocres que només pensen a complir amb un programa educatiu o de pares que no hi veuen més enllà del seus nassos i només esperen que els seus fills trobin una “bona ocupació” amb la qual complir amb aquest tràmit legal anomenat viure. Grans quantitats d'individus amb talents únics han estat programats pel Sistema per a negar-se a si mateixos i convertir-se en simples ombres d'allò que podrien haver arribat a ser.

Qualcun d'aquests economistes que neixen com esclata-sangs podria calcular qualque vegada la quantitat de patrimoni que perd la humanitat, segon rere segon, per culpa de l'educació uniformitzadora de la societat? 

Si poguéssim calcular una cosa així, segur que ens tremolarien els genolls.


Miquel Estelrich Bestard

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar