inici

Cap Vermell

Futbol: La gestió eficient de la violència i dels terratrèmols


 
L'altre dia va sortir una notícia per aquí, dient que es farà una xerrada sobre la violència a l'esport, i em sorprèn que la notícia només digui violència a l'esport. Perquè en realitat costa molt veure un esport que inciti més a la violència que el futbol. Heu presenciat mai, en un estadi d'atletisme, una carrera de 10.000 metres en directe? O un partit de tennis? I, òbviament, quan es parla de violència en el futbol no es vol donar a entendre que els jugadors interrompen el joc per començar a pegar-se galtades i empentes entre ells mateixos (que hi ha casos), sinó a la violència a les grades, que varia segons el lloc o altres circumstàncies. Arran d'aquest vergonyós incident entre l'Alaró i el Collerense, sembla que ara els mitjans de comunicació enfoquen un element intern i familiar, provocador d'aquests vergonyosos aldarulls: els pares dels jugadors, si són de categoria inferior... És així de senzill i mal de pair alhora. Fins i tot terrorífic, afegiria. Perquè el que en realitat estam veient, quan passen aquesta classe d'espectacles, és la violència que s'exporta als camps de futbol per part dels molt responsables pares dels jugadors que volen el millor per als seus fills. I és que els camps de futbol de poble, així com els estadis de les grans ciutats, actuen com a llocs de poder de forces tel·lúriques geològiques que transformen les persones que hi van, encara que no es considerin a si mateixes com a afeccionats violents o perillosos.

Tots hem escoltat i hem presenciat moltes vegades, en un partit de futbol de poble, com un espectador local fa un comentari despectiu al jugador visitant que passa per devora la grada. I el fet que un afeccionat arribi a insultar un jugador visitant o a faltar-li el respecte, s'ha de considerar un símptoma que aquest joc és qualque cosa transcendental o mística per a aquest afeccionat. És un sentiment, un batec, una sensació de plaer que només es pot veure satisfeta si el jugador o l'arbitre escolten explícitament l'insult. Tot val si el contrari, amb aquests insults, perd un partit perquè els ha escoltat i s'ha posat nirviós.

Imaginau-vos un partit de futbol en què només estigués permès celebrar els gols dels respectius equips i que estiguessin prohibits els insults i les faltes de respecte al contrari. No només prohibits, sinó també amb multa i sanció penal. Llavors, què seria del futbol? Creis que els encontres serien el mateix si des de la grada no estigués permès insultar el contrari ni fer cap comentari despectiu? Creis de debò que la violència verbal només ve d'aquests grups d'ultres superviolents que no tenen cap por d'agredir un rival o afeccionat amb una barra de ferro? Seria com llevar-li la sal al futbol. Com una cosa fada, sense gust ni color i mala d'empassar. Què converteix un afeccionat en un ultra? És possible que un ultra no sigui una persona normal i corrent? Que no tengui família ni feina, o que vengui d'un altra planeta? No, un ultra pot ser una pare de família, pot ser un mestre, un picapedrer, un policia, un infermer, un cambrer, un barber o un soldat de l'exèrcit. Emperò quan s'ajunten i van als estadis o camps de poble, prepara't, millor fugir en veure'ls... Perquè per molt que ho neguem, per molt que costi de pair, els camps o estadis transformen les persones. La tensió del moment o una injustícia comesa contra el teu fill que juga o contra l'equip de la teva vida pot fer que cridis com un posseït contra l'arbitre o els afeccionats contraris, sense adonar-te'n. I és així que es genera la violència al futbol, és així que, en els camps, els pares comencen a insultar-se fins arribar a les mans, és així com l'arbitre ha de sortir protegit per la policia, només per un simple joc.

És com si tots estiguessin “posseïts”. Si voleu saber què és una autèntica “possessió infernal”, no és necessari que poseu “L'exorcista”... Sortiu al carrer i observau; anau a un míting polític, a un camp de futbol, o entrau dins un temple religiós... Fixau-vos en l'expressió de les persones, en com es converteixen les seves cares a causa de les expressions d'odi, de fanatisme o d'emoció, dominades per complet per idees que només existeixen dins els seus caps... O escoltau-vos a vosaltres mateixos, quan defensau amb ungles i dents una ideologia o una creença, en un debat o en una discussió... Estau segurs que sou vosaltres els qui xerrau amb tanta passió? O hi ha “qualque cosa” en el vostre interior que està emprant la vostra veu per a defensar-se? No ho voleu creure? No voleu acceptar que estau “posseïts”? Cap problema: feis ús de l'instrument més terrorífic mai creat per l'home...


Mirau-vos fixament al mirall... Feis-ho quan vos sentiu ofesos perquè algú ha atacat qualsevol de les vostres profundes creences..., i veureu clarament que hi ha “qualque cosa” instal·lada en el vostre interior, que està emprant els vostres ulls per a mirar-vos amb expressió de ràbia... I ja sé que direu: no, Miquel, no tots els qui van o anam a veure futbol en directe i en viu són o som violents, ni insulten ni insultam. I clar que no. Emperò no podreu negar que hi anau amb tensió i amb ganes que l'equip del vostre fill o net guanyi sense problemes la lliga. Perquè si el partit de remuntada del Barça contra el Paris Saint Germain 6-1 va causar un terratrèmol d'1,5 a l'escala de Ritcher com a conseqüència de l'atronador deliri dels afeccionats, què no pot causar avui en dia el futbol?


Miquel Estelrich Bestard

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar