inici

Cap Vermell

Fent memòria / 2 /




Mentre el cos
(o el cor) aguanti...!









Abans no teníem records, érem el record que tenim ara. És una de les coses més importants de la vida i ningú no ens ensenya com gestionar-la. Els records ens marquen per sempre. I no són cosa fondejada en el passat, sinó que tenen una gran importància en el present, i també projecten la seva influència cap al futur. Els records emmalalteixen o curen, els records alleugeren o embriaguen. Pens en la imatge d’un gran saló d’una residència d’ancians: tots es movien silenciosament, veus, crits, cops… De sobte sona pels altaveus una música d’antany, molt vella, de la seva època. I es fa un profund silenci. Tothom resta immòbil, amb la mirada perduda. Submergits dintre l’oceà de records que suscitava aquella música, tots viatgen cap a altres moments de les seves vides, gràcies a la música.

El que un director de cinema espanyol es va atrevir a anomenar “els feliços anys 60” pot semblar un tendenciós eslògan d’un temps d’eufòria econòmica i consumista, d’alegria juvenil i exaltació alliberadora. És la trampa de “qualsevol temps passat fou millor”, on miram amb certa ingenuïtat, especialment si la crisi d’ara ens afecta força i ens fa oblidar la corda d’ahir, al coll. Per això, quan ens disposam a reviure els records, s'ha d'arraconar qualsevol actitud de forçada nostàlgia, que tanmateix no contribueix a millorar el present ni a canviar el passat, tenint molt en compte que és mala memòria la que sols funciona cap enrere. Però això no implica que no sigui molt convenient i necessari submergir-se en el pretèrit i reconstruir la nostra trajectòria col·lectiva i personal.

Els records han de ser assaborits com el vi. Amb un cer ritus i amb respecte. Perquè són una espècie de licor de la memòria, que glopet a glopet trasmuda l’estat d’ànim. I en una dosi massa alta, engata. Si algú ens ensenyàs a gestionar aquesta part emocional de la memòria, podríem utilitzar-la com a recurs anímic. Sabríem, tal volta, que en determinats moments una música o un paisatge ens traslladaran a una fase de la vida que enyoram, o que ja fa temps que no hem visitat. I en retornar-hi de bell nou desapareixeran les tensions i les contradiccions del present. Inclús, tal vegada, aprenguem coses noves, que d’una altra manera ens són desconegudes. De la mateixa manera que un tassó de vi bo ens reforça l’ànim i ens fa sentir millor.


Quina pena tot aquest capital de records que es troba desordenat, perdut dins mobles i caixons ja inaccessibles, tenyits de floridura, atrotinats, com les coses que durant molt de temps no es freqüenten. Es van acumulant com aquests caramulls de diaris i revistes velles que, finalment, no serveixen per res i només són nius de brutor i pols. Quan, en realitat, no ens podem explicar a nosaltres mateixos qui som sense recórrer als records, a la memòria.

A la dècada dels anys 60 ens deixàrem créixer els cabells, prescindírem de la corbata i elles es posaren la minifalda. El miracle del Seat 600, la televisió i les vacances pagades no aconseguiren fer-nos oblidar la persistència de la manca de llibertat ni el Tribunal d’Ordre Públic. La devaluació de la pesseta, una nova ordenació bancària, el bloqueig de salaris i la supressió de les hores extra eren pistes on cavalcà la tecnocràcia governamental que va aconseguir, entre altres coses, deixar les paraules ferides de mort.

A les vagues (cada dia n’hi havia més) se les continuava anomenant “paros”; als obrers, productors; a les cultures catalana i basca, peculiaritats regionals; un reajustament tant podia significar un augment de preus com una reducció de plantilla…, que intentaven fer oblidar aquells anys de restriccions, consum de sacarina i picadura de tabac.

Seguirem aprofundint dintre els records, mentre la còrpora ens ho permeti. Amén!

B.Melis “Meyme”

 

Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:











Horaris C E Escolar