inici

Cap Vermell

Fent memòria / 1 / Contra l'Alzheimer..., mirar cap enrere?


Encara que un hagués planejat viure bastants d’anys i maldament que estigués a les seves mans complir tan arriscada decisió, pràcticament hauria ja viscut molt més de la meitat de la seva vida. Aturar-se a reflexionar, tal volta, no es més que una simple manera d’intentar enganyar-se.

Mirar cap enrere és un gest que no convé repetir amb molta freqüència, resulta incòmode i et fa pensar amb la figura bíblica de l’estàtua de sal; hi ha ocasions en les quals, si un mira cap enrere, té la impressió d’estar caminant per un viarany errat. Perquè el que varem ser abans sí que feia el seu camí. Improvisàvem, amb un somriure travelàvem, però tornàvem a caminar… Ens resta molt de temps per endavant!, ens dèiem. Sempre hi havia temps, aleshores. Perquè la vida, al comptat o a terminis, sempre acaba passant factura, res dona que no cobri tard o d’hora.

Un mestre em comentava que allò que no s’hagi creat, que no s’hagi fet, abans dels quaranta anys, ja no es farà, ja no es crearà. Quan m’ho digué jo ja tenia més de quaranta anys. Amb nosaltres hi havia un jove director d’un periòdic que li donava la raó al mestre. Jo pensava, amb patètica caparrudesa, en la dècada dels anys 60. Una època en la qual va bategar, amb to i so, ma vida, i en ella s’acumularen atapeïdament les dates més transcendentals.

Lluitem, idò, com ens diu el Dr. Alzheimer, mirant cap enrere, fent memòria, però… posant-hi cura, molta cura.

Pàgines, línies, sentiments personals, records… Vida particular, privada, professional, que al llarg del temps ens permetran fer memòria. Una fotografia, un bitllet de tren o d’autocar, un tiquet de barco o avió, un programa de teatre, el fragment d’una carta o una nota manuscrita han obrat, en el transcórrer del anys, suscitadors signes.

En un dia qualsevol en què l’oci ens permet remoure els calaixos de la casa on guardam qualque vell àlbum familiar, o unes fotos disperses, o unes revistes esgrogueïdes, el miracle simple i quotidià es repeteix: és allí, en aquesta funda d’un disc de “ Los 5 Latinos”, preservada inconscientment de la destrucció i l’oblit, on tota la nostra joventut reviu en aquesta, la nostra, maduresa.

Sí, tot un exercici de memòria, al dictat Alzheimer, com si d’una col·lecció de sudokus es tractàs. I si ja no resta, per ventura, cap fons d’armari, cap àlbum de fotos, cap revògit de la memòria, posem-nos a fullejar el present.

Redimiguem de l’oblit, malgrat sigui per una estona, tot allò, personal o aliè, que ens va ajudar a ser el que avui som. I també el que no som, el paradís blau dels anys 60, 70 i 80…

Cap allí ens adreçam. Fins a la pròxima….


B. Melis “Meyme”

 

 

 
 
 

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar