inici

Cap Vermell

Els poemes íntims de Joan Isaac

Intimissimi 



  
Intimissimi és el darrer poemari del cantautor Joan Isaac. El presentà al Centre Cultural Cap Vermell de Cala Rajada, juntament amb un concert memorable i també íntim. Escric aquestes paraules un dia després de fer anys de l'assassinat de Salvador Puig Antich, un record també lligat amb Capdepera i a ell, amb la seva cançó A Margalida.

Primer de tot, m'agradaria centrar l'atenció en el nom del poemari Intimissimi: sembla que la sensualitat de les dues "esses" recorre tota la paraula, com una prenda íntima, com bé suggerí Joan Manresa en el concert que el presentà, i les "is" estirades ens porten a pensar que l'autor aguditza l'enginy per a portar-nos al seu lloc més íntim, i aquest no és altre que la realitat quotidiana, aquella que ve quan et despertes de bon matí, t'afaites, fas o desfàs un llit o cantes a l'amor de cada dia. També quan llegeixes el diari, un periòdic que porta notícies desagradables com l'esclat d'una bomba a Gaza, que dóna lloc al poema "Minut 89", o l'emprenta d'una nina sobre les platges de Lesbos. Així i tot el poemari està impregnat d'un optimisme radiant, d'aquell que t'ajuda a viure, dia rere dia.

   Ja només encetar el llibre amb poemes com "20 de març", "Et llegeixo les mans" o "Arribarà un dia", diu: "Marxa, tristesa, que ha arribat el temps de les flors" en un vers per acabar el primer poema, una vertadera declaració de principis. És aleshores, quan la flor del poeta cerca la complicitat amb el lector, i enlaire el tòpic horacià del Carpe diem, ens convida a sentir l'abandó i el buit que deixen els fills quan marxen de casa o a celebrar els "Cinquanta anys" amb Joan Manuel Serrat, amic  de professió i company de viatge.

   Posteriorment, canta al paisatge de Girona, de Lampedusa, lligada al record de la seva mare, o al Pireu; a un amic que queda en l'anonimat o al mateix Joan Barril, tristament i injusta desaparegut; també al fet d'odiar els miralls, perquè també el temps passa i dol; tot i així a "Inmortal" canta amb certa ironia el fet que tots tenim cançons immortals, o ídols i un mateix, en un moment determinat, pot arribar a sentir-se immortal. També canta a l'amor a "M'agraden els llits desfets" on, com en un refredament de la passió amorosa, el lloc recorda l'acte, des de la distància bequeriana del sentiment paït. També canta a la pau, amb "Calma", sentiments de serenitat, que hi han de ser presents també en aquesta vida tan activa que ens empeny, com deia Goytisolo. "Intento fugir de la gent justa i equilibrada", ens confessa el poeta, en una declaració del que és per a ell viure, això és, instal·lar-se en el dubte, questionar-ho tot. També celebra amb "Retrobaments" el fet de què la seva filla torni a casa, un sentiment que comparteix amb tots nosaltres. D'altra banda, el poema que utilitza és breu, de vers lliure, amb figures retòriques com l'enumeració o la anàfora, també el polisíndeton o la metàfora, amb bellla platja com a símbol, de vegades positiu i d'altres negatiu. També hi ha una intenció de parlar sobre la seva professió quan confessa "admiro els artistes humils", perquè ell, quan fa aquesta declaració, també ho és, d'humil.


Tres Joans, tres poetes: Joan Isaac, Joan Maresa i Joan Cabalgante.

   En definitiva, Joan Isaac, estrena un poemari ben travat, senzill i fresc, en el sentit que és de bona lectura, sense gaire complexitat, però que revela veritats perennes i de gran valor. Per acabar, un alegat, no es pot viure sense la bellesa, perquè en ella s'amaga la raó ferma del qui creu que ens espera una terra promesa. Per molts d'anys i paraules!



Foto del mes











Horaris C E Escolar