Dins aquesta societat viscosament aigualida – catalogar-la, per part meva de líquida- seria un insult a les eminències darrerament finades, hi ha persones venals i venials que no ens fa de res reconèixer les xacres que ens fan mortals. Crec que, lluny de ser uns paràsits exterminables, som útils – amb tota la modèstia que vulgueu- en aquest boldró de la societat que presumeix – pens en Xelo Huertas i en na Seijas- de recte, incòlume i immaculat. Vaja, com aquell qui diu, feim, gairebé sense voler-ho i molt anònimament, un cert contrapès.

Entre els meus vicis més confessats i confessables hi ha el de fer horeta -migdiada per als més canònics. Com que aquesta nirvànica hora coincideix amb el full time de rebre cridades telefòniques per oferir-te els més variats productes – darrerament, deu ser cosa de l'edat, proliferen les pòlisses de decessos- es produeix una col·lisió d'interessos. I com que no sempre pens o em lleu desconnectar-me literalment del món exterior he desenvolupat un sistema d'autodefensa que si bé no dissuadeix el personal per a futurs intents – si hi hagués una mena de RAI (llistat de morosos en termes bancaris) de potencials clients antipàtics potser m'hi inclourien- sí que els molesta gairebé tant com ells – cosa que és dir molt-  m'han empipat a mi. Una aplicació molt rudimentària de la llei del Talió.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona: