El centenari Gabriel Reus Veny, es patró Biel, supervivent de Filipines

El dia de Nadal, el propvinent diumenge, s’estrena a Capdepera, al Teatre Municipal, l’aclamada pel·lícula: “1898: Los últimos de Filipinas”. Motiu, idò, per parlar del patró Biel, el nostre supervivent, centenari de Cala Rajada.

En diverses ocasions, qui això signa, va entrevistar, en vida, a Gabriel Reus. Per haver rebut l’homenatge com a mariner més veterà, també a les celebracions de la seva onomàstica i aniversaris –especialment quan va complir els cent anys– per haver-li concedit la Medalla d’Or al Treball pel mig segle llarg com a pescador, i perquè ens contàs vivències com a combatent a la guerra de les Filipines, d’on sortí amb bon nom, sa i estalvi. A Cala Rajada es posà el seu nom al carrer de la casa on, aquest ancià, un dels més vells de Mallorca, va passar la major part de la seva vida.

GABRIEL REUS VENY, “es Patró Biel Ferrer” (Ferrer, de malnom) va néixer a Capdepera, en el carrer del Bosc, el 15 de gener de 1875. El darrer mallorquí viu dels que anaren a Filipines comptava amb una prodigiosa memòria que l’acompanyà fins als 102 anys, edat en què li férem la darrera de les nostres entrevistes. Als 20 anys el sortejaren per fer “la mili”, ingressant a l’exèrcit al 1895. Primer fou destinat a la Mola (Maó) i desprès passà 3 triatges per partir cap a Cuba i no va sortir. Finalment, li va tocà el sorteig per a Filipines.

– El 17 de setembre de 1896, als 21 anys, vaig embarcar cap a Filipines. En aquelles circumstàncies –ens deia el patró–, d’entrada, aquell lloc no em va suposar cap impressió especial. Ens donaren l’armament i sortírem cap a la mar. Desembarcàrem de nit a una platja i caminàrem fins que va sortir el sol. Férem una emboscada, els enfrontaments foren atroços, amb grans mortaldats per cada bàndol de contendents.

– Gràcies a Déu, en les moltes ocasions en què vaig participar mai no em varen ferir, podent eludir descàrregues terribles. Una vegada em passà una bala per davall l’aixella i una altra va topar a la gruixada sivella del cinturó; si no hagués anat així, de ben segur hagués mort”.

– Em vaig posar malalt i m’internaren tres mesos a un hospital de Flor de Isabela. Quan vaig estar bé em traslladaren a Cavite Viejo, juntament amb altres dos companys, de Felanitx i d’Inca. Des del 23 d’agost de 1898 al 10 de desembre de 1899 –época que narra la pel·lícula– em varen fer presoner, desprès d’haver lluitat a diferents fronts de batalla. Trobant-me en aquesta situació, el general Primo de Rivera decretà la pau. El 20 de gener de 1900 vaig poder tornar a Espanya, havent deixat a Filipines molts de companys, per sempre.

– En aquella guerra teníem poc temps per a la diversió, però allà tot era molt bonic, les al·lotes filipines eren molt guapes i simpàtiques, em record molt d’elles, i d’una, especialment”.

Podríem estendre'ns versant la vasta biografia del patró Biel, però no és aquest el cas, si no fer recordança, tal volta breu, d’aquell estimat personatge mariner del nostre port que avui ressorgeix degut a l'esdeveniment cinematogràfic que rememora les vicissituds d’aquells darrers homes de Filipines, entre els quals el nostre paisà també es trobà.

B.Melis “Meyme”