Sé que és un tòpic esmentar Rainer Maria Rilke per recordar la seva rebregada afirmació que la vertadera pàtria de l'home és la infantesa. En qualsevol cas, segurament hi ha molt de cert en aquest pensament del poeta de Praga. En un període que va des del naixement a l'adolescència, es van estructurant la nostra personalitat i la nostra capacitat intel·lectual, i el nostre sistema sensorial ens permet descobrir el món que ens envolta, fet d'imatges, sons, olors i sabors que ens acompanyaran tota la vida.

Ja de grans, miram aquell període com una mescla de nostàlgia i de refugi. Si d'infants no patírem cap trauma, d'adults tenim tendència a llimar caires, a dulcificar records i fins i tot a mitificar uns anys que, des de la distància, segurament ens semblen més meravellosos que no foren en realitat.

Quan jo era al·lot, havíem d'aprendre un ofici. Estudiàvem només fins al que s'anomenava Batxiller Elemental (l'equivalent a l'ESO actual), i no tots. I d'oficis per a aprendre, a Cala Rajada, no n'hi havia gaire: pescar, fer de picapedrer, a la Central... Jo, als 12 anys, vaig començar de mosset a la barberia que en Toni Bauzà havia obert a can Maia, on avui hi ha el restaurant que duu aquest nom. En Toni era cosí de mon pare i amb ell vaig començar a guanyar les primeres pessetes, i allà vaig aprendre a agranar i a netejar pintes i maquinetes de tallar els cabells (d'aquelles manuals). Però, sobre tot, vaig aprendre a ensabonar per tal que en Toni (el conquet Toni, per a mi) trobàs la barba blana d'aquells homes que passaven per la barberia, a vegades de setmana en setmana, amb la barba com un fregall d'espart.

Només hi vaig estar dos anys, a la barberia, on ajudava un parell d'hores cada dia, quan sortia de l'escola. Després, a la primera adolescència, vaig anar a la Central, amb mestre Pep “Cirera” i els seus fills, En Xiscu i na Juanita, i on vaig coincidir amb els amics Francisquet “Cirera”, Colau Nadal Forteza i Andreu Gutiérrez. Però aquells dos anys amb en Toni Bauzà –a qui, d'aleshores ençà, tothom ha conegut només com a Toni “Barber” –traçaren alguns solcs en el meu esperit d'infant, prou profunds perquè m'hagin acompanyat tota la vida.

En Toni –el conquet Toni– era una persona alegre i la barberia era el centre neuràlgic del poble. Per allà passaven tots els homes i, especialment els diumenges (dia de feina per a nosaltres, per tal d'atendre els mariners que havien fet la setmana a la mar), es convertia en un formiguer. Allà davant, en Sebastià Fuster “el Niño” es dedicava a fer sabates netes, i en el bar “Vista Alegre”, ara “El cactus”, on en Diego González atenia la parròquia, l'oncle Tomeu Fuster “Ros” pintava la pissarra del futbol amb guixos de colors, anunciant el partit de la jornada. Una festada.

Mentre feia saboneres, els meus ulls i les meves orelles no donaven l'abast. “Jaumet, no escoltis”, em deia sovint el conquet Toni. Al corral hi havia el lloc comú i un enfony on, fent foc en terra, cada dos per tres s'organitzaven bauxes, amb clients assidus com l'amo en Biel “Barona” o l'amo en Manuel “Murta”: llom amb esclata-sangs, quan n'era l'època, peix fregit, botifarrons d'alguna matança recent...

En Toni “Barber”, amb en Biel “Talaia”, en Tomeu “Veguer”, i algú més que no record, havien muntat un conjuntet musical que cantava els temes de l'època i actuava a les festes que organitzaven alguns dels estrangers que tenien casa a Cala Rajada, o a l'hotel “El Castillo”. I, pel que en record, ho feien prou bé. En Toni sempre va cantar, fins al final de la seva vida. Va passar per la Coral s'Alzinar, un breu període de temps, i fou un puntal dels barítons de la Coral Sol Naixent, un grapat d'anys. Era més madridista que en Bernabeu, va ser president durant molt de temps de la Penya Madridista de Cala Rajada, i jo, tot i sentir-me culer fins a la medul·la, sempre vaig admirar la seva capacitat per a organitzar i liderar l'afició blanca del poble. Sempre respectàrem les nostres discrepàncies futbolístiques. Tot plegat, en Toni Bauzà era una de les persones més populars i estimades del poble.

Només foren dos anys els que vaig estar amb en Toni “Barber”, però d'ell i de la barberia i de tots aquells homes que en passaven cada dia, vaig aprendre molta “lletra menuda”. A més, aquell breu període va bastir uns vincles que, entre en Toni i jo, anaren molt més enfora que els del simple parentiu que ens unia, i molt més que els que es puguin establir entre el mestre i el mosso. Passaren els anys i sovint les nostres vides transitaren per rutes paral·leles, que es creuaven una amb l'altra només adesiara, però sempre que ens trobàvem hi havia una mirada de complicitat, l'esguard d'una amistat mútua indestructible. D'això en puc donar fe, ja que en moments puntuals em va demostrar una confiança que només es té amb persones molt determinades, i jo sempre li ho vaig agrair.

En comptes d'anar a jugar, en aquells anys de la barberia, jo anava a agranar, a fer pintes netes i a ensabonar barbes rebels, però avui, ara que en Toni deu mirar d'afaitar sant Pere, record aquell temps només des del vessant dels sentiments positius, barreja de nostàlgia, d'enyorament i de gratitud.

Si la infantesa és la vertadera pàtria de l'home, o almanco una de les seves pàtries, puc dir amb tota seguretat que en la meva hi té un lloc determinant en Toni “Barber, i jo només en guard bons records, que vull conservar fins que em mori.