inici

Cap Vermell

Climent Garau i Melis, història d'un faroler gabellí (2)




A l'Illa Grossa de les Columbretes
i a la Mola de Formentera











Climent Garau i Melis i la seva dona, Àngela Massanet Alzina









Far de l’Illa Grossa de Columbretes: la tragèdia (1891-92)

No ens consta la data exacta en què en Climent ingressà al cos de torrers3 ni si fou admès als exàmens el mateix juliol de 1885. En qualsevol cas, al desembre de 1891 tenia en propietat la plaça de torrer a l’Illa Grossa de les Columbretes. Allà, en aquelles terres volcàniques emergides de les aigües a més de 30 milles de la costa, havia de desembarcar amb la seva dona Àngela Massanet i Alzina i el seu fill de poc més d’un any, en Miquel Garau i Massanet. Conten que cada quinze dies, amb permís de l’onatge, arribava una barca des de Castelló amb avituallament per a ell i la seva família, els únics habitants d’aquell roc inhòspit i pelat. Aquella i potser la d’alguna barca de pescadors que s’hi atansava, constituïen la seva connexió amb el món, però també i, sobretot, l'única via d’escapatòria i de salvament en cas de catàstrofe o necessitat. La subsistència d’aquella família depenia també dels trumfos que li donaven la seva escopeta i la canya de pescar, de l’aigua de pluja que aplegaven cap a l’aljub, a més dels fruits d’un petit hortet, quatre passes més enllà. I de la sort, que no els acompanyà quan en Miquelet començà a mostrar signes de malaltia i aviat s’adonaren que havia agafat la pigota, just quan començava un temporal de primavera que havia de durar dies i més dies, barrant el pas entre l’Illa i els remeis, i quan, per a completar la desesperança, son pare sortí a caçar i tornà amb l’ocell de més malastrugança: una òliba! El brou de l’au, les cures de la farmaciola de píndoles homeopàtiques del far i tota l’estimació i la tendresa dels seus pares no pogueren aturar el curs mortal de la malaltia i en Miquel va finir. Si avui visiteu l’Illa hi trobareu un petit cementeri on son pare va enterrar el fill i li feu una làpida on gravà el seu nom. Quan el temporal afluixà i li fou concedida la llicència, deixaren l’Illa rumb al far de la Mola de Formentera. Era el juny de 1892. La tomba d’en Miquel està envoltada de mitja dotzena més de soterraments, testimonis esfereïdors d’altres tantes tragèdies viscudes pels torrers del far a l’illa Grossa.

En Miquel Garau i Massanet, mort als dos anys
a l’Illa Grossa de les Columbretes

Al far de la Mola de Formentera (1892-93)

La vida havia de continuar i així va ser. Van rebre ràpidament l’autorització d’abandonar les Columbretes i tornar a Mallorca, on quedà la repadrina refent-se d’aquell daltabaix i embarassada de pocs mesos. El padrí emprengué tot seguit el viatge al seu destí: el far de La Mola de Formentera, font d’inspiració novel·lística de Jules Verne. Construït l’any 1861 sobre un penya-segat que es precipita al mar verticalment des d’una alçada de 120 m, l’espectacle que colpí Verne és contemporani al que contemplaren els repadrins Climent i Àngela. Un lloc que transportà la imaginació del novel·lista cap a un cataclisme planetari i un viatge en meteorit (Hector Servadac, publicada el 1877) o li suggerí, ja més endavant i compartint escenari amb el far de San Juan de Salvamento, a la Patagònia, els personatges més malignes i violents (El far de la fi del món, publicada el 1901). Volem pensar que el dia que hi arribà el repadrí lluïa un bon sol, la mar era plana i el far s’aixecava davant ell amb gest acollidor.

Aquell bon home quedà tot sol bevent-se les llàgrimes a l’espera que la seva dona tornés i poguessin reprendre la vida junts altra vegada. D’aquells temps és una carta que li adreça el seu oncle Bernat Vaquer donant-li consol i consells, tot mirant de remuntar el seu ànim. Al poc temps, la repadrina Àngela va tenir el seu segon fill –el meu padrí – a qui posaren de nom Miquel, en record del primogènit traspassat. Això era el 1892.

El que és ben cert és que a la Mola ja no dependrien dels capricis de les ones per tocar remei: el metge, l’església, els queviures i la gent eren a “només” 16 km de camí de terra, a tres hores llargues a peu, o a dues en ase, si és que en tenien. I, fos com fos l’experiència, sabem que la compartiren amb dues famílies que també hi estaven assignades: la d’en Josep Torres i Cardona i la d’en Zenó Tur, de cognoms clarament eivissencs o formenterencs.

- - - - - - - - - - -

3. És probable que abans d’obtenir la plaça definitiva del 1891, hagués fet suplències en diversos fars, però no tenim constància de la data d’inici. En qualsevol cas, atès que es casà amb la meva repadrina n’Àngela Massanet al 1888, hem de suposar que ho féu amb les oposicions aprovades.

 

Foto del mes

Horaris C E Escolar