Cala Rajada era un petit conglomerat de casetes a vorera de mar, en els anys anteriors al boom turístic. L’any 1934, quan funcionaven com a els amus i senyors, l’hotel Castellet i Cas Bombu, i també el “Wikiki”, el  “show-boat Gato Negro”: un bar que tenia un taulell consistent en mig llaüt xapat pel seu eix,  longitudinalment,  i on, quan la fàbrica autòctona de llum avisava amb la senyal d’apagar, el propietari del “boat” tocava una campana, una autèntica campana de marina, amb la qual es donava el “sus” de començament al “show” de cada vespre, a la claror de dues espelmes. Foren els mateixos anys en què “Las Estrellas” de Heinz Kraschutzki, encobeïa moltes dones del poble i de localitats veïnades  que elaboraven espardenyes de ràfia i gènere de llata.


Dones treballant al taller de ràfia de Heinz Kraschutzki (l'home que guaita al dintell del portal).

Enfront els escars de ca na Tomeuona i can Tafona –  com mostra una de les imatges d’aquest capítol – s’exhibí, un dia de l’any 1934,  una extraordinària aglapida de tonyines, de la qual foren autors els pescadors “ Blancus” i que fou immortalitzada per la càmera del fotògraf Konrad Liesegang. Entre d’altres, s'hi troben els seus dos fills, Colau i Pedro, encara al·lots. Al tercer escar es va instal·lar l’esmentat “Gato Negro”, una volta passats uns anys, i del qual parlen el nostres protagonistes més endavant.


Escars de Ca'n Tafona i ca na Tomeuona, tonyines i curiosos. Foto de Konrad Liesegang

– Da-li cebes…, però deixem de banda els primers vagits d’aquella Cala Rajada com a lloc cosmopolita i parlem de l’actualitat del poble. Com el trobes? – preguntaven a Biel aquells novells turistes mallorquins del Bella Playa.

– Molt canviat, tot. Per dintre no sembla el mateix poble. Vull fer constar, emperò, que no es veuen els desbarats que hi ha pertot arreu. Com és així? Idò, que vull dir que així mateix en veuen qualcun, però no amb s’abundància d’altres parts o indrets de Mallorca. Els torrons de Xixona que hi ha es poden comptar amb els dits d’una mà.

– Ja seran de dues mans, no creus? Però…, i què són deu torrons de Xixona? Mem si ara anirem a mirar tan prim! Bé, en què consistia el “show”?

– Res de res. No es tractava d’atraccions ni d’artistes importats. La funció anava a càrrec dels clients consumidors del “White horse” a vuit pessetes el bòtil, o del “Black & White” a cinc o a sis. Aquest era per als pobres com nosaltres. I això del “show” que voleu saber no era altra cosa que improvisació total. El baret es trobava a una magnífica terrassa que mirava cap al port, sobre el que era una platgeta on els nins aprenien a nadar…. A l'altre costat hi havia “Casa Mateo”, que encara ara subsisteix gràcies al bon criteri de l'ajuntament i malgrat els desitjos que alguns tenen que els amics del tiralínies municipal, destrossador de cors i del pintoresquisme, s’ ho enduguin pel davant.

– És cert això que dius, dolç “cantarín de mi alma” – exclama na Catarina –. Què semblaria, Cala Rajada, sense les puntes que es veuen al llarg de la seva costa, de Casa Mateo, de ca’n Pere Andreu (vell terreny d’una vasta família de pescadors de saba) ?


Taulell amb mostrador de begudes i cambrer extranger del WIKIKI BAR.

– I el “Wikiki”? Era un “pub” d’un rus blanc, un home distingit que no he tornat a veure. Vos vull dir, amics, que el cosmopolitisme, és a dir, el “teutonisme germanòfil” actual de Cala Rajada, porta antecedents abundants i abundosos des d’abans de la guerra civil. Llavors hi havia nord-americans, britànics, francesos i, naturalment, alemanys, que és el que ara abunda quasi en pla de monopoli.

– I això, és bo o dolent? – demanava na Josefa.

– El fet que hi hagi tants d’alemanys? No crec que sigui dolent, que venguin tots els que  vulguin…, i més. El que passa és que tots els rètols (és un dir) estan en alemany. Els que no som de Cala Rajada no ens assabentam del que diuen, ja que moltes vegades no hi ha traducció o equivalent en altres idiomes. Tothom parla alemany (també és un dir), però he comprovat que així mateix s’entenen.

– De manera que tu, Biel, l’any 34 anaves al “Boat”...

– Qualque vespre, quan venia de “festejar”…

–O festejaves?

– Jo tenia 21 anys… Què volíeu que fes?

– I la teva al·lota sabia que anaves a aquests “tugurios”?

– No. És a dir, supòs que no. Però, i ara a què ve aquest interrogatori? Qualque whiskyet, als 20 anys, i poder fer un poc de pràctiques d’idiomes, no és cap pecat. Aleshores no hi havia aquest cabrum d’ara!

– Idó, què resta d’aquell ambient cala-rajader?

– Tothom es coneixia. Els germans Terres, de sa camiona, eren “els reis” indiscutibles del transport de viatgers, on el vell Colau “Bombu” despatxava benzina, sense presses, al sortidor instal·lat a la cantonada del seu antic i acreditat establiment.


La família de Ca's Bombu

– Actualment, els llocs on et serveixen la gasolina es diuen gasolineres. Al meu temps, les gasolineres eren embarcacions més o manco ràpides que funcionaven a base de gasolina, sense que això vulgui significar que el vocable s’usàs, aleshores, amb més propietat que ara.

– I que me'n dius, de la llagosta “a la Bombu”? No era un menjar de déus?

– Sí que ho era, i ho és. La tants d’anys inviolada recepta d'aquesta menja es va filtrar fins a la meva dona, mitjançant la meva sogra, que fou molt amiga de la vella “Bombu”.


L'edifici de Cas Bombu amb el sortidor de benzina

– La teva dona sap enllestir el saborós plat?

– Sí. I no li demaneu la recepta, que no us la donarà. La seva mare li va fer prometre que guardaria el secret tal com ella va fer fins que va morir. Però, naturalment, no se'n podia dur a la tomba un tresor d’aquesta categoria… I, vet aquí que la meva dolça esposa està en possessió de l'arcà, del misteri. Efectivament, sap fer la llagosta “ a la Bombu”. Vosaltres portau un parell de llagostes de quilo i veureu… Ella posarà la seva ciència, el camaiot, la ceba i tota la resta. Apa idò!

Continuarà…