Antoni Dols Salas fou l’encarregat de pronunciar el sermó de l'Estandard, durant la missa que es féu a la Seu  

Excm. y Rvdm. Sr. Bisbe
Molt il·lustre Sr President del Capítol de la Seu
Preveres i diaques concelebrants
Digníssimes autoritats
Germans tots:

In principio erat Verbum, et Verbum erat apud Deum, et Deus erat Verbum (Jn.1,1) 

Al començament de tot, existia Aquell qui és la Paraula, i la Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu. Ell era el fonament i la finalitat de tot. La Paraula que s’havia de fer carn de la nostra carn. És el projecte que Déu té, de sempre, per a l’home,[1] per a cadascú de nosaltres. Aquesta Paraula, esdevindrà, per tant, en el decurs de la història l’home més real i més genuí que pugui existir: Jesucrist, Senyor nostre.[2] Per això, com diu Tertul·lià: el primer home que ja era imatge del qui és la Paraula no només era obra de Déu: era la promesa de la seva vinguda futura en la carn.[3] I, Aquest que és el Mot de Déu, ja aleshores, era vida, llum, amor i veritat per a tota la Creació . 

Ell, que és la vida va afirmar de si mateix: «Jo som el camí, la veritat i la vida» (Jn.14,6). És a dir, tal com manifesta Lleó: «el camí d’un bon obrar, la veritat d’una doctrina divina i la vida d’una benaventurança eterna»[4] Sí, tal com diu Agustí «Ell ha estat per a nosaltres vida, mentre que nosaltres a ell li hem reportat la mort.»[5]

Ell és la llum vertadera la que en venir al món il·lumina tots els homes (Jn.1,9). Així, l’antic himne llatí canta: «Tu ets la vertadera llum de món/ no com aquella amb què resplendeix el petit astre/ que anuncia la vinguda del qui és la claror/ amb un llum esquifit/ Tu ets més fulgent que el sol sencer».[6] Per això, diu Agustí «per no romandre a les fosques s’ha de creure en Aquell que és la llum que vingué al món a il·luminar-lo.»[7]

Ell és l’amor. Déu és amor (1Jn.4, 8) «Com es prova que Déu és amor? –demana Ecumeni– Perquè ha enviat el seu Fill al món per a donar la vida per tots nosaltres i perquè visquem gràcies a Ell.»[8] Per això Pau expressa sense cap reserva: «m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi» (Gal. 2, 20). «Ha estimat l'Església i s'ha entregat a mort per ella» (Ef 5, 25).

I Ell és la veritat, la nostra veritat, l’autèntica veritat. Així el concili Vaticà II a la seva constitució Gaudium et Spes afirma: «Res no hi ha d’estrany, doncs, en el fet que, en Ell, la veritat trobi la seva font i assoleixi el seu apogeu.»[9] Per això mil cinc-cents anys abans d’aquest concili Ambròs de Milà exclamava: «Déu és Pare de la Veritat perquè el Fill és la Veritat»[10]

Per tant el projecte que Déu tenia des de sempre per a l’home era un projecte de vida. Vida que venç aquella mort que sempre ens envolta i un jorn ens engoleix; un projecte lluminós que brilla enmig de la violència fosca de la nostra humanitat sofrent; un projecte d’amor etern que per sempre esvairà les tenebres de l’odi, la discriminació i el rebuig. Aquesta és la veritat de Déu per a tots nosaltres.

I aquest projecte diví s’ha fet carn de la nostra carn.

Et Verbum caro factum est et habitavit in nobis 

I el qui és la Paraula s’ha fet carn i ha plantat la seva tenda al nostre món. Ha habitat entre nosaltres. Davant aquest gran prodigi Gregori escriu: «Assumí lo nostre sense minvar el que Ell ja era ».[11] I Joan Crisòstom afegeix: «Essent fill de Déu es feu de l’home perquè l’home esdevingués també ell fill de Déu».[12] En definitiva: La Paraula de Déu ha ressonat dins el nostre món. I ho ha fet per instruir-nos en paraules humanes. I és que si no es feia home –es demana Efrén de Nisibi–: «Com podríem ésser instruïts nosaltres per la llengua del qui no tendria llengua?»[13]

És el misteri de Nadal que celebram des del dia del naixement de Jesús fins al seu baptisme. En el mateix home Jesús, nascut com un de nosaltres, hi descobrim la vida de Déu, la seva llum, el misteri del seu amor i la nostra veritat més profunda: que som fills estimats de Déu, que Ell il·lumina les nostres passes cap a la Vida i que això és l’única veritat que val la pena.

I per a nosaltres, poble de Mallorca, el Nadal de 1229 va ser tal dia com avui el 31 de desembre. Aquest dia Jesús tornà a la nostra terra. Ja l’havia beneïda a l’antigor com en són prova les basíliques paleo-cristianes de son Paretó i sa Carrotge a Manacor, la de son Fiol o també anomenada de Cas Frares a Santa Maria o la de Son Fadrinet a Campos i al manco en queden dues més sense excavar. També n’és prova el fet que el 486 Hunneric, rei vàndal arrià, convocàs a Cartago a 466 bisbes catòlics perquè apostatassin. En la relació hi figura Helies, bisbe de Mallorca. I en són prova alguns epígrafs de Manacor i Pollença. Durant uns vuit-cents anys els Cristians habitaren la bona terra mallorquina. A la fi el 902 els fills de la mitja lluna ocuparen aquesta illa. I des d’aquí piratejaren el comerç de la Mediterrània. Molts foren els projectes per desallotjar-los però només en reeixí el del bon rei en Jaume que fou convençut d’aital projecte per l’expert navegant Pere Martell. Per això Mn Miquel Costa i Llobera escrivia:

«I és que sobre el cor del poble

marcà petja de més fons

amb son gegant heroisme

en Jaume el Conqueridor»[14]

150 naus havien salpat dels ports de Salou, de Cambrils i de Tarragona el 5 de novembre de 1229. Després de fortes tempestes arribaren a l’illa i el gruix de la tropa desembarcà a Santa Ponça. Dia 12, el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palou celebrà la primera missa i d’allí cap a Porto Pi. 3 mesos, molts de morts i molts d’esforços costà conquerir Palma. Però el bon rei hi entrà a la fi per la porta de Santa Margalida tal dia com avui el 31 de desembre de 1229. I segons una tradició antiga, havent-se detingut davant el lloc que avui ocupa la parròquia de sant Miquel oí missa i hi deixà una estàtua de la Mare de Déu de la Salut que els havia acompanyat en aquella magna empresa. I la gran mesquita de Palma que probablement s’alçàs en una part d’aquest temple de la Seu, on ara ens trobam, ell, el rei, ja la somnià com una catedral. Per això insisteix el nostre poeta:

«D’aquell hèroe, d’aquell segle aquí es mostra l’ideal:

per això un tedèum de pedra és aquesta catedral,

per això és figura i símbol de l’Església maternal.»[15]

         No ho dubtem en aquelles barcasses provinents de la península no només hi vingueren uns guerrers conqueridors: en elles hi viatjà l’evangeli i la fe cristiana. Basti veure que en l’empresa entre d’altres hi prengueren part: el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou, el bisbe de Girona Guillem de Cabanelles, el de Lleida Berenguer d’Erill, el prior a Catalunya dels cavallers hospitalaris de sant Joan, Pere de Montcada, l’ardiaca de Barcelona Bernat de Vilagrana, el prebost de Tarragona Ferrer de Pallarès, el sacristà de Barcelona Pere de Centelles, el de Girona Guillem de Montgrí, l’abat de Ripoll, els cavallers del Temple, els de sant Jordi d’Alfama, el dominic fra Miquel Fabra i molts d’altres.

         I a més de la fe cristiana en aquelles barques hi viatjaren les primícies del poble mallorquí que es faria gran amb nova gent vinguda a repoblar l’illa. Així D. Antoni Maria Alcover que pronuncià el sermó de la Conquista el 1904 escriu:

 

«I així vénen a establir-se a Mallorca centenars de famílies de tots els endrets de Catalunya i moltes de per Narbona, Montpeller i de la Provença, qualcuna d’Itàlia i quasi cap d’Aragó. I d’aqueixa gent venim nosaltres, germans meus; això foren els nostres pares. Per això en Ramon Muntaner pogué dir, la primeria del segle XIV, que la nostra ciutat era poblada tota de catalans (...) i els mallorquins dels segles XIV i XV es deien catalans de Mallorca.»[16]

         I aquella gent, els nostres antecessors dugueren a aquesta terra la nostra llengua, la rica llengua catalana, que en pocs anys després de la conquesta, conegué Ramon Llull, el fill major de nostra raça que la féu una de les més altes expressions de la teologia medieval. Mestre Ramon de qui l’any vinent es complirà el 700 aniversari de la seva mort, i que prest si Déu ho vol Roma reconeixerà la seva santedat:

«Candelabre de Déu, s’alçà Ramon;

E, il·luminat pel sol que transfigura,

esclatà en flor, vessant des de l’altura

l’olor de Crist als quatre vents del món»[17]

         El mallorquí és un poble nascut de la fe cristiana, de la llengua catalana, del paradisíac territori amb què Déu ens ha obsequiat i de les gestes històriques dels seus homes i de les seves dones. Un poble no tancat damunt ell mateix perquè sap que:

«La vida reposada

se corromp en el llot de la indolència.

Així, en l'aigua embassada,

la quietud engendra pestilència.»[18]

Un poble acollidor del foraster que a ell s’acosta, però un poble que no oblida ni la seva identitat ni la veu dels seus poetes immortals:

«Fills d’una raça dreturera i forta

que unia el seny amb l’ímpetu,

no renegueu de vostra sang... Oprobi

pel fill que n’és apòstata!»[19]

         Mossèn Alcover acabà el seu sermó de 1904 dient:

«Sí, el rei en Jaume començà la restauració de Mallorca; a nosaltres ens toca seguir-la i acabar-la. Com? Imitant la seva grandesa d’esperit incontrastable; la seva fe a tota prova, el seu zel per la Religió i la justícia; son amor ardentíssim a Mallorca, per la qual exposa tantes vegades la vida. Treballem per Déu i per la Pàtria així com ell (...) obrim el nostre esperit a l’evangeli i a l’escalf de la civilització (...) així com ho feia el rei en Jaume i tots els fills del seu esperit incomparable».[20]

         A mi em plau acabar aquesta homilia amb una pregària a Stª Maria venerada a la Seu de Mallorca. Són aquestes, paraules de Victor Balaguer el que fou anomenat a la renaixença catalana el joglar de Montserrat:

«Quan per me vinga l'hora suprema,

reina dels ángels, lliri del cel,

fèu que las horas, Santa Madona,

ans que'ls ulls clogue per sempre mès,

f'eu que jo veje, voltats de gloria,

y en mitj de nùbols d'or y d'encens,

los tres grans ángels que de ma vida

sigueren sempre companys faels,

los mèus tres únichs, companys faels:

L'amor dolsisim, la Mare Patria,

la Santa Fé, la Santa Fé.»

        
Que així sigui. Per molts anys.

 Antoni Jesús Dols Salas

Foto ARA Balears