inici

Cap Vermell

Dins l'ona dels records

 DINS L’ONA DELS RECORDS: L’home del cobripols


 


                                    
Quan jo era nina vaig esser, per uns anys, gabellina d’adopció; d’això ja fa molt de temps, devers l’any 1960. Entre molts d’altres records, tinc el d’un home i un lloc.

Aquest record ha aparegut de sobte, després de molt de temps d’oblit. A l’home el record amb un “cobripols” de color beig, una boina negra i un llapis damunt l’orella. Era fuster. La seva fusteria estava situada als darreres de casa seva, als baixos. A la fusteria s’hi entrava a través d’una carrera, a la vora dreta de la qual hi havia un jardí. La carrera estava just a la vora del “Teatre Principal” i el jardinet estava aferrat a la paret que el separava de la casa de les quatre germanes Climentones.

Algunes vegades vaig anar a jugar al jardí de l’home del “cobripols” amb la neboda de l’esposa del fuster i amb na Francisca Climenta. En aquest jardí vaig conèixer la flor i el perfum de l’herballuïsa i cada volta que hi anava agafava un brotet de l’arbre (o mata…?), que d’aquesta espècia hi havia al fons del jardinet. L’home del “cobripols” ens mirava amb cara de bonhomia i mai no ens renyava i – pens avui – que qualque vegada li férem més nosa que companyia.

Ell no tenia fills, però semblava que sentia certa nostàlgia. Una vegada, amb molta tendresa, passà la seva mà callosa per la meva galta dreta. Record, també, la seva mirada com la d’un home d’actitud humil i caràcter molt reposat. A aquell home jo el coneixia pel nom de Jaume Enrique; així l’anomenava la meva padrina quan parlava d’ell.

Un dia, el meu pare em parlà d’un pintor de Capdepera amb el qual ell havia parlat i que li digué que em coneixia. El meu pare em deia el seu nom i jo no sabia qui era en Jaume Mercant. Desprès de comentar-ho una bona estona, vaig comprendre que aquell pintor era l’home del “cobripols” amb boina i llapis a l’orella, o sia, que en Jaume Enrique era en Jaume Mercant, considerat un pintor de vàlua i un dels més famosos d’Europa, ni més ni manco.

A Capdepera, la gent ho sap? I els que comanden? Una servidora pensava que els artistes eren, a més d’especialment sensibles, excèntrics i amb freqüència persones carregades de supèrbia. El que el meu pare em digué va fer que em proposàs no tenir mai més prejudicis de cap mena, ni generals ni individuals.

En Jaume Enrique és un pintor de gran qualitat, segons els entesos i, al mateix temps, posseïdor d’una excel·lent  qualitat humana,  pel que jo record. La fotografia que acompanya aquest escrit és de 1912, on en Jaume apareix amb un capell blanc; el “cavallet de cartró” va inspirar el seu quadre “Mañanita de Reyes”, l’any 1983”.

Tot el que acaba d’escriure una servidora  ha vingut a la meva memòria perquè he llegit a un diari de Ciutat que una entitat bancària, on sembla que en Jaume va treballar, també vol promoure una exposició antològica d’aquest gabellí universal, menyspreat a Capdepera, al seu poble.  Aniré a visitar l’exposició, malgrat la meva mancança de formació pictòrica. Hi aniré per retre homenatge a un gabellí, bona persona, que hauria de ser tot un orgull per a tots els gabellins.

No sempre van units la humilitat de caràcter i la saviesa. Aquest ha estat un, entre els meus molts records d’infantesa. Els més entranyables són els que em lliguen amb els familiars que encara tinc a Capdepera. Però aquests són molt íntims.

Gràcies a “Cap Vermell” per fer-se ressò  dels meus sentiments.   

                                                                                                 Paula Valls Fuster






 

Foto del mes












 

Horaris C E Escolar