L’ensorrament d’una fàbrica de productes tèxtils a Savar (Bangladesh), que causà centenars de morts, al cap de poc més d’una setmana ja no es mereix ni el més modest racó d’una columna qualsevol del meu diari. Ja és història. Així de fàcilment passam pàgina. És molt enfora, Bangladesh, i els seus problemes no són els nostres problemes. O sí?

Les condicions laborals en molts de països del món (Bangladesh n’és un indesitjable model), són ignominioses. Sous al voltant de 40 euros mensuals, jornades laborals esgotadores, centres de treball insalubres i sense la més mínima seguretat..., tot plegat dibuixa un panorama desolador, molt semblant al de l’esclavitud. Però faríem bé de no oblidar que de la precarietat d’aquestes condicions de feina (?) se n’aprofiten no poques marques de roba del primer món, entre les quals més de dues d’espanyoles, i que nosaltres mateixos vestim sense cap neguit les peces que surten d’aquests “centres de treball”.

Enllacem aquesta situació amb la crisi econòmica occidental, europea en particular. Les empreses d’aquesta part del món es refugien en mercats laborals sense cap mena de regulació i on els treballadors són víctimes de l’explotació. Se’ns diu que aquí no som prou competitius, que els nostres productes i els nostres serveis surten massa cars, i per posar-hi remei el govern legisla contra els drets adquirits dels assalariats i fa reformes laborals regressives. Per tant, l’equiparació de les condicions de vida dels treballadors d’una banda i de  l’altra sembla que es vol fer convergir en el seu segment més baix, aquell on els drets de les persones són sotmesos impunement a les exigències d’uns mercats i uns mercaders poc escrupolosos.

La reculada – i no fa falta sortir del poble per adonar-se’n – ha estat de proporcions desastroses. I continua. Com deia un macabre acudit, “els que tenen un treball estan tan contents que arribaran a fer feina de franc”. No sé si tornarem a l’esclavitud, però amb tota seguretat ara en som molt més a prop que fa uns anys.