Reprenem el primer d’aquests articles referits a la nostra contrada. Amb l’arribada de la democràcia i de les primeres eleccions municipals (abril de 1979), les perspectives canvien. El PSOE, amb en Salvador Moll al front, acudeix als comicis amb un lema clar i que una majoria dels gabellins comparteix: Cala Agulla, parc natural. Elegit batle, encarrega un estudi sobre el cost econòmic de declarar l’Agulla com a Parc Natural. Es maneja una xifra ridícula (150.000 pessetes) però el projecte no és dut a terme perquè, segons el batle, el PCIB considera que era millor destinar aquells doblers a “comprar botes per als voluntaris que van a apagar els incendies forestals”, freqüents en aquesta zona de Mallorca.

Preciosa imatge del Far de Cala Rajada

Cala Agulla, (o l’Agulla, com la denominen els gabellins en to afectiu) és un de tants de símbols de l’ecologisme mallorquí: un espai natural amenaçat o, millor dit, en ple procés de destrucció per les urbanitzacions de cala Lliteres i els Pelats, que rompen l’harmonia d’allò que fins fa un grapat de lustres fou una de les cales més belles de Mallorca, i la defensa de la qual donà origen a un dels moviments ecologistes més precoços de la part forana: el col·lectiu “Torre Esbucada”, que prengué el seu nom d’unes ruïnes situades prop del far de Capdepera, i que fou impulsor d’una activa campanya a favor del parc natural de cala Agulla.

La propietat dels terrenys situats darrere cala Agulla i cala Moltó es reparteix entre dues finques principals: can Patilla, de la família Balaguer, i Son Jaumell, finca enorme, que a l’any 1985 va ser adquirida per la societat àrab “Dioxiadis”. No s’ha d’oblidar el terratrèmol que va provocar el projecte nascut del desig dels Balaguer, amb el recolzament de can  March, de tancar l’espaiosa cala i convertir-la amb balneari de pagament dels usuaris. amb un port esportiu, projecte que les manifestacions veïnals varen aconseguir avortar.

Cala Agulla al fons. Grues i construccions en un primer terme

Seria difícil tractar de reconstruir la història de tots els projectes que, successivament, han posat en perill el futur de l’Agulla. El document més antic sembla remuntar-se a 1971, any en què el departament de Costes va redactar un Pla Especial per a ordenar cala Agulla, amb una carretera paral·lela a la línea de costa, uns 300 metres terra endins, aparcaments, cinc varadors, i la possibilitat d’edificar una urbanització prèvia redacció dels corresponents plans parcials. Afortunadament, com passa amb tants de projectes oficials, la cosa no passa d’aquí.


Pins de ses Vegues de Cala Agulla

En un dels descabellats intents de fer un bon negoci amb cala Agulla, Gabriel Balaguer es va presentar a un plenari del consistori de Capdepera (novembre de 1981) amb uns plànols i una maqueta de la urbanització que projectava fer: 36 hectàrees, 3.000 plaçes, 9 hotels, amb una distancia mínima dels edificis a la mar de 160 metres, amb tres hectàrees cedides a l’Ajuntament perquè en faci el que vulgui… Malgrat la informalitat amb que és presentat el projecte, tots el càrrecs electes del consistori creuen oportú donar a conèixer la seva opinió sobre els aspectes tècnics de la proposta. Així, l’únic partit que s’hi manifestà totalment contrari fou el PCIB; el PSOE opinà que calia reduir la urbanització a 32 hectàrees, incloure més zona verda, deixar 300 metres des de la mar i cedir 10 hectàrees al Ajuntament, i parla d’organitzar un referèndum al respecte; UCD diu que no accepta més de 12 Ha. urbanitzables, ni que s’edifiqui dins el pinar – tot un tic populista de fer veure que protegir la naturalesa equival, tan sols, a preservar les masses forestals –; l’edil del PSM no expressa cap opinió, a l’espera d’instruccions del partit.

L'Agulla, avui

Per manca d’acord entre els polítics, la maqueta i els plànols del senyor Balaguer varen passar ràpidament a l’oblit.

Bartomeu Melis “Meyme”