31—SELLETER-FIRAIRE MALLORQUÍ  I  SABATERA MENORQUINA


La seva vida ha transcorregut per innumerables vicissituds. Es tracta d’una gent, d’unes persones que han recalat a les nostres contrades, procedents de fora poble o de fora illa, i que són considerats veïnats nostres.

Agafam a l’atzar una dona i un home:  Magdalena Mesquida i Pedro Bonnín, sabatera ella i selleter ell. Dues activitats laborals d’insospitats recursos i amb possibilitats desconegudes. Utensilis i objectes empleats en aquestes feines que, en principi, poden semblar irrecuperables, resten talment com si fossin nous a les mans d’aquests dos professionals. Dintre aquests oficis, n’hi ha hagut d’altres, temps enrere, a Capdepera, com els germans Pep i Joan Rigo Tàpia “Madrilenyos”, l’amo en Joan Bonnín “Cerol”, Pasqual Pons o Jeroni Garau “Coves”,  coneïxedors tots ells del  seu ofici, amb habilitat, bon gust i criteri encertat.

Pedro Bonnin “Ranxer” fou selleter. La seva professió datava des dels 13 anys, edat en la qual ja havia provat d’arreglar sabates. Però, el que de veritat sentia en Pedro (no li agradava que l’anomenassin Pere i alguns li deïen Perico) era ser selleter (artesà que fabrica i fa reparacions de guarniments i altres efectes propis de les cavalleries de tir, càrrega o muntura, conegut també com a talabarder). Els selleters subministren aquests guarniments ajustant-los a la talla dels cavalls, muls, ases i rucs (amb perdó), facilitant-los els seus moviments  naturals i preservant-los de molèsties, cops i resquitllades perjudicials.

Pedro Bonnin "Ranxer"

En Pedro, quan s’assabentà que a Capdepera no hi havia cap taller de selleteria, decidí muntar-ne un, a una casa de la plaça de l’Orient (avui bar Segle XII). Allà, anys més tard obriria una botiga de “saldos”, i aixó faria que, amb la seva dona Catalina Fuster “Rena” i, de vegades, amb el seu fill Jaume Bonnin Fuster “Selleter” – un dels artistes cantants, antic de dies però jove d’esperit, d’aquests pasturatges – amb un “moto-carro”, de color verd clar, de dues places i carrosseria tancada ( talment aquelles antigues pel·lícules del neorealisme italià) anàs de firaire de robes, a preu tirat, com a complement de l’ofici de selleter.

– El que ha minvat molt a Capdepera són ses “bísties” – es llamentava en Pedro a una entrevista que li férem als acaballs de la seva singular activitat –, sobretot els “ases”, que, abans eren nombrosos al poble – Els que l’escoltaven, quan això deia, s’ho prenien a broma, mentre en Perico mirava cap a ells

– Els cotxes i les màquines s’ho mengen tot. Haurem de pensar en altres alternatives – comentava, compungit.

I el que va fer fou passar a un altre tipus d’activitat: arreglar paraigües (encara plovia molt a la tardor i a l’hivern) i a la fabricació de graneretes per a emblanquinar parets (no hi havia pintors de “brotxa gruixada”). La merceria no va funcionar, ja que altres comerciants del poble, que eren majoristes de l’obra de pauma, adquirien aquesta al veïnatge a canvi de comprar a les seves botigues de teixits. En Pedro hagué de tancar els seus “saldos” i va traslladar-se a viure a Cala Rajada.

– Els selleters s’han extingit – comentava el nostre protagonista – per raó de la gradual desaparició del bestiar. Ja no en queda. I és que l’art de treballar cuiro, pell gruixada, dóna “molta feina i pocs doblers”.

Aquest treball, tot artesania, consisteix a tallar i perfilar el cuiro, la pell, i cosir-lo desprès amb l’ajut d’una lena, que és un tallant, una ganiveta molt esmolada i amb un mànec de fusta, dues agulles i fil enquitranat, o bé amb corretja i lena rodona. Les peces grosses dels guarniments (collera, cadira) van farcides de palla, borra o pallús. Els selleters utilitzen diversitat de materials com pintura, tela, xapa, ferro o fusta, a més del cuiro i la pell.

Fou, aquest, fa un caramull d’anys (1950-60), un ofici de base ampla, el qual permetia a Pedro Bonnín orientar la resta de quefers i activitats complementaris cap a altres camps, com la fabricació de “porcellets” i “cotxets”, joguines per a  nins, articles de caça, esport, viatges i campaments, a més de fer graneretes i pentinar-les.


Jaume Bonnin Fuster "d'es Niko"

Magdalena Mesquida es l’única dona que s’ha dedicat a fer de sabatera entre nosaltres. Ara ja té un descendent, el seu fill Argos Cavaller, que ha enfocat el negoci dins paràmetres més moderns.

Na Magdalena va arribar de Ciutadella a Cala Rajada, amb el seu espòs Fernando Cavaller Pons. Varen regentar el bar “Nou” del carrer de la Llum, devora la plaça de l’Orient, a Capdepera. En Fernando sempre comentava als clients que “la set es manifesta des de la boca, baixant cap a la gargamella; si es nota sequedat en aquesta zona és que tens set, segur… S’ha de tenir el coll humit, per això jo sempre faig gàrgares. Venga, a beure tot Déu!”, exclamava en Ferran.



Fernando Cavaller Pons

A Ciutadella, bressol de mestres sabaters, na Magdalena hi havia treballat des dels 9 anys. Aquí, desprès d’haver-se dedicat a labors d’hostaleria i al bar esmentat, ella i el seu marit (ja desaparegut) posaren en marxa, a Cala Rajada, un taller de sabater davant el moll.

La vida de na Magdalena, des de la mort de Fernando, va ser la de reparar cremalleres, corretges i cinturons, a més de sabates.

– En certa ocasió – compta – vaig tenir l’oportunitat de cosir i reparar la tela d’un gran globus d’aquests que transporten turistes per l’aire. Encara ara me’n faig creus…, però no he sentit a dir que cap globus s’hagi estavellat ni que hagi caigut cap turista – exclama.


Magdalena Mesquida, sabatera

Entusiasmada per allò que aquesta artesana considera una proesa en relació amb els utensilis dels quals disposava al seu taller, recorda que quan, a la seva petita sabateria, reparava el globus, aquest era de mides tan enormes que sortia cap al carrer. Els guàrdies municipals (era l’hivern) tallaven la circulació a la voravia de casa seva. Fou com una festa.

Na Magdalena se sent molt orgullosa de la professió que va exercir, treballant a preu barat, i n’està satisfeta. Ella es movia com un peix dins l’aigua entre el cúmul de sabates, roba, maletes i màquines, en atapeïda barrejadissa. I era feliç. És, ja s’ha dit, l’única dona que, per les nostres contrades, es dedicà a aquest quefer.

“CAÇAR” CARAGOLS ALS MIGDIES DE L’ESTIU

Per als incrèduls surt fora del normal la captura de caragols en ple estiu. Per als qui estan més avesats a l’art de trobar-los serà “cercar caragols”. En el cas que relatam a continuació, es tracta de “caçar” caragolí, especialment.

Dos llargs bastons i bosses grosses, els protagonistes de la cacera, Gabriel Sampol  Pujadas i  Àngel Garcia, en hora punta de les dotze del migdia i fins a les tres, amb vint i tants graus a l’ombra (ells davall un sol de justícia), van desgranant  lentament, amb calculada parsimònia, per tal de no rompre cap closca de caragol, un rere altre, els centenars d’aquests animalons que pengen en els ametllers carregats encara d’ametlles, aferrats a les velles branques i soques dels arbres.

– Fer això és tota una teràpia – comenta un d’ells, un executiu amb bastants de números en el rànquing de l’estrès –. Els que ens vegin, ara mateix, pensaran que estam espolsant ametlles,  i qualcuna en cau quan la confonem amb un caragol – comenta.


Caragolaires en plena acció

Ni el sol de la canícula, ni la suor  ni  l’hora del migdia  els fan renunciar a fer-se amb els “almuds” que necessiten per poder assaborir, a mitjan capvespre, una exquisida caragolada amb fonoll, tallades de carn i all i oli, en companyia de les seves dones, amics i veïnats.

Tres hores per a recórrer un estadi de grans dimensions, dotze quarterades, i una quarentena d’arbres que esperen aquests caçadors dels diumenges estiuencs, que es repeteixen al llarg de dos mesos, per ser alliberats d’aquests animalets tan suculents que conviuen amb les ametlles. Aquestes, les ametlles, vistos els preus existents al mercat, restaran penjades a les branques dels ametllers.


Caragols a les soques dels ametllers  i a la taula

És, aquesta, una manera completament distinta del tradicional “anar a cercar caragols”, a la tardor, quan plou, quan  aquests  diminuts mol·luscs  es troben  pasturant per qualsevol lloc de fora vila, deambulant entre el ramatge del romeguerar i dels arbusts. Cercar caragols contrasta amb la “caça del caragolí” en sec, a l’estiu, mentre romanen endormiscats a les branques, esperant millors temperatures.

En Biel i n’Àngel practiquen aquesta activitat minuciosa amb alta dosi de paciència i un esforç que resulta, per això mateix, més plaent  per a qui  la realitza.

Bon profit!!

Bartomeu Melis “Meyme”