La Biblioteca del Golea

La tornada de Xammar

El motor que va moure tota aquesta pujada cap als cims de la misèria més absoluta va ser la revenja i el ressentiment. La revenja i el ressentiment per la pèrdua de la guerra, amb les seves maleïdes "reparacions", i també la sensació de traïció que va sentir una gran part de la societat alemanya. I qui millor va sebre representar aquest sentiment de revenja i ressentiment va ser Hitler i el seu moviment nacionalista. Tot el demés és literatura, sembla. Hi podem donar totes les voltes que volguem, però no hi ha res més perillós que les ganes de revenja que porta directament a un ressentiment irracional. I per això, segons la teoria marxista de la història, Alemanya, partint del no-res, va arribar a les més altes cimes de la misèria, des d'on va contemplar el món i el va veure petit... i seu.

Tot això ho conta Xammar tant en aquest llibre que avui presentam, com en les seves memòries, Seixanta anys d'anar pel món, que ens permeten reviure uns moments que, en molts aspectes, ens recorden el present que vivim ara mateix: l'ensulsiada econòmica, els cops d'estat [econòmics, també], la tornada dels nacionalismes radicals com a remei de tots els mals, l'enemic exterior, i interior, com a boc expiatori de tots aquests mateixus mals... En fi, tapar les misèries venjatives amb tota mena d'exabruptes i teories conspiratives i paranoiques, fa inflar un suflé que, per moments, sembla que es solidifica. Ara bé, la caiguda també sol ser espectacular, amb el consegüent perill d'arrossegar-nos a tots cap a un forat d'excusat que ens du directament a les clavegueres amb tota mena de rèptils i rates.

Tot això, però, està contat amb aquella ironia típicament catalana que, d'entrada, fa que ens espantem però acabam amb un somriure a la boca, perquè en realitat tot és seriós, però fa tantes rialles!

Vegeu la seva visió d'un dels cops d'estat del 1923:

Ben organitzat i ben representat, un cop d'Estat, com el que hem tingut la sort i el gust de presenciar a Munic al cap de vint-i-quatre hores de ser-hi, és una de les coses que fan més efecte i que deixen un record per tota la vida. M'atreveixo a dir que com un bon cop d'Estat no hi ha res. Fer una relació que permeti al llegidor fer-se càrrec, sense haver-hi estat, del que ha sigut aquest cop d'Estat de Baviera, reconeixem que és una tasca superior a les nostres forces. [...] El cop d'Estat de Munic ha estat una gran cosa, i de cops d'Estat convindria que tothom en veiés almenys un a la vida. Si, un dia, qualsevol dels nostres estimats llegidors ve a Munic —München, que en diem— i passa per una cerveseria on s'estigui fent un cop d'Estat, li aconsellem que hi entri i estem segurs que si segueix el nostre consell no se'n penedirà. [...] Discursos, crits, cançons patriòtiques i cervesa. Cervesa sobretot. Un got de litre darrere l'altre i vinguen dircursos i vinga cantar i fumar, amb unes pipes que semblen estufes. L'aire s'espesseix i hom mastega l'atmòsfera del cop d'Estat. (p. 181-182).

Per altra banda, a la part final del llibre, Xammar parla de la creació de l'Estat de Xecoslovàquia [1918] i del seu president Masaryk. Aquesta part del llibre també ens proporciona reflexions que són ben actuals. Per exemple, el President Masaryk, que no havia estat mai socialista, diu:

—Ningú no pot dir quins seran en l'esdevenidor els fruits d'una doctrina com el socialisme, que amb prou feines acaba d'entrar en el període de les aplicacions pràctiques. Una cosa, però, és certa: creure que l'actual ordre capitalista està destinat a durar eternament és una il·lusió sense cap fonament històric... (p. 272)

Ara ja sabem que el socialisme no ho ha estat, d'etern. Però, i el capitalisme? Durarà eternament, o només fins als moment just en què destruirà el planeta i la con-vivència humana?

Finalment, les següents reflexions del president Masaryk ens recorden, potser massa i tot, el procés que es viu ara mateix a Catalunya: balcanització, Estats Units d'Europa, nacions lliures, Estats grans i paquiderms...: tot això retorna amb força, com també ho fan les revenges i els ressentiments, i la por, i l'economia utilitzada contra la gent i contra la seva felicitat.

El president Masaryk  no dóna cap valor al pretès argument de la balcanització d'Europa. Creu al contrari, en els Estats Units d'Europa, sobre la base de les nacions lliures:

—És una idea que exigeix grans esforços de reflexió i d'acció —diu—. Les dificultats que s'han de vèncer per realitzar-la no vénen dels nous i petits Estats nacionals, sinó dels vells Estats, dels Estats imperialistes que s'anomenen a si mateixos grans... (p. 273)

Evidentment que aquests són temps perillosus per a la llibertat i també per a l'equilibri mental, i si a més ets ciutadà d'un petit país, com ho és el nostru, encara més. Per això (re)llegir Xammar ens fa entendre moltes coses que ens permenten, en part, superar la por. Ens ajuda a mirar la història com una mena de psicoanàlisi que ens pot fer transpassar tot aquest sotrac amb un somriure a la boca, que ens mostra tots els perills, però també totes les oportunitats. Cap a quin cantó caurà la balança, ja es veurà. Ningú no té una bolla de vidre per a endevinar el futur, però els catalans tenim Xammar, que ens fa entendre el present i, des del passat, ens envia una radiografia i unes anàlisis amb les quals potser els "doctors" ens diran de quin mal hem de morir.

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea