La tardor, pel novembre preferentment, es l’època adequada per a recol·lectar la mel, preuat producte elaborat per les abelles. Per “Tots Sants”, temps de “bunyols” ( amb sucre i, també amb mel), “treure mel”, un art poc comú, resulta ser cúmul de recreació d’algunes famílies, capaç de proporcionar un ric menjar a les taules. Contràriament al que pot semblar, en principi, l’apicultura es una afició tant  per als homes com per a les dones.

En tota la comarca de  Llevant, aquesta ocupació compta amb apicultors que consideren aquesta feina com un “hobby”. Les dones, o filles, d’aquests abellerols (“bereiolers”, com els coneixen a la ruralia) ajuden al transport de les bresques sostretes de les casetes d’abelles i com a col·laboradores en els treballs de la preparació final de la mel, abans de guardar-la en recipients. Arribat el cas, amb més plena dedicació, pot ser el suport d’una família.


Conjunt de "caieres" d'abelles

L’apicultura és un estudi  interessant d’història natural, que calma l’esperit, ensenya a dominar-se un mateix i a ser pacient, a més de permetre, a qui s’hi dedica com a afició, a  desconnectar de les habituals ocupacions, recuperant el seu vigor mental.

La mel és un menjar dolç i molt ric en vitamines que serveix de complement a les madones de casa a l’hora de servir a taula. També, quan és el moment de fabricar cera, hi prenen part, en especial quan es tracta de fer ciris grossos o petits per a servei de les esglésies. I tampoc hi falten les dones quan es fan els saborosos  caramels de mel (valga la redundància) i d’altres dolces viandes.

ELS NOSTRES APICULTORS

A Capdepera, un dels “bereiolers” més antics, tal volta el que més, és GABRIEL MELIS GENOVARD “Mestai”; més endavant, trobam el centenari ANTONI DOMÍNGUEZ, l’amo en MIQUEL GARAU “Maia”,  en TOMEU MELIS ALZINA “Saletes” (fill d’en Biel “Mestai”),  en LLUÍS NEBOT, del carrer dels Molins,  o  JOAN SANSÓ “Femenies”, tots ells ja desapareguts, els quals formaven una “comparsa” de primeres espases en aquest art de treure mel de les caseres. Al moment d’escriure aquest article, encara comptam a Capdepera amb mestre BARTOMEU MASSANET NEBOT “Carbó”, ANTONI GUISCAFRÈ “Cataiol”(un gran productor de la matèria) i l’amo en JAUME MELIS MAYOL “Mengol”, com gairebé darrers reductes de la nissaga de “bereiolers”.


Membres de l'Associació Balear d'Apicultors.

Actualment existeix una associació d’apicultors, a nivell illenc, destacats exponents de les fires de la mel que se celebren a Mallorca i, d’una forma especial, a Llubí. Els dos esmentats “gabellins” es troben inclosos en aquesta entitat, malgrat fregar els 90 anys, un, i l’altre 93, ara mateix.

L’amo en Tomeu “Saletes”, carismàtic expert de la cultura apícola, fou, al setembre de 1933, un dels professionals que més varen intercedir per a l’aprovació d’uns estatuts que permetessin el correcte funcionament, com a Cooperativa Agrícola de Capdepera,  l’ens fundat al carrer Poniente, 12 ( ara, carrer Nou) .

ANTONI FEMENIES, ANTONI VAQUER, BARTOMEU MASSANET, MIQUEL ALZINA, JOAN RIGO, ANTONI GARCIA, JOAN FERRER  i JOSEP SERVERA escometeren l’aprovació d’aquells estatuts que tutelaren la defensa i gestió dels interessos econòmics i professionals dels agricultors veïns de la vila de Capdepera, per espaï d’uns 40 anys.


Bartomeu Massanet Nebot "Carbó", anb un dles seus néts

BARTOMEU MELIS “Saletes” comptà, en la seva activitat apícola, i en el desenvolupament de l’esmentada Cooperativa, amb la col·laboració d’un personatge d’origen estranger:  HEINZ KRASCHUTZKI. Aquest súbdit alemany arribà a ser persona molt popular a Cala Rajada, on tenia la seva residència i on va fundar un taller de manufactures fetes amb ràfia, anomenat “Las Estrellas”. Kraschutzki era un pacifista exiliat amb la seva família, des de 1932 a Mallorca, per la seva ferma oposició a Hitler, per la qual cosa els nazis li retiraren la nacionalitat. Els camps de concentració i presons franquistes el tingueren hostatjat. Melis, d’idees republicanes, entroncà amb la personalitat de Kraschutzi des de la seva arribada a Capdepera. Bartomeu Melis anava a Inca, cada quinze dies, amb un carro estirat per un mul vitenc, portant una gran bota de 500 quilograms de mel, per a “Ca’n Delante”, empresa de confiteria i cafè, i especialment, de torró. Inclús, Melis fou una mena de representant d’aquesta casa inquera a Capdepera i pobles dels voltants.

Jaume Melis Mayol "Mangol" amb la seva filla, ambdós apicultors.

ANÈCDOTA

Un d’aquests paisans apicultors ens contava que el seu nét – el qual dies abans del fet que relatarem havia fer la primera comunió – va acompanyar al padrí, amb el carro i la somera, a Son Barbassa, on l’ancià tenia la colònia de caseres. Quan aquest hi treballava, tot cobert amb vestimenta protectora contra les picades de les abelles, l’al·lot, inconscient, a cara destapada, va partir cap on es trobava el padrí, espolsant-se el que el nin pensava que eren mosques (però es tractava d’abelles amb molta “mala milk”) i  més d’una rebia, amb el repartiment de mamballetes del jovenell quan aquelles l’envoltaven

Quan el padrí s’adonà, veient aquell remolí, reprenia el nét perquè no s’hi atracàs. Ja era massa tard, l’al·lot no sabia desempallegar-se del “fibló” que l’abella, quan pica, deixa a la pell del que rep, i la seva olor crida, encara més, a les altres abelles que ataquen a la persona que el porta. El que s’ha de fer, en aquests casos, és estirar el “fibló” amb l’ungla i desapareix el perill de noves picades. Però, qualsevol hi pensa, a fer això, quan un es veu víctima de les bestioles!

Aquest nin va ser envestit per les abelles. Fotografia feta dues setmanes després.

Idò, podeu pensar i creure, o  creure i pensar, com devia estar aquell al·lot, que va romandre dins una caseta d’aquella finca, amb el cap i els braços mig estormeiats, mentre acabava el padrí de treure la mel. Com un “bombo” tenia el cap, quan arribaren a Capdepera. La inflor li durà quatre dies i no es va poder fer la fotografia amb el vestit de primera comunió fins passada una setmana. I és que, llavors no era com ara que hi ha fotògrafs a la cerimònia religiosa per fer el reportatge, no.

En aquell temps – any 1953 – les fotografies (els “retratos”) els feïa don AMADEO ALOU, al seu estudi de sa Pedruscada, just davant la platgeta, el diumenge següent. El cap d’aquell al·lot va sortir a la foto més gros del que pertocava.

Ell mateix ens va dir que encara, mig segle desprès, continua tenint el mateix volum que li deixaren aquelles maleïdes abelles, talment una baldufa grossa. Pobret!

EIXAMS, ESTOLADES D’ABELLES

Els apicultors, en alguna ocasió, han hagut d’assistir – a petició de la policia local o de la Guàrdia Civil – al desallotjament d’eixams d’abelles existents als arbres d’alguna finca, o molestes estolades de vespes o abellots col·locats a algun racó de les cases. Mitjançant aparells que expulsen fum, aconsegueixen l’evacuació de les abelles i, la “caera” és pot aprofitada, depositant-la en els apiaris situats a llocs saturats de plantes i flors, lluny del mundà  renou, cosa que afavoreix que les abelles puguin campar al lliure albir.


Apicultor gabellí en la tasca de tractament de bresques de mel

En temps primer, l’apicultor convocat per a treure d’un arbre o d’una casa un eixam d’abelles comptava amb el dret consuetudinari de fer-se càrrec de la mel que haguessin produït les abelles (per exemple, dins la cavitat d’un arbre), tenint preferència el “caçador” dels eixams per sobre el propietari.

Sabem de gent que ha volgut, pel seu compte, arrabassar aquests eixams, i ha sortit malparada. Manco mal que més d’un tenia piscina, safareig o la mar a prop, i l’única manera que les abelles, en pla d’atac, no l’environassin, era fer un capfico i no guaitar de davall l’aigua fins que les “dolces” voladores s’haguessin disseminat.

“PIQUEN DOLCES”

Fa uns anys, fou feresta l’epidèmia que va afectar els laboriosos animalets. Es denomina “varroa”, i és produïda per un àcar que ha delmat una gran part dels bucs d’abelles de l’illa. Es tracta d’un paràsit de petites dimensions que es col·loca a l’interior de les bresques i viu a costa de les abelles, fins acabar amb la vida d’aquestes i, en conseqüència, amb la producció de mel.


El perillós àcar varroa

Per aquest motiu, un cinquanta per cent d’apicultors mallorquins han hagut de deixar l’activitat. Els gabellins – que no comercialitzen la venda de la mel, però sí que dispensen el producte als veïns del poble que hi estiguin interessats – són dels pocs als quals no ha afectat la “varroa”, i això, esbrinen ells, gràcies a tenir ubicades les casetes d’abelles molt a prop de la mar. Ells cuiden d’aquesta activitat com a retent “hobby” i tenen les caseres per a la pol·linització, especialment dels arbres fruiters.

Les diferents qualitats existents, al llarg de l’any, com són la mel del ciprell, la de maig ( la més fina i saborosa) o la de garrova, han estat, des de sempre, molt aviciades pels nostres productors.


Anagrama de "Piquen dolces",l'Associació balear de "beirolers".

El lema de “Piquen dolces”, que és el de l’associació de “bereiolers” de  Mallorca, estimula el desig d’adquirir els envasos de mel i és lloable la feina, així mateix de caràcter ecològic, que algunes petites possessions de Capdepera (ara mateix “Binifela”) realitzen per exportar-ne fora de les nostres contrades.

Bartomeu Melis  “Meyme”