L’Associació Cap Vermell, fidel a la tasca de promocionar la nostra cultura, vos presenta un llibre en el qual ha col·laborat ajudant al seu finançament. El llibre, Planter de Paraules, és un repàs a l’obra escrita de mossèn Antoni Maria Alcover, ordenat i comentat per un mestre com és en Pere Orpí. L’autor del llibre, el nostre premi Cap Vermell 2011, arrodoneix l’estudi amb comentaris i reflexions de nombrosos experts en l’obra alcoveriana; una aportació que enriqueix l’obra que presentam.
El títol, Planter de Paraules, em sembla tan adient per a l’obra d’Alcover com per la tasca desenvolupada per Pere Orpí. Ambdós han treballat amb passió i estima per dins els sementers de la nostra cultura, recollint paraules, rondalles, expressions i cançons de l’antiga i rica cultura oral mallorquina. Amb tot això n’han fet planter per a futures generacions.
El Romanticisme revaloritzà la cultura oral perquè considerava que aquelles narracions guardades dins la memòria de la gent, majoritàriament analfabeta, estaven carregades de saviesa, expressant sentiments i coneixements molt arrelats. En Pere Orpí també ha pouat dins aquest camp de la cultura amb rigor i amb l’objectiu d’enriquir i fer lluir la llengua catalana.
Cal reivindicar la cultura basada en l’oralitat perquè al principi de tot sempre hi ha la paraula. La gran majoria dels nins que actualment arriben al primer curs de Primària desconeixen la nostra llengua i cultura. Aleshores, per iniciar-los en un vocabulari bàsic i en el delit d’expressar-se, la nostra literatura i música popular els ofereix uns recursos que ells agraeixen i amb els quals creen personatges, paisatges i aventures que incorporen al seu món infantil. Des que Mn Alcover va recollir les rondalles han complit una benèfica funció: ser la cartilla on molts de nins i adults han après a llegir i escriure en mallorquí.
La relació d’Antoni Maria Alcover amb Capdepera fou escassa i no sempre encertada. La primera intervenció de la qual hi ha constància fou en la polèmica encetada el desembre de 1893 amb el pastor metodista gabellí Antoni Sancho Gili. Si Mn Alcover era mesurat i primmirat en els seus treballs literaris, històrics i floklòrics, no podem dir el mateix quan polemitzà sobre qüestions de religió o de política. L’objectiu del polemista és arraconar l’adversari fins a deixar-lo sense arguments; per aconseguir-ho no es persegueix l’objectivitat ni la fidelitat als fets reals, sinó l’argumentació contundent i, si convé, agressiva. Una via i un procediment que en lloc de donar llum dóna fum, i que actualment està prou estès dins la lluita política. Com deia, per a Mn Alcover no hi havia fites on emmarcar la polèmica ni s’atenia a raons. Transcriuré la resposta que donà a Antoni Sancho quan aquest es queixà que no sabia amb qui polemitzava perquè Alcover, en els primers articles, signà amb un pseudònim: “Si el comunicante tuviese algunos rudimentos de Historia, sabría que en los tiempos caballerescos, en que es imposible negar que se conocía lo que erea nobleza, lealtad i pundonor, muchos caballeros entraban en los palenques de los torneos con la visera calada.... En los campos de batalla a ningún guerrero se le ocurrió exigir, para entrar en ella, saber los nombres de aquellos con quienes medir las armas ...
No extrañe pues que el autor de las presentes líneas le arrime sus tajos y reveses con la visera calada ... Lo hacemos, entre otros motivos, porque a él no le place, pues somos poco inclinados a hacer el gusto de nuestros enemigos”. Més contundència és impossible. A més, què té que veure una polèmica periodística sobre el que passava a Capdepera amb un torneig medieval?
Mn Alcover era així de dur i agressiu quan veia perillar els seus dogmes ideològics. En Pere recull l’explicació que donà Francesc ce Borja Moll a aquest comportament: “Fou un infant tota la vida i no veia més camí que la línea recta”.
A les rondalles surten pocs noms de poble. Mn Alcover les va escriure “sense sortir de Ciutat, de Manacor i de la possessió que a ca nostra tenen arrendada”. L’èxit de les rondalles va fer que estudiosos i amics de n’Alcover les recollissin i se les enviassin. A Capdepera va fer aquesta feina n’Antònia Alzina Melis, germana del metge Joan Alzina i esposa de Miquel Caldentey “Creu”. El nom de Capdepera és emprat per indicar llunyania i situar els personatges i els fets a l’altre cap de món. Així, a “La Princesa bella” diu: “Jo som una jaieta de Capdepera...; som venguda a peu d’aquell altre cap de món ...; me’n venia peu-rossec, peu-rossec amb sos morros per terra”.
Més enllà dels entrebancs del Govern Balear, seguirem, caparruts, com diu Gabriel Barceló en el pròleg, fent camí. Aquí teniu la proposta de Cap Vermell: Planter de Paraules, l’immens món alcoverià posat al nostre abast per Pere Orpí “de na Gambusina”.
Josep Terrassa
