Intervencions de l'autor Bartomeu Melis,  del presentador de l'acte Llucià Rinyon i de Suso Rexach en nom de Joan Amer

Intervenció de Bartomeu Melis

 Benvinguts siau, senyores, senyors, nins, nines i nadons.  Bon vespre.

   Les pessigades que a una de les dues cames que tenc m’he anat fent mentre parlaven Llucià, Suso i Miquel m’han fet veure que no ho somiava, que això anava de veres. I, clar, ara, després d’ells, ja no sé ben bé el que he de dir.

   Perquè, és necessari que digui qualque cosa, jo? Idò, per no cansar-vos, procuraré ser breu.

   En Miquel Flaquer, en Jaume Fuster, en Paco Galián, en Pere Cortada, i tal volta més gent, són els  que m’han duit a aquesta situació, per a mi inesperada fa un any i busques. Ells són els responsables  de la celebració d’aquest acte.

   I a ells els vull dir que no és per la meva part merescut, malgrat s’hagin entossudit a promoure-ho. Gràcies, amics.

    L’Associació Cultural “Cap Vermell”, a la qual pertanyen els esmentats, i Edicions “Documenta Balear”, han cregut en la meva persona i semblen haver-los agradat els meus textos periodístics vessats en la meva primera etapa de 16 anys (1962-1978) a la “Revista Cort” i al “Diario de Mallorca”.

   Gràcies per aquesta confiança.

   Qui foren els que estimularen la meva dedicació al periodisme?  Doncs, els mestres d’escola Joan Llull, Miquel Moll o Antoni Flaquer “Solleric”. Els meus professors de l’època d’estudiant.

   Ells em deien que les redaccions  i els escrits eren lo meu i foren els que m’empenyeren perquè, durant les vacances d’estiu, desconnectàs de l’estudi de l’assignatura de matemàtiques que havia suspès durant el curs, (les “mates” les vaig suspendre moltes vegades,  jo, i així m’ha anat…)

   Idò volien que enviàs cròniques sobre l’actualitat del poble als diaris de Ciutat.  Així aconseguiren que s’arrelàs dintre meu el “cuquet” de l’afecció literària.

    Uns anys més tard, vaig respondre a la convidada de don Joan Llull i don Vicenç Nadal per a substituir-los com a corresponsals, respectivament, de Capdepera i Cala Rajada, a “Diario de Mallorca”, sense deixar de banda, en cap moment, els meus articles a “Cort”.

    Elaborar un arxiu de 6.600 informacions, integrades per notícies, entrevistes i reportatges, referits tots  al municipi de Capdepera, escrits durant 32 anys de la meva vida  –la segona etapa fou del 1988 al 2004–  ha suposat per a mi tot un plaer.

     Traduir, del castellà al català, frases, paraules i escrits comporta el seu temps, i amb més motiu si, com és el cas del qui vos parla, els meus coneixements provenen de llegir les Rondalles Mallorquines o de fer teatre o comèdies en la nostra llengua. Tanta sort de les correccions dels companys de “Cap Vermell”.

    Prèviament, seleccionar les informacions, dividint-les en matèries o seccions, m’ha fet obrir una vintena de gruixuts subarxius, en ocasions difícils de manejar.

    Al senyor Batle de Capdepera, aquí present, i al Departament de Cultura de l’Ajuntament, vull oferir-los tot aquest material per a l’Arxiu Municipal, per si po ser d’utilitat, ja que em consta que es troba mancat de documentació corresponent a alguns anys dels que aquí queden expressats.

    I vull deixar patent el meu agraïment al Ajuntament per la seva aportació.

   “Girant l’ullada cap enrere”, el llibre que abasta aquelles cròniques, especialment als “gabellins” i “calarajaders”, els haurà de fer reviure multitud de fets, situacions, esdeveniments, moments dolços (i d’altres no tant),  els quals, com m’ha passat a mi mateix recopilant aquells treballs, permetrà, a tots els que dediqueu part del vostre temps a llegir-lo, de tornar anys enrere, quan tots érem més joves, i recuperar sensacions viscudes, i per molts ja oblidades.

   Allò que “Girant l’ullada cap enrere” ofereix no és altra cosa que història pura i vertadera de Capdepera, Cala Rajada i de tot el nostre terme. Moltes persones, veïnes del poble, es veuran aquí reflectides, i això si no troben el seu nom entre els capítols del llibre, que en porta molts de noms, a balquena.

   Realment, sou vosaltres, i d’altres que lamentablement ja no hi són, els que algun dia fóreu notícia, els autèntics autors del llibre. Els protagonistes d’aquestes pàgines que faran que pugueu passar a la posteritat.

   Un servidor únicament he estat el transcriptor d’uns fets que he procurat tractar de forma trempada i plaent,  amb moltes anècdotes que ben segur que us divertiran i vos ho faran passar bé, que és el que es pretén i vos desitj.

  De veritat, estimats amics, que paga la pena poder reviure, malgrat sols sigui uns moments, el nostre passat.

    El jove director de cinema gabellí, Arnau Serra Nebot, m’ha fet l’honor de realitzar un petit tast, un curt recull, de fotografies incloses en el llibre. N’hi ha més, moltes més, de fotos al llibre, però no era possible posar-les totes a la projecció que a continuació ens farà n’Arnau, al qual vull donar les gràcies per la seva desinteressada col·laboració.

   Els que em coneixen saben que això del cinema sempre ha estat una altra de les meves passions.

   Per cert, Arnau, avui al matí, quan he anat al Castell amb l’equip de “Crònica d’avui”  d’IB3 Televisió, els he volgut significar que la notícia no era la meva persona, ni molt manco, sinó el llibre, les fotografies plasmades al teu DVD i, sobre tot,  Capdepera, el meu poble, l’única raó d’haver-lo escrit.

    I ja que parl de televisió, vull deixar palès el meu vot (crec que, a hores d’ara, ja infructuós), la meva disconformitat, amb el tancament de Televisió Mallorca. Aïxó sí que és una mala noticia! Quina pena! Amic Biel Capó i d’altres companys que sou aquí, ho sent de cor.

    I no puc manco que agrair el pròleg i les paraules d’obertura d’aquest acte a Llucià Sirer “Rinyon”,  com també l’estudi introductori fet pel catedràtic de la Universitat, Joan Amer, que no ha pogut assistir a aquest acte.

   Belles presentacions, prosa acurada, que per sempre quedaran al començament del llibre. I gràcies per les paraules de Joan i Lluciá envers de la meva persona. Comptin els dos amb el meu reconeixement.

    Abans d’acabar no puc menys que agrair públicament, a la meva estimada esposa Margalida i als meus fills Maria Antònia i Jaume, la paciència i la consideració que, tots tres, han tengut amb mi i amb les meves curolles d’escriure. Especialment na Margalida, la qual ja fa molts d’anys que m’aguanta.

   I mirau que ho som mal d’aguantar…

   I gràcies, també, al meu pare, Jaume Melis, 92 anys, un entusiasta col·leccionista de publicacions, escrits, fotografies i segells, a més de bon conseller  en les meves dèries.  I a la meva germana, Mari-Germa, pel seu suport.

   I ja acab. Em pensava que podria ser més breu.

  Benvolguts assistents:

   Quan tingueu en les vostres mans el llibre “Girant l’ullada cap enrere”, fixau-vos en la coberta de davant, en la portada. Es tracta d’un quadre d’un dels artistes més universals, i de Capdepera, el pintor Jaume Mercant. Des de sempre he considerat que el municipi té amb ell un deute, un artista al qual, fins al present, ningú no ha sabut  fer la deguda justícia. Mercant es mereixia molt més del poble que el va veure néixer.

   Aquesta pintura mostra amb colors obscurs, però llampants, un paisatge vist des del Castell  fins a Cala Gat, passant pels Molins, Vila Nova i part del litoral i la costa. El quadre sembla tot un símbol d’una època que coincideix plenament amb  allò que relata el llibre.

    Valgui, idò, aquesta portada, de senzill homenatge al geni que fou Jaume Mercant.

    I res més.  Als ja nomenats i, també a cada un de vosaltres, amics i amigues que llegireu aquest llibre, gràcies, moltes gràcies a tots.

    Bartomeu  Melis

Intervenció de Llucià Rinyon

Divendres 21 d’octubre 2011 / 20 h.

Teatre Principal de Capdepera

Bones tardes, en primer lloc vull donar-vos les gràcies per la vostra assistència en nom de l’autor, l’editor i de la “Red Head Cultural Association”.

I, aquí ens teniu, els “Tres Mosqueteros”, més sols que la una, talment Gary Cooper a “Solo ante el peligro”.

La presència d’un “tipus com jo a un lloc com aquest” es deu al fet que en Tomeu, en un moment d’ofuscació, em va demanar de participar en el projecte i aquí em teniu, fent temps fins que el xampany  refresqui i puguem brufar el llibre.

La presència d’en Miquel Llull a l’escenari s’aclarirà més endavant.

I, el “Tercer Hombre” no és a l’Havana, sinó  aquí dalt per raons òbvies.

Per tant, és per a mi un motiu de satisfacció que en Tomeu m’hagi convidat a compartir amb tots vosaltres aquesta vetllada en el marc incomparable del Teatre Principal, lloc que no podia haver estat més ben triat, ja que, en part, la vida d’en Tomeu està lligada a aquest edifici i és que jo a en Meyme, de nin, me l’imagín en el paper del protagonista de “Cinema Paradiso”.

El títol del llibre, no sé si suggerit per l’autor o per l’editor, és “Girant l’ullada cap enrere”. Però també s’hagués pogut dir “Cóonicas de un pueblo”, ja que a les seves pàgines s’hi troben els articles que en Meyme envià a distints periòdics entre els anys 1962 i 1978, setze anys d’història local.

Abasta els anys de la gran transformació de Capdepera, que passà, en molt poc temps, d’agrícola-pesquera a turística. Aquí, la pel·lícula passada al Teatre Principal, és a dir aquí mateix, en aquesta sala, no es titulà “Bienvenido Mr. Marhsall”, sinó “Wilkomen Herr Schuster”, que deixà doblers, molts de doblers, els successius Herr Schuster vull dir, no la pel·lícula. Queda per saber, i en Meyme ens ho dirà, a quin batle li tocà interpretar el paper del genial José Isbert.

Heu de creure i pensar i pensar i creure que quan en Meyme signava les cròniques existia la “Hoja del Lunes”, és a dir, un téntol informatiu de 24 hores. Per a les generacions que no l’han viscuda, la “Hoja del Lunes”, és inconcebible deixar d’estar informats, no els dilluns, sinó dècimes de segons

Vos imaginau un dia sense diaris ni telediaris, un dia que en encendre l’ordinador i clicar sobre la icona de “Cap Vermell revista virtual” la pantalla quedàs en blanc?

Al seu temps, en Meyme cobria la notícia, la redactava, l’enviava a Ciutat i els protagonistes i veïnats la veien reflectida sobre el paper d’un diari al cap de tres, quatre, cinc o més dies; era un tempo a escala humana. Avui en dia, la informació és instantània i el tempo l’imposa la tècnica. En qualsevol cas, quin descans un dia sense que ningú ens vulgui vendre res!

En Tomeu ha plantat tomatigueres, ha tingut descendència i ara presentam el seu llibre. Vist des del punt de vista de la saviesa xinesa, ha complit amb la vida i ara es podria retirar a descansar. Res més lluny del “cinema verité”. En Meyme, com la Carlsberg, és possiblement el gabellí que millor coneix del món del cinema, fins al punt que en una etapa de la seva vida va ser empresari de sales de cine i s’entretingué organitzant certàmens de curtmetratges. Vull dir, amb això, que ens deu una història del cine a Capdepera en 12 toms i 3 apèndixs que el posarà a l’altura de Paul Newman i Robert Redford, perquè això serà tot un “Golpe”, “El Golpe Meyme”! que, òbviament, presentarem aquí mateix o al Julià–Vaquer Paladium.

Sobre el llibre, d’altres us en parlaran amb més coneixements que els meus, però el que vos puc dir és: comprau-lo, pagau-lo, llegiu-lo i, si en trobau un de millor, en Meyme vos tornarà els doblers.

L’editor m’ha dit que vos digui que el podeu adquirir al hall, a la sortida de l’acte, per un preu per davall del seu cost, cosa que en una societat mercantil-progressada no passa cada dia i que només està a l’abast d’empreses lúdico-llunàtico-festives com les que promou Cap Vermell Entertainment Association.

Joan Amer i Fernàndez és l’autor d’una brillant introducció al llibre, havia de ser avui aquí, però, per motius professionals indefugibles, no ha pogut venir; així i tot ha tingut la cortesia de fer-nos arribar unes quartilles que un espontani que passarà per aquí ens llegirà.

Després en Miquel Llull es dirigirà al respectable, seguiran unes paraules del autor i tot seguint ens passaran una bateria de fotografies que ha preparat n’Arnau Serra.

Per últim, un comercial, prevendes d’una empresa de patatilla, clausurarà l’acte per a continuació brufar amb dues paciències i una copeta de mistela a la salut del llibre “Girant l’ullada cap enrere” i del seu autor.

Gràcies.

Llucià Sirer "Rinyon"

--------------------------------------------------------------------------

(Text de Joan Amer, llegit per Suso Rexach)

Bon vespre a tothom,

En primer lloc, vull demanar disculpes per no haver pogut participar d’aquest acte, motius d’agenda acadèmica impedeixen la meva assistència.

En segon lloc, donar l’enhorabona a l’autor del llibre per una crònica social ben àgil i viscuda.  El llibre constitueix un excel·lent document històric de consulta per als estudiosos del inici del turisme de masses i els canvis socials que comportà. Emperò, sobretot, el llibre és una eina fonamental per a la construcció de la memòria de Capdepera i Cala Rajada, i una eina que fomenta la cohesió social, tot reivindicant el vostre passat recent.

En tercer lloc, vull donar les gràcies a en Miquel Flaquer per haver-me convidat a participar en aquest projecte encarregant-me un capítol introductori sobre els impactes socials del turisme en el vostre municipi a les dècades dels seixanta i setanta del segle passat. En Miquel m’ha aportat abundant i valuosa documentació que ha estat cabdal per a la realització d’aquest capítol.

Com a resum telegràfic del meu capítol, dir-vos que té com a objectiu emmarcar els canvis socials narrats en les cròniques, en un context més general, el de les relacions entre les societats locals i el turisme de masses. El desenvolupament del turisme a Capdepera i Cala Rajada constitueix un excel·lent exemple i mirall del que succeeix a distints racons de l’illa a les dècades dels seixanta i setanta.

Per últim, perquè no em vull estendre gaire, permeteu-me insistir en la idea de la vàlua del llibre de Meyme tant per a l’estudi de l’impacte social del turisme de masses com per a la construcció de la memòria del vostre municipi. Vull recuperar un terme o concepte al qual faig referència al capítol introductori: és el concepte de la intrahistòria, entesa aquí com aquella narració de la quotidianitat i relat d’esdeveniments que ens aporta llum per entendre el canvi social a Capdepera i Cala Rajada. Idò el llibre den Meyme i les seves cròniques constitueixen tot un exercici d’intrahistòria, un relat viu que ens permet anar més enllà d’estadístiques de canvi de població o de nombre d’arribades de turistes, tot fent història social de dues dècades tant cabdals per al canvi a l’illa com les recollides al llibre.

Res més, que disfruteu el llibre i enhorabona un pic més a l’autor.

Joan Amer