Unes vint-i-cinc persones esperàvem a la coa per tal d'inscriure's a Protecció Civil com a voluntaris per ajudar a mitigar els danys provocats pel desbordament del torrent en el seu pas per la població de Sant Llorenç des Cardassar.
Feia uns instants que un veí del poble m'havia apropat amb el seu tot terreny al centre de la població. Era horabaixa de prest. A causa de les restriccions de trànsit, havia tingut que estacionar el vehicle devora de la rodona, anomenada de Can Rubí. De camí cap al centre vaig poder observar com alguns dels carrers més principals, a quasi bé 48 hores del desastre, ja estaven buits i nets. A un cap de cantó una dona s'abraçava a una altra mentre plorava. A qualsevol lloc es podien veure persones, de tota edat i condició, que deambulaven cap a alguna banda amb expressió de tenir qualque quefer a la ment. La majoria portaven pales i rastells, i les esquitxades de fang lis tacaven la roba i el cos. Quan em va tocar apuntar-me a la llista, els organitzadors em varen agrupar amb altres dues persones, una d'Artà i una altra de Llucmajor. Amb una mapa de la població a la taula, ens varen assignar una zona del nucli on encara quedaven cases per buidar de fang i fems. De camí cap a l'àrea indicada, passarem per altres vials encara molt bruts i plens de llot. Caramulls de branques, geleres, cuines, ordinadors i altres enderrocs s'alçaven metres cap amunt com caòtics foguerons. El paisatge que es podia veure aquí i allà recordava un escenari de pel·lícula de després d'una guerra o d'un tsunami. Malgrat es notava que les brigades ja havien fet part de la feina, hi havia indrets on s'intuïa, feia poc, hi havia hagut el llit d'un torrent.
A la primera casa que vàrem ajudar, la propietària, de 82 anys, ens va explicar que quan la riuada va entrar a casa seva l'aigua quasi bé li va arribar al coll. En no donar-li temps per accedir al primer pis, va haver de grimpar a l'ampit d'una finestra. Allà, ben agafada, va esperar a que les aigües partissin mentre observava com objectes i cotxes nedaven pel camí que l'aigua havia triat. Molt sencera vàrem trobar en aquesta dona, la qual, amb ajuda de la seva filla, altres familiars i un bon grup de voluntaris, va poder veure com, en poques hores, netejàvem i retiràvem tota una vida de records, en forma de blocs d'objectes desfets. Es tractava de triar el que es guardava per intentar-ho recuperar -que duiem a una cotxeria un poc més elevada que la resta, i el que havíem de rebutjar com escombraria, que col·locàvem en un munt al carrer per tal que els camions s'ho emportassin.
Aquestes coses per llençar no feia ni dos dies havien estat mobles, llibres, roba, àlbums de fotos, electrodomèstics, documents, objectes de decoració..., però el haver estat en remull hores, els havia inutilitzat en la funció que tenien, convertint-los en feixos d'una matèria ben heterogènia. A la cuina estris diversos s'agombolaven amb draps i restes de fruites i verdures. Una pa sencer que encara no s'havia extret del plàstic sobrevivia en terra, enmig de dos dits de fang. Els mobles a força de beure aigua havien revengut. A la sala, la prestatgeria principal va haver d'ésser desmuntada per extreure uns calaixos impossibles d'obrir. A la balda de dalt, en estirar d'un dels llibres, una enciclopèdia de cuina sencera va sortir disparada com si fos un cos únic. La madona de la casa cercava, nirviosa, el número de pòlissa de l'assegurança per tot arreu. Al carrer, unes voluntàries ens varem oferir uns plàtans que vàrem agrair, després d'una estona de moure mobiliari i de llevar llot amb els raspalls i gomes. En aquells moments, em vaig alegrar, a pesar de la calor, de portar les katiusques. Quan el més gros ja estava fet, nosaltres tres vàrem acompanyar a la filla de la propietària, a una altra vivenda a una zona de Sant Llorenç també molt castigada, ja que allà just a la vora hi passava un dels torrents que havia vessat. Sortadament aquesta casa era buida i tan sols la vàrem haver de netejar d'una patina de fang d'un dit de gruix. En el corral, un vehicle, en aparent bon estat, jeia absurdament instal·lat en un espai que no era el seu. Uns vint minuts després d'haver telefonat a Protecció Civil, una grua va venir i va llevar el cotxe, enlairant-lo pel mateix camí per on havia entrat. En aquella zona, segons varen contar, les aigües de la torrentada es feren tan profundes que els vehicles nedaven fins que la corrent o un obstacle els aturava. De manera que quan l'improvisat riu es va retirar, tot el que abans havia surat es dipositava anàrquic allà on casualment es trobava. Després dels vans intents per connectar la mànega a l'aixeta, un veí ens va deixar endollar-la al seu accés. Solucionat el problema, en menys de dues hores vàrem haver netejat totes les estances d'un llot que, com espesa xocolata, s'escampava per tot arreu. Després d'acomiadar-mos, i mostrar-nos la família afectada un sincer agraïment, una de les voluntàries em va acompanyar en el meu vehicle. De camí, a la tornada, en el centre cultural l'Espai 36, lloc on s'avituallava de menjar a la població mentre es fessin les tasques de recuperació, vàrem veure al cuiner Koldo Royo mentre remenava una gegantina olla plena de llenties. De tant en tant, pel carrer, s'escoltaven bocins de conversa: "allò no era ploure... eren poalades d'aigua el que queia"; "quan va venir la gran ona jo anava cap el cotxe i vaig haver de tornar"; "m'he quedat sense res!, l'aigua so n'ha duit tot!"... Retalls d'experiències que fan pensar que a partir d'ara hi haurà un abans i després d'aquest fatídic horabaixa de tardor.
A les vuit del vespre, els accesos, tant per entrar com per sortir de Sant Llorenç, estaven colapsats. El trànsit era lent. Mentre aquesta companya i jo comentàvem la jornada, sentia una tristor que com una música de fons m'ha acompanyat durant tots aquests dies. Només la gran unió i solidaritat que vaig poder viure en primera persona en aquest poble del llevant de Mallorca m'ha alleugerit una mica d'aquesta sensació. Això i el recordar la cara de doña Margalida, quan, després d'uns deu minuts d'ésser a la seva casa, li vaig trobar un petit feix de billets d'euro, enrevoltillats dins una espesa capa de fang a la seva cuina.
Vaig pensar que la natura pot esser terrible quan es mostra amb tota la seva força. Dimarts, 9 d'octubre, les fortes i intenses pluges així com el posterior desbordament varen afectar a tota una franja del Llevant de Mallorca que incloïa especialment les poblacions de Sant Llorenç, Son Carrió, S'Illot, Artà, Colònia de Sant Pere i Canyamel, però també a moltes altres així com nombroses zones rurals, camins, carreteres, rodones... Aigua i fang s'han emportat cotxes, cases, animals, plantes i, molt desgraciadament, també la vida de persones. El temporal ha fet mal a tota la zona on es va precipitar aquesta gota freda. Vivim a una illa prou massificada on arreu hi ha gent i cotxes les 24 hores del dia. Una catàstrofe d'aquestes dimensions quan afecta ho fa per tot i a tots.
No em vull acomiadar sense fer esment a homes i dones que vaig veure, tant residents de la zona com persones que venien de totes les bandes de Mallorca, preocupades i amb ganes de col·laborar, con tal d'atenuar, ni que fos amb un bri d'esperança, el patiment d'aquestes gents. És a elles, a les víctimes, a qui dedico ara aquestes línies, doncs lis vull transmetre molts ànims i força perquè puguin continuar endavant.
Capdepera a 17 d'octubre 2018
Una voluntària