Marcel Proust
Sobre la lectura
Independentment que les hàgim llegit o no, associam autors famosos a les obres que, precisament, han llaurat la seva fama. Si deim Homer, immediatament ens venen al cap la Ilíada i l'Odissea, tot i els dubtes sobre la seva autoria. ¿O Giovanni Bocaccio no és, per sobre de la seva vasta obra, el Decameró? I Cervantes?, ¿no és l'autor de Don Quijote de la Mancha, eclipsant la resta de la seva producció? ¿No és Fiódor Dostoievski sinònim d'Els germans Karamàzov? ¿I amb qui casam el nom de James Joyce, sinó amb l'Ulisses dels nostres pecats? Tant se val, com hem dit, el coneixement més o menys profund que tenguem d'aquests títols, bona part dels quals no han passat mai per les nostres mans.
En aquest context hi hauríem de situar, si més no en el nostre cas, Marcel Proust i la seva obra magna, A la recerca del temps perdut. Autor i obra, obra i autor, formen un tot indissoluble, fins al punt que la resta del que va escriure sovint ens passa per alt, al marge del seu valor literari. Com és el cas de Sobre la lectura, un text tan breu com bell, que hauria de ser lectura obligatòria per als lectors empedreïts. Ja fa un bon grapat d'anys (1996) que Quaderns Crema va tenir a bé publicar la traducció al català (Anna Casassas) d'aquesta mena d'opuscle que Proust havia escrit el 1906. Aleshores, Proust es trobava immers en la traducció al francès de part de l'obra de John Ruskin, escriptor que va exercir una notable influència en la seva pròpia creació, fins al punt de marcar bona part de l'estil de A la recerca del temps perdut. Entre aquestes traduccions que deim, hi havia tres conferències de Ruskin que Proust agrupà sota el títol de Sèsam i els lliris. I no conforme amb la traducció, va escriure'n un pròleg, Sobre la lectura, del qual avui ens ocupam. Aquell text, pensat com a introducció, immediatament va obtenir gran ressò com a assaig independent.
Tot evocant les seves lectures d'infantesa i de joventut, Proust reflexiona sobre el fet de llegir com a passa prèvia que ha de donar tot escriptor, perquè aquest no assolirà un nivell digne si abans no ha estat un bon lector. I què llegir? I com? La lectura, ens diu, no ha de ser simplement receptiva, sinó activa, motor del pensament i de la creació literària i artística. El fet de llegir ha de despertar en nosaltres la vida personal de l'esperit, sense reemplaçar-la, i ha de mobilitzar la consciència i la creativitat, com a clau màgica que ens obre, al fons de nosaltres mateixos, la porta de les estances on no hauríem sabut entrar.
Acabam amb una de tantes consideracions de l'autor de A la recerca del temps perdut, molt més interessant que el que nosaltres hi puguem afegir: Un dels caràcters grans i meravellosos dels bons llibres (i que ens farà entendre el paper essencial i a la vegada limitat que la lectura pot tenir en la nostra vida espiritual), és el que per l'autor podrien anomenar-se “Conclusions” i pel lector “Incitacions”. Sentim molt bé que la nostra saviesa comença on s'acaba la de l'autor, i voldríem que ens donàs respostes, quan tot el que pot fer és donar-nos desitjos.
