Ja fa uns mesus vaig escoltar un episodi d’Els viatgers de la gran Anaconda, un programa de Catalunya Ràdio que, per desgràcia, després de molts i molts anys d’estar en antena, ha deixat d’estar-hi. I és una llàstima, perquè amb ell fèiem viatges impossibles i coneixíem món sense moure’ns de casa, que és com es fan, o s’haurien de fer, el grans viatges avui en dia, en què el món s’ha saturat de turistes que no tenen temps de res ni ganes de fer res de profit. I a més, havent-hi llibres, per què volem avions i cotxus per veure món!

L’Anaconda, en aquella ocasió, em va dur a les Shetland. Unes illes aperduades al nord d’Escòcia, unes illes sense arbres, que tenen un gran passat lligat a Noruega i que es troben no molt lluny de les seves costes i fiords. El noruec antic era de fet la seva llengu; després ho fou l’escocès, i ara m’imagín que ho és l’anglès, encara que no sé molt bé per què.

Poc després vaig visionar una sèrie de la BBC que du per títol precisament Shetland. I vaig poder veure els seus paisatges, la seva gent. Però no vull creure que allà, en la crua realitat, es mati tanta gent com es fa en la ficció i donin tanta feina i maldecaps a l’inspector Jimmy Pérez, i sí que allà la vida sigui tan llarga i tranquil·la com ens contava l’Anaconda mentre somiàvem que érem Marco Polo.

El cas, però, és que Lerwick, la capital de les Shetland –que no es pronuncia com sembla que hauria de ser–, em va recordar un llibre depositat a la Biblioteca del Golea. Un llibre de Lluís Urpinell (Barcelona, 1953) que té per títol precisament Lerwick. Publicat el 1981 per la mítica col·lecció de poesia Tafal, té un epíleg de Vicenç Altaió: «L’Urpinell fa de la geografia la raó del poema. Geografia de morals i despersonalitzacions. Poesia de doblatges: tot és cert; la ficció n’és absent».

Els llibres de Tafal fan una olor especial que, més de quaranta anys després, encara es pot sentir. Esper que els poemes també.
 

LERWICK 

Lerwick és molt al nord, molt,

però para un xic al sud.

de l'arxipèlag: les Shetland.

Tant les Shetland com les Orcades,

pertanyen, doncs, a les Highlands,

que és on sojornàrem tu i

jo.

     L'avió, pres de Kirkwall,

vola molt baix fins a Lerwick,

tot per la força dels vents.

Així, el paisatge –sempre

feréstec–, el veus ben bé

a prop.

     Ho adverteix també

l'stewardess.

            No hi ha arbres,

tampoc, en aquelles illes; no-

més roques i prats verdíssims,

i algues –muntanyes

senceres.

            Pertot arreu

hi ha gavines, com a Larne, i

també ocells de tota mena

–«ein VogelParadies»,

digué, a l'alberg, un teutó–,

i bens, d'on surten els shetlands.

 

L'anglès que hom hi parla és

molt dur, sobretot les erres.

A tu et varen plaure més els

menhirs, els rings prehistòrics.

Recordo Jarlshof i el teu

rostre enartat, seduït

pels big stones, l'Edat de Pedra.

 

També visitàrem Scapa

Flow, a les Orkney, que és en ven-

cé la marina alemanya.

 

L'arxipèlag acaba a

Herma Ness; després hi ha

la fi, el cel gris, la mar

negra, la fi, Noruega a l'es-

querra, la fi.

            Cheerio!

Hi arribàrem poc abans

de començar-hi a explotar

els petrolis del North Sea,

per bé que ja en parlaven els

diaris, els pescadors, tot-

hom.

     Quant d'amor que deixàrem a Lerwick!

 

Lluís Urpinell, Lerwick. Son Coc: Tafal, 1981.