inici

Cap Vermell

Pass’Aran: Una aventura pirinenca / 3

Crònica de la tercera jornada, dia 3 de juliol. 
Uf! Una altra pujada?




Maison du Valier (959 m) – Gite Eyle.

Temps: de 8 a 10 hores

Desnivell +1642m i – 1.582m

L’etapa resultà llarga i dura, amb dues pujades i dues davallades ben inclinades.


 
Ens aixecàrem a les 7, i a les 7,30, després del desdejuni, ja érem de marxa. Aprofitàrem que no plovia i iniciàrem la caminada darrere el refugi, fins al pàrquing, en direcció Nord. Tot d’una, després de passar uns cartells informatius, ens endinsàrem en el bosc i iniciàrem una forta pujada, molt empinada, seguint les marques  vermelles del GR10. 


 

Anàvem vorejant el riu Trapet a l’ombra del Tuc dels Lops. En arribar a un afluent del riu, el camí gira cap a la dreta i s’allunyà del riu. En acabar la zona boscosa i començar els prats, el pendent se suavitza i prest arribàrem a la cabana de l’Artigue.



Ens aturàrem just per beure aigua de la font i contemplar les vaques que pasturaven plàcidament. Seguírem travessant els prats, sempre pujant,  fent llargues ziga-zagues que suavitzaven el pendent, fins arribar a una altra cabana, la de Trapech (1546 m).

 

Poc abans de la cabana ens aturàrem a fer un mos i canviar-nos les camisetes (entre la suor i la humitat, anàvem ben xops), just a la vora d’un dolmen. A baix, la vall es trobava  plena de boira, la qual, de tant en tant, pujava i ho envaïa tot, per a després tornar a baixar, deixant a la vista els cims dels voltants. Després de la cabana seguírem pujant, ara en diagonal cap a l’esquerra, per a superar la carena que ens duria al Coll du Part (1856 m), on hi ha una intersecció de rutes.







Nosaltres seguírem endavant fins a la cabana del Clot du Lac (1821 m) al sud del Tuc de Coarth. Aquí començava la baixada. Abans d’arribar al bosc d’Uget, passàrem per devora la cabana de  Bessets (1540 m.). La vista tornava a ser espectacular, amb el bosc i la vall a sota, i just davant, el coll que després hauríem de pujar, el port d’Arech. No ens n’adonàvem, però...no plovia! 

Travessàrem el bosc, gaudint del camí, i en arribar al fons de la vall, devora el riu, començaren els problemes en forma de pluja persistent. S’havia torbat, però havia arribat..., i queia amb ganes.

 

Així que, ben tapats amb plàstics, goretex, paraigües i tot allò que protegia de la pluja, iniciàrem la pujada pel bosc de Bolard, després de travessar el riu Orle per la passarel·la de Grauilles. Dissortadament, la pluja no ens deixà gaudir del camí, vorejat de grans falgueres i una densa massa de fajos.

 
 La pujada alterna trams amb molt pendent amb altres de més suaus que donen qualque respir. Just en acabar el bosc, la pujada es féu més agra i a la pluja s’hi afegí el vent. És una zona de falgueres que pega a la pista forestal d’Arech.

Ben xops, arribàrem a la cabana d’Arech, on ens sortí a saludar un pastor, que ens oferí... aigua!, i se’n tornà a dins la cabana. Al porxo ens buidàrem l’aigua de les botes i férem un dinar ràpid, ja que no ens volíem refredar. Gairebé sense descansar continuàrem el camí cap al coll de l’Arech (1802 m),  fent una gran llaçada i superant un darrer tram rocallós que ens situà a la carena del pic Cap de l’Empaillou.



Ara tocava baixar una altra vegada. Iniciat el descens, trobàrem una cabana de pastors de pedra (1660m), que feia ganes d’entrar-hi, però seguírem. Travessant el coll,  hi trobàrem restes de l’explotació minera del Tuc de la Coma de Lósa: cablejats, vagonetes, torres metàl·liques... 



 

El camí (realment un xaragall) ara gira a l’esquerra  i descendeix  obliqüament fins entrar en el bosc de Ròcs de Bastard, que ocupa la vessant est de la Muntanya de Montner.

 

Al fons es veia la vall, el nostre destí, amb algunes cases i els prats delimitats per bardisses vegetals. Afortunadament, la intensitat de la pluja anava minvant. 

 

Passat el bosc arribàrem al paratge de Laspé, on minva la pendent, per després arribar a la pista forestal del circ de la Plagne,  on un pal amb senyalitzacions ens indicà que havíem de girar a l’esquerra per creuar el riu Lez per una passarel·la (960 m) i iniciar una darrera pujada fins a la Gîte d’Etape d’Eylie (985 m).





 

El refugi és una antiga casa rehabilitada amb molt de gust i manté el seu caràcter. El millor de tot: té xemeneia i fils per a estendre la roba (demà tot farà pudor de fum, però anirem una mica eixuts). Vam caminar 8,15 hores, una bona quantitat de temps... Es veu que la pluja és un bon estímul!
 


Va deixar de ploure i després de dutxar-nos i fer bugada vam badar una estona i marxàrem a l’altra banda de poble, al “restaurant”. La sala oferia unes vistes magnífiques sobre el vessant de la muntanya que acabàvem de baixar. Tot era ple d’objectes de la mina, semblava un museu. 



Així que, després del sopar – una vegada més quedàrem molt bé! –, ens dedicàrem a mirar objectes i a llegir (en Joan traduïa) textos referits a la vida a la mina. De tornada al refugi, donàrem la volta a la roba i les botes i atiàrem el foc. Abans d’anar a dormir férem una volta nocturna per les quatre cases del poble.  Per a l'endemà, el temps tornava a donar luja tot lo dia, així  que no calia matinar. Tanmateix!



 
 Imatges de la flora pirinenca

  
 
  

Foto del mes

Horaris C E Escolar