inici

Cap Vermell

CAMÍ DE SANT JAUME DE GALÍCIA -13 La Galícia profunda. Primera i única punxada

12/07/04 — La Galícia profunda. Primera i única punxada


A les 6'45, el renou de la gent ens desperta. De qualsevol manera, com que hi ha maneres millors de passar la nit que dormint en terra, qui més qui manco deixa el sac sense gaire neguit. Arreplegam les nostres coses i miram de tornar la saleta al seu estat original, quant a distribució del mobiliari. El dia és clar però fred, almanco en aquestes hores. Prenem un cafè amb llet en el bar on sopàrem, en el campament mateix.

A les 8'15 partim per carretera, cap a Samos, en franca baixada, on arribam abans de les 9'00. Aquí, en Joan agafa la bici de n'Ani i en Paco la seva i continuen cap a Sarria, on hi ha un taller: es tracta d'arreglar definitivament els problemes mecànics que vénen patint. Els altres visitam el gran monestir benedictí de Samos, certament impressionant per defora però molt prescindible en el seu interior. "Un monasterio sin biblioteca és como un campamento sin armas", diu la llegenda que hi ha sobre la porta de la biblioteca. Ja defora, anam a fer un cafetó, un suc... Avui és el dia d'una altre de les frases que han quedat impreses en el nostre cor: "El camino hay que gozarlo". No estic segur, però em sembla que ha estat cosa d'en Pere, que ho ha amollat no sé a qui. Però, sí, "hay que gozarlo".

A les I2'30 arribam a Sarria, on ens trobam amb en Joan i en Paco, que ja han solucionat els problemes mecànics de les dues bicicletes, i enfilam cap a Portomarín, destí final del trajecte d'avui. En Pere, en Paco i jo anam pel camí; els altres tres van per la carretera. I el camí resulta una trampa mortal: el seu estat deixa molt que desitjar, en no pocs trams; les "corredoiras" ens obliguen a posar peu a terra cada dos per tres; alguna pujada és simplement impossible... però és bellíssim! Discorre gairebé sempre per entre boscs frondosos, ombrívols, i per paisatges immaculats de la Galícia de sempre.

I quina és la nostra sorpresa quan, just davant la fita del km. 100'5 ens trobam amb n'Ani i en Genovard que ens esperen! N'Ani ens comunica que n'Olga s'ha embarcat en un bus cap a Portomarín. De fet, ja s'havia aixecat malament de l'estómac i a mesura que ha anat passant el dia s'ha sentit pitjor. La jornada d'ahir passa factura. Deixam constància gràfica d'aquest punt de trobada i seguim fins a Ferreiros, un llogaret amb olor de vaca, vertader paradigma d'una zona pagesa i ramadera pràcticament intacta: quatre gats i un moix... i un baret-menjador que no desaprofitam. Són les 15'10 i qui més qui manco té una bona gana. El menú de la casa (7 eur.) ens proporciona amanida i bistecs de vedella (boníssims), que ens reconforten. Per telèfon tenim notícies de n'Olga: ja és a Portomarín, descansant en el pavelló poliesportiu. Després de dinar ens miram la meva bicileta: tenc problemes amb la cadena: entre tots solucionam l'avaria, que no és altre que la rotura de la grapa que subjecta el disc de plàstic que protegeix els pinyons. La cosa, especialment gràcies a les habilitats de n'Ani i en Joan, queda arreglada.



No feim ni migdiada. Sortim cap a Portomarín tot d'una. El camí continua essent intransitable en molts de trams, amb les contínues baixades i pujades característiques, però anam tirant. En un moment determinat ens adonam que en Joan no ve. N'Ani i jo tornam enrere, el cridam per telèfon i resulta que ha punxat una roda. La primera i única punxada que hem tengut! Ben mirat, hem duit molta sort; ara, també s'ha de dir que ja no ho pagava! En Joan ens diu que no cal ni que anem a cercar-lo, que ja ha canviat la cambra d'aire i que ara mateix acabarà d'inflar i vindrà. Així mateix són ben curioses aquestes coses: la bicicleta d'en Joan és l'única pròpiament de muntanya, amb cobertes molt més reforçades que les nostres, i ves per on, ha estat l'únic que ha punxat. Casualitat.




A les 18'00 arribam a Portomarín, un poble que fou engolit per una presa d'aigua i que fou reconstruït a dalt d'un turó veïnat. Just arribar, anam cap al poliesportiu (ja sabem que l'alberg és ple). El pavelló es troba en mal estat, per dir-ho suaument. No ha vist un mà de pintura fa molts d'anys. N'Olga dorm (com que no es trobava bé, com a mínim ha pogut accedir a un matalàs, cosa que per aquí ja és tot un privilegi). Ens rep la senyora Adela, l'encarregada, segons sembla, del pavelló, o això diu ella. És una dona xerraire que ens conta històries fantàstiques de soldats i de bagasses que volien fer servir les "seves" dutxes, i de com ella els va plantar cara. Ens treu un euro a cada un, "para el butano", que diu que paga ella de la seva butxaca, i tots el donam per ben gastat sols per poder ser partíceps de la seva loquacitat torrencial. Efectivament, la dutxa és calenta, però les instal·lacions estan tan deixades de la mà de Déu, que conviden a anar bruts.



En Pere diu que si fos de l'equip local se n'aniria a dutxar a ca seva. Amb tot, jo, com sempre, després de la dutxa veig les coses d'una altra manera. Ens instal·lam a un racó del pavelló, on evidentment haurem de jeure en terra, tret de n'Ani i n'Olga que han arribat a sengles matalassos. N'Olga diu que es troba una mica millor. Després de la dutxa, n'Ani l'acompanya al metge i nosaltres les esperam visitant l'església de San Nicolàs, dels segles XII/XIII, i que té una portalada monumental. Després anam a fer unes cervesetes. Quan tornen les al·lotes ens diuen que això de n'Olga no sembla res greu, una mica d'esgotament que li ha afectat la panxa, però el metge li ha recomanat dieta i descans. Demà llogarem un cotxe perquè pugui fer les dues darreres etapes amb comoditat.

L'etapa ha estat curta, però complicada, dura, difícil, especialment el tram per camí. A les 21'00 som a la "Posada del Camino", a sopar. Menú del pelegrí (7'5 eur.) Bé. N'Olga menja arròs bullit, per això de la dieta. I no diríeu qui ens hi compareix, en el restaurant. Les alemanyes! Hi ha aplaudiments i gatzara. La gent que hi ha al menjador, que no sap qui són les nouvingudes, s'afegeix a la festa. Nosaltres ens regalam un Ribeiro. Un dia és un dia. I encara ens queden ganes d'anar a fer una altra cerveseta a un bar del poble i a iniciar una sessió de "garrafina" amb unes cartes que he comprat abans.

A les 23'00 ja tenim els ossos en terra. Literalment.

 







Dades estadístiques:

Km recorreguts:

44'530

Promig:

13'3

Velocitat màxima:

5V5

Temps invertit:

3 h. 21' 10

Kms. Totah:

690'250










 

Foto del mes

 

Horaris C E Escolar