Diumenge, dia 11 de maig de 2025, a les 7.45, partia el mini autocar des de la plaça Constitució de Capdepera, per a recollir els gabellins que posteriorment s’ajuntarien amb el grup de Son Servera per realitzar una excursió sense comparació: la canaleta del Massanella.
 

Primerament, el dia amenaçava pluja i tot i així es partí en direcció a Lluc per a dur a terme aquesta magnífica excursió de gran bellesa paisatgística i de cert risc, ja que un tram es camina sobre l’antiga canaleta del Massanella. L’autocar ens deixà prop del gorg de Cúber, per iniciar l’excursió. D’allà partírem en direcció cap a la font del Noguer, i avançàvem ben a la vora del canal dels embassaments d’aigua, descobert, pel GR 221. Un bell paisatge ens deixa veure el Gorg Blau, encara amb alguna riba amb manca d’aigua, però en tot l’esplendor que el seu nom invoca, i la serra dels Teixos, també anomenada Serra de sa Mola. Caminam xino-xano, mentre ens esperam els uns als altres, per a després de 2,5 km passar un pont de formigó que creua el canal. Després d’un portell comença un camí més ombrívol, on la fulla d’alzina n’és protagonista. A partir d’aquí podríem dir que comença la vertadera excursió, acompanyats per qualque rotlle de sitja amb el verdet esponerós que convida a jeure-hi. Pujam cap al colls dels Coloms, a 808 m d’altura. Tot i que hi ha la indicació per a pujar als Tossals Verds, ho deixam de banda. La vista s'eixampla pels costats i després d’uns quants revolts i qualque altra barraca, hi ha una bifurcació. Hem d’agafar el camí que ens portarà a l’esplanada amb la font des Prat. Allà hi berenam envoltats d’alzines.

La font des Prat, anomenada de Massanella, segons es llegeix al dintell de la construcció que la protegeix, té una curiosa història que un dels excursionistes i guies, Toni Monjo, ens va contar: A mitjans del s XVIII el que era el senyor de les cases del mateix nom va voler aprofitar aquest abundant cabal d’aigua, que brollava tot l’any, per regar els camps de la seva finca situats molt més avall, a zones més àrides, ja en el Raiguer, més a prop del nucli de Mancor de la Vall. La distància i l’orografia escarpada del terreny no feien fàcil la tasca de conduir l’aigua des de la font fins quasi els peus de la serralada. Primer es va consultar un conegut enginyer de la Península, el qual no va veure possible dur a terme aquest projecte. Una tasca que, finalment, assolirien amb èxit el majoral del senyor, Josep Jacint Fontanet i Llabrés, també conegut com a Monserrat Fontanet, acompanyat d’un picapedrer, tan sols en uns anys. El resultat va esser la impactant Canaleta del Massanella, una estreta sèquia d’uns 11 km de longitud que, tot perfilant les muntanyes en el seu perímetre, transcorre sinuosa per, sovint, esfereïdors penya-segats i barrancs, mentre transporta l’aigua de les muntanyes més altes fins l’esmentada possessió.

En haver descansat i berenat, deixàrem el pla de la font del Prat i continuàrem pel camí del comellar del mateix nom. Creuàrem el torrent des Prats per un estret pontet de fusta i tot d’una giràrem cap a la dreta per seguir un sender vora el torrent que, sense anar massa carregat d’aigua, ens va donar una idea del clima humit i frondós d’aquest paratge durant l’hivern. Després de passar pel costat d’una sitja assoliríem una paret seca, la qual s’estenia a la seva dreta amb les restes d’un molí d’aigua anomenat «el Molinot».
 

Així, un darrere l’altre, creuàrem aquesta paret i iniciàrem la part més bella de l’excursió. En haver caminat una estona tot el grup va assolir l’indret on alguns temíem arribar: un aqüeducte de quatre arcs de mig punt, anomenat «Els Arcs d’en Fontanet». Durant uns deu metres ens vàrem haver de concentrar on posàvem els peus, ja que aquesta construcció, normalment acompanyada a la nostra esquerra per l’esquerpa paret, en aquest punt queda isolada, de manera, que el camí per passar és just el de la Canaleta, observant-se a una banda i a una altra el buit de l’espadat. Sense perdre el cap i mirant just les pedres del davant vàrem avençar fins a assolir una zona més segura. Mentre trepitjàvem la canal a estones es podien entreveure els tubs de la moderna canalització (1983). No per això el camí que acollia l’aigua ens deixava de sorprendre. El paisatge era ampli i magnífic; en aquest punt ja es podia intuir, a l’altra banda del comellar, el camí de muntanya que va de Cúber al refugi dels Tossals Verds i després cap a Solleric i Lloseta. Al fons, els puigs d’Alaró i el de s’Alcadena es feien presents. La vegetació continuava espessa: ullastres, alzines i mates a vegades ens dificultaven el pas. En traspassar una roca amb un forat, «Sa Foradada», feta artificialment perquè pogués passar la Canaleta, observàrem una figuera que havia nat a un lloc inversemblant. Cap a llevant la panoràmica es completava amb altres muntanyes. El puig de n’Alí ja treia el cap entremig d’un espès bosc d’alzines i ullastres que s’enlairava en direcció al coll de sa Línia i a la zona d’accés cap al puig de Massanella. Abans d’abandonar aquest original camí, que ara continuava en un altra sentit cap a la possessió, apreciàrem gràcies a una sèrie de sobtades corbes, l’artesanal construcció de pedra on jau la part inferior de la Canaleta, hàbilment aixecada damunt el costat de la muntanya; una gran demostració de com l’enginy de l’home pot superar els obstacles de la natura si observa aquesta amb saviesa. Maularament, encara que va esser declarada Bé d’Interès Cultural (BIC), no s’ha tingut gaire cura d’aquesta obra en el seu manteniment.
 

Tornant a la descripció de la ruta, quan entrellucàvem en direcció al coll de sa línia, primer trobàrem Les Cases del Bosc, un refugi de muntanya que pertany a l’Ajuntament de Mancor, on aprofitàrem per dinar i fer una mica de pausa. Allà hi trobàrem uns estadants que justament estaven a punt de marxar i que ens obsequiaren amb una síndria, de la qual en un tres i no-res gairebé no va quedar res.

Passats uns 45min (aproximadament), enfilàrem el camí cap al coll de sa línia, un camí entre alzines en ziga-zaga i fort pendent, que cadascú va fer al seu ritme. I una vegada al coll de sa línia ens reagrupàrem. A partir d’aquí tot seria davallada fins al coll de sa Batalla, on ens havia de recollir el bus.
 


Però a partir d’aquest punt la climatologia va girar completament. Les amenaces de pluja que havien previst les diferents fonts consultades es complien i en aquell moment vàrem començar a sentir trons. Per això, cames ajudau-me, vàrem començar el descens per pista ampla, alleugerint el pas, sense perdre temps, i això féu que novament anéssim per tandes.

Quan els primers caminaires del grup varen arribar “literalment” al coll de sa Batalla començava a ploure de valent i alguns hi van ser a temps de resguardar-se. Però en un moment aquelles gotes esdevingueren un xàfec i tempesta descomunal. Per això els darrers ja arribaren ben xops.
 

Finalment, vàrem telefonar al conductor del bus per a que ens vingués a recollir dins la benzinera, i amb molta cura anàrem baixant la carretera fins a Caimari.

En definitiva: una excursió de xàfec!