Senderistes de Camina Caminaràs i Cranques Reumàtiques vàrem recórrer una interessant ruta circular entre espessos alzinars i sitges de carboner
 

El 9 de febrer va fer un dia assolellat i amb una temperatura suau. Aquestes condicions varen propiciar que ens ajuntàssim una trentena de caminaires dels grups Camina Caminaràs (Son Servera) i Cranques Reumàtiques (Capdepera)  per fer l’excursió de sa Fita des Ram (833 m) situada al municipi d’Esporles.

En arribar en aquest nucli de població amb l’autocar, tot el grup que érem, ens dirigirem cap un carrer a la dreta, en direcció al camí empedrat que du al Refugi de Son Tries. En pocs minuts, en haver assolit la font del mateix nom i seguir un estret tirany, ens adonàrem de que no era aquesta la ruta que havíem triat. Així vàrem recular i tornar a la població per descaminar el camí que ja havíem fet. Llavors, continuàrem cap a l’esquerra el camí de la Costa de Son Tries, cap Es Verger. Després d’unes corbes per carretera asfaltada, enmig de camps i guardes d’ovelles arribarem a un portalló de ferro enmig d’una paret seca, a través del qual enfilarem muntanya amunt en direcció cap a l’ermita de Maristel·la. En haver superat les cases de Son Ferrà, al poc temps, ja érem dins una pista ampla.

Encara que aquest itinerari no presentàs cap dificultat i l’altària que havíem d’assolir no fos massa, els darrers revolts abans d’arribar a la zona eremítica,  eren empinats i a més a més feixucs, potser a causa de l’asfalt que havíem de trepitjar. Pocs metres abans d’arribar en aquest punt, voltàrem cap a la dreta per gaudir d’una panoràmica de la vila d’Esporles des del «Crist del Sagrat Cor de Jesús», popularment conegut com a Cor de Jesús, una gegantina estàtua situada dalt d’un cadafal de formigó que recorda el Sant Crist de Rio de Janeiro, al Corcovado. Després de fer-nos unes fotografies continuàrem la nostra costeruda marxa, sempre acompanyats de frondoses alzines i ullastres.

La primera vegada que hom admira l’ermita de Maristel·la es queda sorprès tant pel tamany i presència de la seva construcció com per la immaculada blancor de les façanes. Aïllada, enmig d’una plana enrevoltada pel bosc de Son Ferrà, tot aquest conjunt arquitectònic -església, habitacions, terrasses, pou..., convida el caminaire a returar-s’hi una bona estona. Aleshores és fàcil deixar-se dur per la imaginació i evocar uns temps passats quan tot Mallorca era una altra. El 1888 la senyora de Son Ferrà, donya Margalida Rosselló i Ferrà va llegar una part del seu bosc a uns ermitans. Fou així que el 1890 es va fundar una ermita dedicada a la Mare de Déu del Carme per un grup de frares carmelites que romangueren allà fins el 1926.

Després de badar una mica per tota aquesta àrea, els caminaires ens dirigirem cap a ponent creuant una gran esplanada. Des d’allà ens endinsàrem a un frondós bosc. Poc temps després ens vàrem topar l’ermita Vella, actualment restaurada. Just devora hi havia una barraca de carboner amb la coberta arreglada i amb una sitja al costat. Sitges, barraques, forns de calç... els vàrem poder admirar aquí i allà durant la major part de la caminada, que serpejava en ziga-zaga cap a Sa Fita del Ram. En poca estona assolirem, l’aljub de Son Vic o na Boscana. Ara havíem d’anar amb compte de no perdre’ns. L’espessor del boscam i la confusió que podien crear la disposició de les fites va fer que algun caminaire abstret es desorientàs, però gràcies a l’ajut d’altres grups de senderisme que hi havia aquell dia, ens vàrem poder retrobar tots sense cap problema.

Després d’un temps de gaudir d’aquesta jungla encantada assolirem un coll, enmig d’una paret seca. Aquí ens desviàrem cap a l’esquerra i continuàrem la pujada ara un poc més accentuada, mentre seguíem sinuosa la ruta de les fites. Just abans d’arribar al cim, una part del grup vàrem seguir les indicacions de Toni Monjo que es va portar a sa Cova dels Ermassets. Una curiosa cavitat, situada a uns minuts de sa Fita des Ram, que manté en el seu interior una temperatura constant, en aquells moments més elevada que la de l’exterior. Aquesta especial sensació tèrmica junt amb la forma enigmàtica del forat va fer que s’iniciàs una conversa sobre el nom de la cova. Pel que sembla «un ermasset» segons la cultura popular esporlerina, és un esser de mitjana estatura, de color verd, molt magre, ulls grossos, cames primes i àgils. Aquests essers són els que guarden el tresor, que segons la llegenda, amaga aquesta cova. Nosaltres aquell dia tampoc no el vàrem trobar.

Després d’aquesta visita vàrem culminar sa Fita del Ram per una encletxa generada per erosió càrstica que ens va dur directe en el punt geodèsic que marca l’altària màxima d’aquesta elevació. De fet si no puges a dalt d’aquesta columna de ciment, és impossible veure cap vista, ja que les alzines i ullastres ho tapen tot.

Una vegada al capdamunt, vàrem dinar en agradable conversa. L’absència d’una perspectiva més àmplia del paratge no va restar gens d’encant a un indret, on si et deixes dur perds la noció de l’espai i del temps.

Seguidament, reprenguérem el camí de davallada, que ens portà per un pas, a endinsar-nos altra vegada dins l’obaga de l’alzinar. El camí agafà cap avall a mesura que avançàvem i vorejàvem altra volta rotlles de sitja i forns de pedra, recolzats per la molsa humida i la pedra viva. A poc a poc, el grup es començà a estirar i tot i que semblava que el camí estava ben fitat, havíem d’anar alerta a no prendre cap drecera incorrecta.

Posteriorment, després de passar pel prat, on ens férem la fotografia oficial de grup voltàrem la part posterior de l’ermita, i arribàrem a una cruïlla i tenguérem uns moments de dubte per no saber si davallar o seguir pel desviament, on hi havia una fita. El camí de davallada portava als horts de sa Granja, però finalment decidírem agafar el viarany fitat, que no havíem caminat cap vegada. Ja tornava a haver-hi un camí pedregat, vorejat per vegetació, que de mica en mica anava perdent la seva espessor, i seguia l’itinerari previst que era de davallada. Després de passar un portell, el sender s’entroncava amb el tradicional Camí des Correu (GR221) que ens portaria a la part posterior de l’església d’Esporles. Des d’allà davallàrem pel passeig principal del poble per arribar al punt de quedada amb l’autocar.

En definitiva, Maristel·la és una excursió agradable, tot i la pujada principal, de precioses vistes, que ens regalà un locus amoenus indispensable per poder entendre la bellesa del paratge visitat. Tan sols restava el camí de tornada, que serví als senderistes per intercanviar fotografies i impressions, això si algú no aprofitava per fer una becadeta per mor de l’esforç realitzat. Els punts de retorn foren Manacor, Son Servera i finalment Capdepera. Allà la darrera parada i la primera, on tot comença i tot acaba, novament.

Marta Aspachs i Joan Cabalgante