inici

Cap Vermell

Es Caló de Ferrutx: fita final de la darrera excursió de la temporada

Els excursionistes gaudiren d’un dia perfecte per fer una bona passejada per la costa artanenca


Qualque part hi ha un mur per a llimats delers[1]
sota el qual blanquegen calaveres d'ase.
No és agradable el paratge de la cala
però veritablement no sols és digne,
convenient i saludable
ans també necessari.

Bartomeu Fiol

 

   Diumenge 14 de maig de 2017, els grups excursionistes Camina, caminaràs de Son Servera i les Cranques reumàtiques de Capdepera, s’agermenaren una vegada més, en la que va ser una de les millors excursions de l’any, tal vegada afavorida una mica pel bon temps que acompanyà els excursionistes.
 



    Primerament, en cotxes particulars, s’arribà al Club Nàutic de la Colònia de Sant Pere, per poder partir des del moll, per la vorera, cap a la zona costanera més magnífica del Llevant Mallorquí, possiblement. El sol els acompanyà durant gairebé tot el trajecte. Maldament no fos el grup nombrós de cada excursió, una vintena d’excursionistes s’atreviren a fer la darrera excursió de la temporada, tot i haver-hi altes temperatures per anar a caminar. L’itinerari comprenia la zona costanera, amb platges recòndites i cales inesperades, això no obstant, per aquesta època de l’any ja hi comença a haver-hi força gent, turistes i altres excursionistes, principalment. La roca i l’aigua a una banda, la terra roja i les altes muntanyes a l’altre conformaven un paisatge que és impossible que no agradés, car és la part més formosa de l’illa, amb el verd esmaragdí de l’aigua de Caloscamps o de na Clara , amb el blau marí del Caló i amb el Cap de Ferrutx vigilant, com un guardià d’aquest racó de la comarca artanenca. Les nostres passes eren fermes, hi havia una part del grup que estirava més que l’altre, però es volia avançar i contemplar el panorama, com els habitants d’una rulot aparcada amb vistes a la mar.

 

 Després de les corresponents salutacions, partim des de sa Regateta cap a sa Punta de s’Ase, encara dins la colònia, i caminam pel passeig fins arribar a sa Platgeta, seguim per sa Banyera de ses Mestres fins al conegut viver de n’Amador o viver de ca na Cristina; d’ell es pot dir que és una construcció de planta circular, mig enclavat a la roca, d’acabat amb volta semiesfèrica, i que té una altura de 2 metres a partir del nivell del mar. Els vivers tenien una doble utilitat: mantenir el peix viu i poder-s’hi banyar. Aquest en concret, el va construir Amador de Calafat, l’any 1930; hi ha una glosa que el recorda:

 

L’amo en Mador de Morell

ell i sa seva dona,

n’han fet un sarró de pell,

per posar moneda nova.

 

   Seguidament arribam a l’alçada del Torrent des Parral i tot d’una vorejam la Cala de s’Estret, Es seguirà un tram per carretera, no exempta de ciclistes i corredors, fins arribar a sa Banyera des Ermitans i sa Punta de sa Barraca. La nostra primera aturada és Caloscamps, on aturam per berenar. Els escars de la platja i tota ella en conjunt conformen un paratge que sols es pot somiar com un dels més bells llocs del món. Una curiositat literària: la platja és citada per alguns poetes, entre ells Bartomeu Fiol, que li dedica el títol d’un llibre, Calaloscans, amb un pròleg de Josep Maria Llompart., publicat el 1966 per l’editorial Daedalus,  i que ve a ser una reflexió sobre el futur col·lectiu. El topònim canvia lleugerament, perquè en la seva poesia els cans són els poemes, com a símbol i llicència poètica. El camí és molt bo de fer, car és gairebé tot pla, una mica polsós, però sense rosts ni pendents.  La calma de la mar ens acompanya i la tranquilitat agafa la forma amable d’un matí agradós tant pel lloc com per la companyia i el companatge. Posteriorment, s’arriba a na Ferradura per anar a s’Aigua Dolça. Acte seguit, el camí ens porta fins a Sa Pesquera de ses Dues Bandes; a partir de Pedra Alta, tornen a la vista les cases i la presència humana: xalets d’avantguarda, cases tradicionals, amb piscina...El paisatge urbà arriba sins a Cala Mata i el nostre caminar comença a ser feixuc, sota els penetrants rajos rosats de la llum del sol.

 







Posteriorment, es passa per un altre camí que ens porta costa amunt fins a na Clara, una platja, però també pesquera del litoral des Verger i com metafòricament descriu Cosme Aguiló “és alta com els pits d’un home”, no cal dir que s’anomena així per la diafanitat de les aigües sobre fons arenós en forma de mitja lluna; tot i que no hi davallam, hi guaitam i podem veure-hi s’Arenalet i un iot al blanc de l’arena que sembla levitar. Seguim el camí ampli que ens condueix a la vorera per travessar es Barracar, limitada per la paret, passam per les anteriorment visitades runes de les cases, que es deixen a la dreta. El topònim no ens ha de portar a l’error de pensar que allà hi havia antigament barraques, sinó que el nom del lloc ha patit un procés d’hominimització formal, segons Joan Veny, és a dir, un canvi de l’antic mot *Es barrancar, que té l’arrel etimològica en la confluència de tres torrents, que drenen aquest mateix lloc. A la nostra esquerra el mar impertèrrit i al fons, com si d’un miratge es tractés el retall de la costa d’Alcúdia.
 



   Finalment, passam
pes Vells Marins Alts, i passa a passa, rialla a rialla, es fita la Cova de sa Rel. Més envant, a la dreta queda el Barracà des Carabiners, per arribar a alcançar el nostre destí final es Caló. Guaitam fins a na Jordi i en Salvador, i el límit el posa l’hermosa cala de na Picarandau. Els més atrevits es llencen a una mar encara freda i la resta aprofita per dinar sota l’ombra dels pins des Pla des Caló.








El viatge de tornada es farà pel mateix camí, i es procurarà refrescar-se i protegir-se del sol amb gorres i cremes. Així acaba la temporada de les excursions d’enguany. Només queda el sopar anual del club. Bones passes!
 




BREU APUNT DE FLORA I FAUNA

  El guia caminava com un ermità savi de muntanya, amb un llibre sobre la flora de les Illes Balears del doctor Antoni Bonner, llinatge que ell confonia, en un principi, amb un cognom català, tot i que el doctor honoris causa era americà. Durant el tram que vaig poder seguir-lo, es manifestà com a un llibre obert: parlava sol i amb la gent que l’envoltava, amb mitja rialla bondadosa, dels usos i de les propietats de les plantes que apareixien en el camí. La que va pronunciar més va ser la de Limonium biflorum o Saladina, de flor petita i de color lila, que està protegida i que és un endemisme de la zona, viu a sobre de substrats rocosos litorals, i és un dels vegetals que més s’apropa a la ribera de la mar. També és del gènere Limonium el fonoll marí (Crithum maritimum), capaç de resistir la força del vent i les altes concentracions de sal. Després cità la porrassa, de la família de les Liliaceae, coneguda per tots els amants de la muntanya, tot i que cal especificar que quan la planta és seca s’anomena Caramuixa; li seguiren els alls, Alium rosseta i alium triquetum, bons per menjar, segons ell, ja cuinats pels nostres avantpassats. Aquesta vegada s’aturà a observar amb mirada atenta una planta que creixia amb les seves cintes i que vaig batiar com “la planta dels poetes”, el Narcisus Poeticus.  



També va mostrar el conegut garballó
(Chamaerops humilis) o la mata (pistacea lentiscus). L’àvid excursionista, a l’ombra d’uns Tamarells (tamarix galica i tamarix africana), amb la vista posada a les branques menudes d’un Socarrell (Launacea cervicornis) ens va mostrar que es tractava d’un arbust petit i perenne amb forma espinosa, que li deu el nom a la forma de les seves branques espinoses, que poden recordar les banyes d’un cèrvol. Començava a florir la camamilla santolina i amb el seu índex assenyalà el Chamaecyparis. El viatge acabà quan s’escoltà la veu de les plantes menudes, d’on s’obteniren aprenentatges grans. De sobte, el guia va desaparèixer dins un miratge de sol i de mar blava.




 D’altra banda, el que més s’escoltava si t’aturaves un instant, eren els cants dels ocells diversos, molt agradable i harmoniós de cucullades
(galerida theklae), el vitrac (Saxicola torquata) o el busqueret (sylvia melanocephala). Abans d’arribar a Caloscamps, queda el record permanent d’una família de corbs marins (phalacrocorax aristotelis) que s’aixuguen el plomatge damunt les roques. També hi ha papallones grogues i altres insectes que no veim, però que hi són.

 

Fonts i agraïments

AGUILÓ i Adrover, Cosme: La toponímia de la costa d’Artà. Edicions documenta balear, n.º 37 col·lecció Arbre de Mar. 2011.

PICORNELL, Climent: “Caloscamps/Calaloscans (A Bartomeu Fiol in memoriam)”: https://dbalears.cat/opinio/2011/08/20/256911/caloscamps

Herbari Virtual del mediterrani occidental: http://herbarivirtual.uib.es/cat-med/index.html

Antoni Servera  i Antoni Cabalgante


[1]. Deler: passió que hom posa en una acció.




Foto del mes












 

Horaris C E Escolar