inici

Cap Vermell

Alta Ruta pirenenca (1)

En tres capítols us comentàrem la nostra travessa per l'Alta Ruta de los Perdidos que circula pel cor dels Pirineus, feta l'estiu 2016



Primera part

Del 21 al 26 d’agost vam fer una exigent ruta pels Pirineus: l’Alta Ruta de los Perdidos.

Érem un grup de quatre caminaires: Toni Servera, Toni Alcántara, Joan Palerm i Paco Galian. La ruta és  prou exigent ja que a més de la llargària de les etapes s’han de salvar desnivells considerables. Però ho paga. La zona del Mont Perdut i Vignemale amb les amples i llargues valls que la recorren és senzillament magnífica. Nosaltres férem la ruta clàssica de 6 etapes. Us convidem a un tast fotogràfic i llegir una resumida crònica.

Dia 20 d’agost de 2016

El dia d’aproximació és un dia per a fer una mica de turisme i apropar-nos al refugi de Bujaruelo, punt de partida de la ruta.

La sortida de Palma va ser ben matinera (6,30 hores) i sense adonar-nos érem a l’àrea del Bruc fent un entrepà de botifarra amb ceba (ben recomanable). La ruta ens dugué a Lleida i, ja a la província d’Òsca, passarem per la zona de Basbastro amb aturada a Tamarite de Llitera i l’Ainsa. En l’Ainsa vam dinar i visitar el poble, un bell exemple de poble medieval ben conservat i bolcat al turisme..



Al capvespre  ens aproparen a la zona pirinenca pel poble de Torla. La carretera , de cada vegada més sinuosa i estreta, ens mostrava  les muntanyes que dies després trepitjaríem.  

 

 Des de Torla  la carretera voreja el riu Ara  fins arribar a un punt on una barrera tanca el pas i obliga a girar a la dreta per una pista sense asfaltar, pel  barranc de Bujaruelo, que acaba en el refugi de San Nicolàs de Bujaruelo.  Allà ens feren una xarla de la ruta, ens oferiren una beguda i un bon sopar... Anàrem a dormir prest, l’endemà ens tocava aixecar-se prest i caminar.





1a etapa. Dia 21 d’agost de 2016.

Refugi de Bujaruelo a refugi de Góriz. Ruta de 16,200 km. Desnivell +1493 m. Desnivell – 673m

Aixecats i pres el berenar, iniciàrem l’etapa amb una bona pujada. La sortida del refugi de Bujaruelo  (1330 m.) es fa pel pont romànic que travessa el riu Ara i tot d’una comença una perllongada pujada cap el coll de Bujaruelo o de Gavarnie.





Primer travessaren una zona boscosa que donà pas a les praderies de muntanya.  Afortunadament en aquesta primera pujada som a l’ombra i la frescor matinera ajudà a fer més “lleugera” la llarga pujada.  Així com guanyaven alçada las vistes sobre la vall i les muntanyes eren més boniques i obligaven a fer aturades per fotografiar-nos (i de pas alenar). 







En les Cabanes elèctriques travessaren el rierol del Barranc del Puerto de Lapazosa,  on el camí ens dona un respir i perd inclinació, per  afrontar la darrera pujada fins el coll. Fins aleshores gaudíem de un dia molt solejat (com, afortunadament, vam tenir durant tota la ruta), però al coll comparegué la boira. Érem a 2270 m i un cartell indicador ens marcà la direcció a seguir.



Des del coll el camí ascendeix suaument  per la vessant nord del Taillón en direcció al refugi de Serradets (en obres).  A sota, la vall de Gavarnie estava amagada per una mar de núvols, només sobresortien els cims de les muntanyes . Poc abans d’enfilar el coll de Serradets aturàrem a fer un mos i iniciàrem una pujada agre per un sender rocallós.





En aquest tram trobàrem molts de francesos que pujaven des de Gavarnie (una carretera els deixaven molt a prop).  Des del refugi de Serradets se pot veure una de les postals de Pirineus: la bretxa de Roland,la punta Bazillac, El Casco i la Torre Malboré.  La pujada a la bretxa de Roland és una costa per una rosseguera... contínua i molt feixuga.  El darrer tram travessàrem les restes del glaciar de la Bretxa, no més queda una clapa de neu. A la bretxa ens aturàrem a dinar.




Des de la Bretxa de Roland iniciàrem la baixada per sota els cingles, passant el pas dels Sarrios (protegit amb carenes) i un caos de roques que travessàrem seguint les fites que marquen la ruta (tanta sort de les fites!) fins el coll del Descarregador (una curiosa muntanya en forma de tortada de noces). Fins el refugi de Góriz el camí se suavitza i sense perdre alçada (faixa de Luenga)  travessàrem el coll i les planeres de Millaris (semblaven un desert). 





El refugi de Góriz es troba a 2200 m i és el punt de partida per pujar a  Mont Perdut, així que hi ha una gentada (de fet hi havia dos torns per dinar i l’estretor dels llit t’obligaven a dormir de costat). Una dutxa freda (gelada!) , una cerveseta (l'isotònica de civada, com la batiaren), el sopar i a dormir.


2a. Etapa. Dia 22 d’agost 2016
.

Refugi de Góriz a refugi de Pineta,  per la faixa de les Ones.  Ruta de 12,970 km. Desnivell +500 m. Desnivell – 1460 m.

Hi ha dues variants, una per la Fuen Blanca i l’altra per la faixa de les Ones. Nosaltres triàrem la ruta de la faixa que resulta més curta  (i amb manco desnivells) però amb més dificultat tècnica. Després de les rutines matineres, iniciàrem la caminada cap el coll d’Arrablo i una vegada arribats giràrem cap a l’esquerra per un sender ascendent (sota la Torre de Góriz) i vorejàrem  la Punta de les Ones fins arribar a la faixa de les Ones  de la que sortírem per un ressalt (protegit amb una carena).  





 

El caminet, molt aeri, mostra unes espectaculars vistes amb el barranc d’Añisclo  als nostres peus. Arribats a una font (que raja enmig de la roca) aturàrem  a fer un mossegada i descansar.  El camí ens obliga a fer un pas protegit per cadenes i inicia una baixada cap el coll d’Añisclo.  Ho paga aturar-se a admirar les espectacular vistes, del tram que hem recorregut i la vall de Pineta.





A partir d’aquí (coll d’Añisclo) comença la baixada de Pineta: un trencacames de 1200 metres de desnivell continuat en un tram de poc més de 2 km.  Una costa molt inclinada que sembla que no ha d’acabar mai. Se’ns va  fer molt pesada, tant per la quantitat de revolts com l’irregular ferm amb molta pedra amollada. Per cert, com a premi vam poder veure alguns exemplars de la flor edelweis. Els turmells i els genolls patiren de valent.



 Poc abans d’arribar al bosc ens aturàrem a berenar.  Pel bosc el camí no se dolcifica gens.  A un rierol ens aturàrem a ficar el peus en l’agua gelada (i descansar!). Però tot s’acaba! En arribar al fons de la vall travessàrem el riu i en pocs minuts érem al refugi de Pineta (1240 m), un edifici amb instal·lacions molt completes. Sopar distès amb altres senderistes, entre d’ells en Miguel, un gaditano que fa la ruta tot sol i amb el que férem amistat.





En arribar semblava que érem tots sols, però just abans de sopar el refugi s'omplí de gom a gom amb un grup de catalans i altre de bascs. Tanta sort qe nosaltres ja ens havíem dutxats i fet la bugada...









Foto del mes

 

Horaris C E Escolar