Conversar amb el doctor Balaguer és un plaer, un gaudi, una experiència sempre enriquidora. El vàrem tenir en el programa “El cafè dels dissabtes”, del passat dia 20 de febrer, i al llarg de prop d’una hora i mitja l’escoltàrem embadalits referir-se a una vida professional, la seva, dels beneficis de la qual ens n’hem aprofitat molts de nosaltres. Parlàrem del primer dia que va venir a aquest poble, i d’ara, quan aquest poble, per mitjà del Premi Cap Vermell, li vol reconèixer una ínfima part del que ell ens ha donat. I també l’escoltàrem referir-se al que suposa l’exercici de la medicina, a nosaltres els pacients, a la salut de la nostra societat...

- Com està, don Bartomeu?

- Bé…, relativament bé. N’hi ha que quan em veuen pel carrer em diuen que estic com fa deu anys, i jo els contest que deu ser perquè fa deu anys ja devia estar fet una pelleringa.

- Està totalment retirat, de la medicina? Diuen que un metge no deixa de ser-ho mai en la vida...

- Diuen que quan un metge comença, quan encara no té clients, té tres tipus de pacients, els de les tres ‘pes’: pu..., parents i pobres. Jo ara, al final, hi he afegit un altre tipus de pacients, els de la lletra ‘a’: els amics.

- Ara vostè és bàsicament un pagès.

- Un foraviler!

- Un foraviler. Li agrada?

- M’agrada. I a més, si un dia veniu per ca nostra, ho entendreu. Des d’allà es veu molt bé un poble molt guapo: Capdepera. I jo li dic a la meva família, allò és el meu poble. Es veuen moltes cases, de les quals n’hi ha poques on jo no hagi entrat.

- Però on es troba, casa seva? En el terme d’Artà?

- No!  Un dia vaig tenir convidats, i n’hi havia de gabellins i d’artanencs, i jo els vaig dir, mirau, des d’aquí es veu Capepera. I un d’Artà em va demanar si no es veia Sant Salvador. Jo li vaig respondre que des del pis de dalt, sí que es veia. Aquell amic, finalment, va afirmar que de ca nostra li agradaven més els alts que els baixos.

- Haver acceptat de ser candidat al Premi Cap Vermell no encaixa gaire amb la seva imatge pública. Hom té la percepció que més aviat rebutja segons quines convencions socials. No li degué ser fàcil, dir que sí.

- A qui m’ho va proposar, un de vosaltres, un amic, em resultava molt difícil dir-li que no. I això no obstant, li vaig demanar que m’ho deixàs pensar. Quan li vaig contestar i li vaig dir que sí, perquè de cap de les maneres m’hi podia negar, vaig penjar el telèfon i em vaig dir: “t’has equivocat”. Però ja estava fet. Jo admet que, per a la gent que no em coneix, puc semblar un personatge una mica asocial, una mica solitari, però m’agrada la idea de ser solitari i solidari. Un psicòleg aficionat, amic meu, em diu que a mi la gent em fa por.

- Nosaltre procurarem que des de la proposta de candidatura fins al dia del lliurament del guardó, no s’hagi de penedir en cap moment d’haver dit que sí.

- Jo hi he de venir, a recollir el guardó? No puc delegar?

- Va, parlem de coses serioses. Repassem una mica la seva trajectòria professional. Quin any va venir a Capdepera, per primera vegada?

- Va ser l’any 1964, encara que va ser només per dos mesos. Va ser la meva descoberta de Capdepera i de Cala Rajada, que no coneixia en absolut. Després me’n vaig tornar a Barcelona, a completar estudis. Aquí vaig emetre els meus primers diagnòstics i hi vaig cometre els meus primers errors. Posteriorment, vaig estar deu anys a Esporles, on em varen tractar extraordinàriament. A Esporles, m’hi vaig casar, i sis mesos després es va casar el capellà que ens havia casat a nosaltres. La meva dona i jo, a vegades, tenim dubtes de la validesa del nostre matrimoni. Tenim fills nascuts a Esporles i a Capdepera.

- Fins que va aterrar definitivament aquí.

- Això va ocórrer el dia 1 de juny de 1975. Des d’aleshores, vaig exercir aquí com a metge, fins al dia de la meva jubilació.

- Això són molts d’anys, moltes de visites, molts d’actes mèdics...

- A grans trets, podem dir que hauré fet entre 800 i 850.000 visites professionals, que hauré visitat unes 80.000 persones diferents, que hauré firmat entre 1.000 i 1.200 certificats de defunció de persones de la majoria de les quals me’n record perfectament.

- Haver conegut i haver tractat tanta gent li dóna un coneixement de les persones que nosaltres no podrem tenir mai...

- Com que els pacients es visiten d’un en un, et donen una visió molt optimista del que ha de ser un ésser humà. En la immensa majoria de casos, el malalt accepta la seva situació temporal de malaltia. Hem de reconèixer que, en molts de casos, el metge no hi fa gran cosa i que moltes de malalties es curen totes soles. Nosaltres, si podem, el primer que hem de fer és intentar curar; si no podem, hem de mirar de conhortar; i, en tot cas, hem de consolar. El tractament d’un malalt comença quan el saludes, i el primer medicament que ha de receptar un metge és un mateix. El metge que només sap medicina, no sap medicina. El metge ha de ser molt sensible, i al mateix temps ha de mantenir una certa distància...

- Però això és possible?

- No ho sé. Jo no ho vaig saber fer. Però insistesc que el metge no es pot involucrar personalment amb cada cas, perquè això no seria bo ni per al metge ni per al malalt.

- Com a fumador que és, no se li ha rebotat algun pacient, en recomanar-li que no fumàs?

- Sí, més d’una vegada.

- I...?

- Jo sempre he contestat que a mi em duia un altre metge que, a més, era un bon metge, no com el seu.

- Emprar el sentit de l’humor, fer una broma si s’escau, és una mena d’escut defensiu del metge?

- És evident que hi ha situacions que no admeten la broma. Però en molts de casos sí que serveix i pot ajudar a millorar la comunicació. Jo crec que alguna vegada he estat criticat pel meu sentit de l’humor.

- La figura del metge ha canviat, en els últims temps. Ja no és aquella persona propera, que venia a ca teva. Ara tot està molt més programat, fins i tot la durada de cada visita.

- Crec que hi ha moltes coses que han millorat. Quan jo vaig començar, hi havia una cartilla sanitària, en la qual figurava el titular i els seus beneficiaris i, com no, el metge que tenia assignat, i un pediatre, que era el mateix metge, i un servei d’urgències, que cobria el mateix metge. Això no era just ni per al malalt ni per al metge. Jo, als polítics convertits en rectors de la sanitat, o als metges empeltats de polítics, amb els quals mai em vaig dur molt bé, els deia que m’ho havien de firmar, això que jo havia de veure un malalt cada set minuts. “I per què vols que t’ho firmi?”, em demanaven. Ja tenim aquí en Balaguer. Jo els contestava que m’ho havien de firmar perquè si passava alguna cosa, ho duria al jutge. És evident que hi ha hagut un progrés tècnic i que es disposa d’una sèrie d’eines que faciliten molt la feina, en comparació amb els meus inicis.

- De vostè sempre s’ha dit que té un gran ull clínic. Això que a Mallorca anomenam tenir “mala saliva”.

- Jo crec que hi ha moltes persones que en tenen, d’ull clínic. Tant els metges com els que no són metges. En certa ocasió, un conegut em va amollar: “Saps que diuen de tu? Idò que ets un metge comunista”. I jo li vaig contestar: “Idò qui t’ho vadir, tenia un bon ull clínic. No et pensis que m’insultàs”.

- Vista de defora, la feina de metge sembla molt absorbent, molt estressant. Es pot desconnectar? Com es fa?

- Especialment en els darrers temps en què vaig fer feina, i actualment, les coses han millorat molt. El metge sí que té, actualment, temps per a ell mateix, sense haver d’estar pendent d’una cridada.

- En qualsevol cas, la de metge de família, o de capçalera, sembla que ha de ser una feina molt vocacional.

- Entenc que sí. Avui, per a entrar a una facultat de Medicina es necessiten unes notes prèvies molt altes. Si s’aconsegueix accedir-hi, l’alumne sap que fins sis anys després no farà els exàmens de MIR; un cop superada aquesta prova, si és un dels privilegiats, sap que li oferiran una plaça de metge de família a Badajoz,  o d’otorinolaringòleg a Lugo; posteriorment estarà tres o quatre anys treballant per un sou no gaire alt i es plantarà cap als 29 anys quan tengui un títol.

- Parlant de vocacions, sembla que ningú de la família ha seguit les seves passes.

- Ni abans ni després. Quan m’ho demanen, dic en broma que els meus al·lots estan vacunats, i que es varen vacunat tot sols. Evidentment, si algun d’ells hagués demostrat que li interessava la Medicina, hauria comptat amb tot el meu suport. Ara bé, hi ha metges que no diré que els hagi adoptat, però alguns com en Juanjo Sabater, un metge que va estar uns anys aquí, i que alguna vegada em diu “papà”, o com n’Àngel Morado, a qui algú diu que és “s’hereu”, o com en Xisco Sancho, o n’Enric Mas, que em mereixen un màxim respecte professional i com a persones. A vegades hi ha gent que em diue que m’enyora, però després em confessen que es troben en bones mans, la qual cosa és per a mi una satisfacció.

- El quadre de les patologies habituals, ha canviat, en tots aquests anys de professió?

- No, en general. Hi ha una malaltia que va comparèixer l’any 81, que és la SIDA. A part d’això, les malalties són les mateixes de sempre, i de cada vegada estan més ben diagnosticades i més ben tractades, tot i que els tractaments no sempre se segueixen com caldria. Hi ha el malalt que es fa anàlisis cada més, però després no fa gaire bonda. A un amic, que ja no hi és, vaig acabar per dir-li que els anàlisis no curen, de la mateixa manera que pesar-se cada dia no aprima. Ja passava abans, però ara les estadístiques diuen que un cinquanta per cent dels pacients que van a veure el metge de capçalera o l’internista no té cap problema físic. I això enllaça amb la famosa definició de salut, que ja no es limita a dir que està sa el que no està malalt. A Alma-Ata, en el Kazakhstan, a l’any 1978, es va definir la salut com un estat de benestar físic, de benestar mental, i després, els pobres, encara hi varen afegir de benestar social. Si acceptam que ens trobam en una societat que no és estrictament sana, aleshores podem entendre com així un cinquanta per cent de les persones que s’apropen al metge de capçalera són malalts funcionals. Cosa que, naturalment, els fa tan dignes de respecte i d’atenció com tots els altres.

- La crisi econòmica pot incidir negativament en algun tipus de patologia? I no ens referim exclusivament a depressions...

- És més que probable. Quant a la paraula depressió, aquesta s’ha usat en excés. Fa cinquanta anys, quan jo estudiava, no es parlava de depressió. Aleshores es parlava més aviat d’angoixa. De fet,  en no poques ocasions, a pacients meus que m’han dit que estaven deprimits, jo els he contestat que no, que estaven tristos perquè havien perdut un familiar,  o a algú que tenia una inspecció d’Hisenda, li vaig dir que lo que li passava era que estava acollonat. El fet de no poder dormir, no volia dir que aquella persona estigués deprimida.

- I malalties coronàries, n’hi ha més? Infarts i coses així... O és una percepció errònia, estimulada pels mitjans de comunicació?

- Primera cosa: hi ha més temps de vida, i els diagnòstics cada vegada són més precisos. D’altra banda, és evident que hi ha factors ambientals –el tabac, els hàbits alimentaris, l’estrès– que sens dubte afavoreixen l’increment d’aquest tipus d’afeccions. Altra temps, davant moltes d’aquestes malalties, no hi havia res que fer. Avui, per sort, tot això ha millorat espectacularment. Totes les branques de la medicina en què el factor imatge és important per al diagnòstic, s’ha pogut anticipar aquest diagnòstic i les possibilitats de curació són més grans. Fa cinquanta anys podíem fer una radiografia, però, no fa tant, era impensable comptar amb mitjans com l’escàner, el TAC, o fins i tot una cosa ara tan comuna com és una ecografia. En camps com el de l’oftalmologia, els progressos han estat meravellosos. Potser no s’ha progressat tant en camps en què les tècniques d’imatge no són tan decisives. I no s’ha de vendre la idea que perquè tenim mitjans i estam en bones mans, està tot resolt, perquè no és cert. Per això els hospitals encara estan plens i hi ha llargues llistes d’espera. Tot i les millores, encara hi ha un cert descontentament. Un metge d’un altre poble em deia que no havien estat tants de metges, i ATS, i auxiliars, i que no havien tengut mai tants de mitjans com ara, però que tampoc hi havia hagut mai tantes queixes com ara.

- Però és que amb aquella definició que ha donat de salut, l’oferta crea la seva pròpia demanda. L’oferta sempre anirà per darrere.

- És evident. I després hi ha al camp de la medicina preventiva, al qual no es dóna la importància que mereix, però quan es parla de l’esperança de vida de les persones ens oblidam del que signifiquen les vacunes. A una criatura, se l’arriba a vacunar com de vint malalties, quan anys enrere moltes les havíem de passar indefectiblement, com la rosa, o la rubèola, o com l’herpes zòster, la pigota borda.

- Potser ha canviat el perfil del pacient.

- Segurament, i no podem oblidar que el metge és un reflex d’aquesta societat. Aquesta s’ha tecnificat i, al mateix temps, ho ha fet la medicina, amb la qual cosa potser que s’hagin refredat les relacions metge-pacient. Això potser explicaria l’auge de les medicines paral·leles, contra les quals no tenc res que dir. En aquestes vies alternatives de diagnosi, hi pot haver més errors, però també hi pot haver un major contacte humà. Jo he tengut gent que m’ha contat les seves experiències amb aquest tipus de medicines, i puc dir que el perfil d’aquests pacients no es pot circumscriure a persones de baix nivell cultural, ni molt manco. A vegades, s’hi recorre com a conseqüència de situacions de desesperació. Em deia un metge molt estimat per mi, el doctor Eustasio Corrales: “Tomeu, jo tenc pacients que se sotmeten a l’acupuntura, que prenen herbes, que reben la imposició de mans... Jo tot això ho entenc. El que no entenc és que després venguin a la consulta a cercar el Voltarén”. En tot cas, jo diria que els metges que no estan en disposició d’oferir una actitud acollidora als pacients, s’haurien dedicar a una altra cosa.

- Hi ha metges homeòpates, que no es poden dir “curanderos”, precisament, i que han optat per una altra manera d’exercir la medicina.

- Jo no he parlat de “curanderisme”, sinó d’altres vies mèdiques. L’homeopatia, que és una medicina molt integral, pot tenir una eficàcia. Ara, davant una fractura de fèmur o d’un infart cerebral, pot tenir un paper de col·laboració, però no és la que ha de marcar el gol.

- Com veu el tema del famós grip A?

- Són situacions imprevisibles. Des del primer moment es va veure que era un grip benigne però tremendament contagiós. Hagués pogut passar que es produís una mutació i que, a més de molt contagiós també resultàs més agressiu. Quan algú m’ha consultat si s’havia de vacunar o no, jo li he dit que sí, sempre que es trobàs dins algun dels grups de risc: diabètics, asmàtics... En altres casos, no. És cert que en algun moment es produí una mica d’histerisme, però ja se sap com funcionen aquestes coses, a nivell de mitjans de comunicació. Deveu recordar que, de vaques boges ens en varen donar per pa i per sal, i, un bon dia, de sobte, deixà de parlar-se’n, com si no haguessin existit mai.

- Com ho hauríem de fer, per ser uns bons pacients? Hi ha persones que, independentment de les seves dolences, cada dia són a la consulta, i d’altres a les quals no hi ha manera de traginar-les-hi...

- Aquesta sempre ha estat una situació paradoxal. Imaginem una malaltia tan corrent com és la hipertensió; la persona que la té controlada, va més al metge, mentre que aquella persona que la té molt mal controlada, hi va molt menys. També ho puc dir dels diabètics, per exemple. I després hi ha factors que no depenen d’una bona educació sanitària ni d’un comportament correcte; hi ha persones que es comporten molt bé i tanmateix no se’n surten, i d’altres que fan el que volen i són els darrers a la coa per a anar-se’n d’aquest món. M’he trobat pacients que m’han dit, “Tomeu, tu saps que  no bec, que no fum, que m’aliment equilibradament, que faig exercici, i ara tu me dius que tenc es colesterol alt, que tenc sucre i l’àcid úric fatal. Com pot ser, això?”. I jo, si hi havia confiança, els contestava: “Mirau, si tots els que sou virtuosos haguéssiu d’estar tots sans, i tots els que som pecadors estiguéssim malalts, tampoc seria just”. Quan tenim un centenari, sempre sol ser el que es fuma un puro i es beu un parell de tassonets de vi cada dia, i en canvi no en sol sortir cap de vegetarià. I ja sé que l’estadística és abassegadora en sentit contrari.

- Si hagués de començar de nou, es tornaria fer metge?

- No! No sóc ni escriptor, ni poeta, ni glosador, però en vaig fer una, en certa ocasió, que més o manco és aquesta:

                        Si torn néixer no vull ser

                        un metge de capçalera,

però sí que voldré ser

veïnat de Capdepera.

Dic això, però la gent que em coneix, i ja sabeu que moltes vegades els altres et coneixen millor que tu mateix, em sol dir que sí que hi tornaria.

- Sabem que la vida del metge és professionalment molt absorbent, i després vénen la família, i les aficions que hom pugui tenir. Però la societat en què es mou, l’entorn, la política, la cultura..., com es viuen?

- Hi ha bastants de metges vinculats a la política, tant en els pobles com a nivell superior, però també hi ha metges escriptors, o que pinten. Aquests, quan escriuen, escriuen, quan pinten, pinten, i quan fan de metges, fan de metges. He d’admetre que, en el meu cas, i pel que fa a la política, no he estat molt participatiu.

- Però l’han temptat, més d’una vegada...

- Sí, clar. Alguna vegada, m’ho vaig pensar, perquè creia que havia de fer alguna cosa per una societat com la de Capdepera, que tant ha fet per mi. Finalment, vaig desistir, perquè era conscient que no tenia ni les condicions ni el perfil que s’espera d’un polític. Jo, als que m’ho proposaren, els vaig dir que, pel que feia al perfil mèdic, potser no en sortiria molt mal parat, però que això, a l’hora de posar el paperet dins l’urna, no comptava gaire.

- En tot cas, quin diagnòstic en faria, de Capdepera? I, en conseqüència, què li receptaria?

- Quan em proposàreu que acceptàs ser candidat al Premi Cap Vermell, immediatament em varen venir al cap un grapat de persones, algunes de les quals per desgràcia ja no hi són, amb molts més mèrits que no jo. Vaig pensar immediatament amb l’amo Esteva Gómez-Quintero, en la seva imatge damunt el carretó, tornant de Sa Cala, o amb n’Antonio “Belloto”, amb els pares d’en Joan Rai, amb aquell mariner de Cala Rajada, o amb el cambrer, camisa blanca i pantalons negres, marxant cap a l’hotel. Personatges moltes vegades anònims que a mi sempre m’han captivat. Quant a la pregunta que em fèieu, és evident que la nostra societat pateix un bombardeig molt agressiu, especialment quant al consum, i que la menjadora sempre està més alta, i que l’electrodomèstic que he comprat avui, d’aquí a sis mesos l’hauré de canviar per aquell altre més modern.

- Però no ha contestat la nostra pregunta...

- Hem de partir d’una base, i és que jo estic enamorat de Capdepera. A vegades tenc la impressió que la gent que sempre heu viscut aquí no ho arribau a apreciar, o potser no tant com els que hi hem estat empeltats. En 35 anys, hem passat d’uns 3.500 habitants als més d’11.000 d’ara. Molta salut social ha de tenir el poble perquè no s’hagin produït fractures en aquesta societat.

- Ens han traslladat una pregunta per a vostè. Fa la impressió que mai es posa nerviós, però, com a metge, s’hi posa, nerviós, alguna vegada?

- A mi també em solien dir coses d’aquestes. A vegades em preguntaven: “com és que sempre estàs content, tu?”, i jo solia espolsar la mà, amb aquell gest que significa “si ho sabessis...” Allò més guapo que m’han dit va ser d’una senyora que va venir amb el seu nét, i em va preguntar: “Vostè és el doctor Balaguer?”, i quan jo li vaig contestar que sí, em va respondre: “El fill, supòs”. Jo em vaig seure i li vaig demanar que ho repetís, ella ho va fer, i jo li vaig demanar que ho repetís una altra vegada. Després, ella va dir: “És el mateix”.

- Els que l’hem conegut exercint la seva professió, sabem com es posava en el seu lloc, i amb quin rigor actuava, quan la situació ho reclamava així.

- Quan vaig començar a passar consulta a la “Casa del Mar”, crec que alguna vegada actuàvem fregant la il·legalitat: quan estava absolutament desbordat de feina, el recepcionista, n’Emilio, m’ajudava a omplir les receptes, o na Càtia m’ajudava a posar vacunes. Això, avui en dia no ho podríem fer. A mi m’obligaven a agafar tot un mes seguit de vacances, i jo solia agafar el mes de gener, però, una vegada passat Sant Antoni, jo me n’anava a la “Casa del Mar” a fer feina, perquè sabia que l’altre metge estava tot sol i jo el volia ajudar. Això, avui, tampoc no ho podríem fer, la legalitat no m’ho permetria. I, a més, com que hi havia persones que no ho entenien, deien que devia fer  alguna manipulació estranya per a obtenir no sé quin benefici.

Idò no és tan mal d’entendre: el doctor Balaguer ha estat un metge extraordinari, però encara ha estat, i és, per fortuna, una millor persona.

Gràcies, don Bartomeu!