Dilluns, dia 19 d’agost, dins el marc de les festes de Sant Bartomeu, en una sala plena a vessar l’acte es va dur a terme a la Biblioteca Pública de Capdepera, a la part interior, tot i que en un principi havia estat pensat per dur-se a terme a la terrassa, però segurament per motius climatològics es va fer a dintre, on no hi cabia ni una agulla.
Les autores del llibre foren Catalina Piris Obrador, qui s’encarregà de la part escrita i la il·lustradora Bàrbara Sansó Genovart, qui va fer els laboriosos dibuixos a color que ocupen gairebé tot el llibre, i el dota d’una riquesa cromàtica que a tothom agrada. Cada vegada que vaig pels carrers de Capdepera i me trob a na Catalina tinc com a una il·lusió, perquè com ella diu és gabellina quan és a Artà i artanenca quan és a Capdepera. 
Primerament, Catalina va deixar sobre la taula el picarol que el seu pare posava a les cabres, en un homenatge i per trenar la tasca que ella i Bàrbara havien fet fins ara. Una feina, per cert, que és molt laboriosa i que cal tenir molta observació i estudi per fer-la. No debades anaven guiades sota la batuta instructora de Caterina Valriu, qui ha fet un pròleg de gran exquisidesa i ha aconseguit enaltir el llibre i destacar la importància dels noms d’animals o d’estris que s’empraven per fer les feines. Ella, com també ja deia Pau Riba en el seu discurs final, sap que les persones han de saber diferenciar un arbre d’un om. Valriu fa l’incís en què hem de conèixer molt més d’allò que simplement aparenta la natura que ens envolta. Antics oficis perduts i feines que ja no se fan, però que les autores han decidit recuperar per a les generacions futures, o al manco perquè totes aquestes tasques no caiguin en l’oblit.
Seguidament, Bàrbara Sansó, comentà que la seva inspiració eren les il·lustracions de les Rondalles mallorquines i que el seu traç era molt detallat. Curiosament, a cada pàgina li acompanya un animaló dels nostres paratges endèmics, bé sigui una tortuga o una milana. D’altra banda, el llibre retrata oficis com el del missatge, el roter o el cocouer, entre d’altres, com també els dels recol·lectors de reïna, que amb un estri que portà Catalina a la presentació consistent en una canya i un picarol per a recollir la reïna dels arbres i portar-la a Palma o a València i emprar-la per fer medecina o altres ungüents. L’autora va descriure com el grup de feiners avançava per dins Cala Gat o altres racons de la costa i portaven tan sols un berenar per 7 treballadors. Algunes persones majors que no estaven gaire acostumades a llegir devoraren aquest llibre. Piris també insistí en la importància del protagonista el conco en Miquel de Capdepera, qui sabia quines eren les muntanyes més altes del món, i ella convidà a tothom a pujar un dia a dalt de les escoles i veure el paratge del parc de Llevant o si més no en el nostre cas el de les muntanyes de sos Sastres.
Finalment, gairebé a primera fila hi havia un enfillall de padrines i netes que escoltaren com Piris els hi demanava si als més petits els hi contaven històries, elles digueren que sí, la idea és xerrar del passat per aprendre més de la nostra cultura i la nostra identitat. Les autores també agraïren a l’editorial Disset de Binissalem la feina feta. Amb aquest llibre, es tornà a posar de manifest l’etimologia de “recordar”, que ve del llatí “recordis”, que vol dir tornar a passar pel cor. Catalina contà l’anècdota que en els guardons de la llata celebrats els vespre passat un jove se li atracà i li va demanar d’on treia totes aquestes històries, i ella s'adonà de la importància de què la seva generació havia conegut aquestes històries, però les que venen no tenien un coneixement directe i d’una manera o una altra l’havien de conèixer: i així va ser com va sortir aquest “llibre de coneixements” com el definí Valriu i que ja va per la segona edició. Enhorabona a les autores!
Joan Cabalgante i Guasp
