per Jaume Fuster


Floreixen, a casa vostra, les “confiteres”? I com així, no floreixen? Que no les heu regat amb aigua amb sucre?



 No em digueu que no sabeu de què estam parlant. En aquest redol de Mallorca, les “confiteres” han florit tota la vida i creim que seria una llàstima que deixàssim perdre una llepolia com aquesta, tan única i singular. Per a alguns dels que ja duen un feix d'anys al coll i van seleccionant els records que la memòria troba dignes de ser estotjats, el dels confits de Pasqua n'és un que val la pena mantenir ben viu i anar-lo transmetent a fills i nets. Al capdavall, les persones estam fetes d'evocacions i recordanças, puix que tot el que guardam rere els ulls no és altra cosa que la reminiscència dels anys deixats enrere.

D'aquestes persones que deim, padrins ja, algunes ens parlen amb els ulls entelats per una emoció tan lleugera com difusa, de quan eren els seus padrins els qui els feien regar els cossiols del corral perquè el diumenge de Resurrecció, en botar del llit, trobassin que els confits havien brostat miraculosament. I aleshores no eren uns confits qualssevol, sinó aquells arrugats, arrissats, semblants a una mora, farcits amb llavor d'anís, els més petits, o amb una ametla torrada els més grossets, blancs o rosats.

Amb el pas dels anys, la varietat dels confits s'ha multiplicat i, a més, s'hi han afegit altres llaminadures, especialment les de xocolata, que sovint prenen forma d'ou o fins i tot de distints animals. Tant se val. Allò important és que els més petits mantenguin la il·lusió de continuar regant els cossiols, o els racons del jardí, els que en tenguin, perquè en cada dolç que neixi el dia de Pasqua hi trobaran els confits de la tradició i dels nostres mites domèstics i casolans. És a dir, aquells que, en definitiva, per bé o per mal, ens ajuden a ser com som.

No sabem d'altra part de Mallorca on les “confiteres” facin confits, aquestes festes. Sí que coneixem la tradició de l'arbre caramel·ler de Menorca, un cas molt semblant al nostre. Allà també reguen amb aigua i sucre i el miracle dels caramels es continua produint, any rere any. Llegim que, en el digital “Menorca”, Joan Pons, sorneguer i divertit, hi deixa anar que el més curiós d'aquest arbre caramel·ler -com si no fos prou extraordinari que un arbre regat amb aigua i sucre doni caramels- és que els llamins surtin embolicats. Ben mirat, no és tan estrany. A la natura trobam centenars d'exemples. Que jo sàpiga, totes les fruites neixen embolicades. Amb la closca dura els fruits secs o amb la pell més o menys suau o tova de la resta de fruites sucoses.

Si feis el cap viu, aquells que teniu  menudalla per ca vostra encara hi sou a temps. Agafau la regadora, ompliu-la d'aigua i mesclau-hi una bona cullarada de sucre. Després, amb els al·lots, regau les plantes que tengueu a l'abast i que siguin més propenses a donar bons confits. I ja està, el dia de Pasqua, quan els infants s'aixequin, es trobaran una collita ben dolça: la dels caramels i la d'un costum ancestral, que és on enfonsen les seves arrels les “confiteres”. I, a més, els petits xalaran. Val la pena.     



CONFITER, -ERA m. i f.
 4. f. Arbre imaginari que fa confits de sucre, segons es diu humorísticament als infants o a altres persones que voldrien que qualcú els regalàs confits (Mall.).

«Es confits enguany, garrida, 
els haurem de perllongar:
sa confitera florida,
sa gelada la'm matà»

(Cançó popular mallorquina). Cf. Alcover Cont. 99.

DCVB