inici

Cap Vermell

PREGÓ FESTES DEL CARME 2018. Pedro Vidal

Pregó del Carme, dijous 5 de juliol de 2018 a càrrec de Pedro Vidal Vidal, “el darrer faroler del far de Capdepera”


Bon vespre a tots.
Per començar, en primer lloc, vull donar les gràcies a les autoritats aquí presents per assistir a aquest acte de començament de les Festes del Carme 2018, al mateix temps que voldria agrair a l’Associació Festes del Carme de Cala Rajada per haver-me oferit fer aquest pregó. I com no, finalment, agraesc la presència de tots els que sou avui a aquí, per acompanyar-me i donar el “sus” a les Festes del Carme. Moltes gràcies a tots.
En segon lloc, em vull presentar, encara que crec que la majoria de vosaltres ja em coneixeu. Som en Pedro Vidal, més conegut com “en Pedro des faro” o “es faroler”. Vaig nàixer a Santanyí fa 64 anys i, la meva família i jo, vàrem venir a viure al far de Capdepera dia 27 de setembre de l’any 1983, quan el nostre fill Jordi només tenia sis mesos. Al cap de deu anys va néixer la nostra filla, na Maria del Mar. Per tant, des d’aquell dia de la nostra arribada fins aquests moments han passat 34 anys. El que és curiós és que vàrem venir amb la idea de passar-hi només dos anys, fins que sortís la nova convocatòria de places; però quan va arribar el moment de triar, ja ens havíem habituat a aquest poble mariner i ho vàrem deixar córrer.
Bé, no sabia com enfocar aquest pregó, no som una persona acostumada a fer discursos en públic, més aviat el que a mi m’agrada és dur les mans brutes, plenes d’oli de motor, o anar de cables d’electricitat, amb poques paraules, coses que sa meva feina requereix. Però bé, he pensat contar-vos de quina manera em vaig decidir a fer-me faroler i, també, algunes de les vivències al nostre estimat far de Capdepera.
Des de ben petit, ja tenia afició a la mar, m’agradava molt anar amb la meva padrina a cercar crancs i pitjallides per damunt les roques de Cala Santanyí i Cala Llombards. En ésser un poc més gran, ja vaig armar un botet al rem per anar a pescar roquer i calamars amb un amic meu.
Des de que en tenc memòria, la mar i les barques sempre han estat la meva passió. De fet, ma mare sempre conta que quan sortia d’escola, els capvespres, primer berenava i, llavors, agafava la llibreta per fer els deures assegut a la camilla, però abans de començar, sempre pintava un llaüt. Llavors ja estava a punt per començar sa tasca.
En complir els 16 anys ja tenia ben clar que volia ser motorista naval. El que volia era anar embarcat (motors i barques), però quan ho vaig dir a ma mare, va pegar un crit al cel, va dir que de cap manera m’ho consentiria, que amb una desgràcia a la família ja n’havíem tingut prou; que hi havia molts d’altres oficis a terra ferma, però que a la mar no hi aniria. Jo la vaig entendre, perquè mon pare anava embarcat de motorista amb un vaixell de cabotaje que feia la travessia de Palma a València, a on hi carregaven taronges per dur-les fins a Marsella. Una nit de tempesta davant el cap d’Oropesa, a Castelló, el barco va embarrancar i va morir tota la tripulació. Mon pare només tenia 27 anys i va deixar una viuda de 25 anys amb un nin de 22 mesos. Per tant, dit això, aquest tema va quedar tancat a casa, encara que a mi no em fugia la passió per la mar.
Després d’això, vaig començar a fer de pagès amb la meva família. Els ajudava a canviar les ovelles de tanca, a collir les ametlles, a batre, etc. Però allò era molt esclau per un jove de 17 anys; i molts poc doblers! Com he dit abans, als 16 anys estava cegat per anar embarcat i ma mare hi estava totalment en contra. Llavors, per llevar-me la idea del cap, va xerrar amb un veïnat que li deien l’amo Nadal es caminer, que se’n cuidava del manteniment de camins i carreteres i sovint arribava fins al far del Cap Salines, on hi tenia amistat amb els dos farolers que allà vivien. Un dia, ma mare li va demanar si jo podria anar amb ell a visitar el far, per veure si entre ell i els dos farolers em treien la idea d’anar embarcat i em feia faroler. Aquesta visita al far del Cap Salines em va obrir els ulls. Ho tenia tot: contacte amb la mar, motors i generadors, però sense haver d’anar embarcat. Tot allò em va “enlluernar” me va agradar tant, que mu mare i l’amo Nadal es tranquilitzaren un poc, mentrestant, seguiria ajudant a la família amb la pagesía.
Però tot va començar a canviar quan un bon dia es presentà a ca nostra el patró Tòfol Garrit, veïnat també de tota la vida, que havia menat una barca de bou que es deia Vicenta i que havia estat uns quants anys a Cala Rajada i d’aquí que el patró havia fet amistat amb la família de Cas Bombu, segons me va contar. Finalment, aquesta barca es va vendre i ell va anar cap a Palma per menar una golondrina de turistes, però al cap d’un temps va agafar el mando d’un yate d’un senyor palmesano.
Es patró Tòfol, que coneixia la meva afició per la mar, em va proposar embarcar-me amb ell, al yate nou de trinca que havia anat a cercar a Itàlia i que, en aquella época, era de lo millor. Davant d’aquesta proposta, el cor m’anava a mil, però havíem de convencer a ma mare. El patró, com he dit abans, veïnat nostre de tota la vida, sabia de la nostra desgràcia i va ser l’encarregat de convencer a ma mare perquè em deixàs embarcar. Em va dir: “no passis pena Pedrito, jo m’encarregaré de convencer ta mare”. A partir d’aquí jo vaig veure el cel obert, faria de mariner i un poc de tot, coneixeria un poc de món.
I així va ser com vaig començar a anar embarcat durant dos anys. Als 22 anys em vaig desembarcar, perquè es convocaren les oposicions a fars i me’n vaig haver d’anar cap a Madrid a fer els estudis pertinents per poder presentar-me a les oposicions de “Tècnicos Mecànicos de Señales Marítimas”, és a dir, de faroler. Definitivament, el 1976 vaig tenir el títol a les mans per exercir aquest ofici al qual hi he dedicat tota la meva vida laboral.
El meu primer destí va ser el far del Cap Salines durant dos anys. Al cap de dos anys, em destinaren al far de Cap de Creus, a la Costa Brava, on hi vaig romandre durant 6 anys, dels quals 4 de fadrí i els altres dos, ja de casat, amb la meva dona, na Miquela, que ben segur molts de vosaltres també coneixeu. Aquí va ser quan ella va prendre contacte amb els fars i el tipus de vida que això comporta: una vida solitària que t’ha d’agradar, sobretot a alguns fars com era el de Cap de Creus. Viure allà era com viure a la Lluna. Estant allà va aprendre a encendre el far a posta de sol i a apagar-lo quan sortia l’auba, ja que aquest encara no estava automatitzat, com també en moltes d’ocasions, m’ha hagut de fer d’ajudant per reparar alguna averia. Però aquell era un far molt solitari, allunyat del poble i amb molt mal camí per arribar-hi. Per anar al poble més proper, Cadaqués, a 8 quilòmetres de distància, havíem de travessar per dins d’un torrent, i quan anava ple d’aigua no teníem més remei que tornar cap enrere i esperar un altre dia per anar a la botiga a comprar el pa o el que havíem de menester i havíem “d’anar tirant” del que teníem congelat. També, el far de Cap de Creus és famós per les seves tramuntanades, en les que jo he vist com en una d’elles va tombar tota la barana des pati, que era molt grossa i feixuga.
Estant allà, l’any 1983 va néixer el nostre fill, en Jordi, i a partir d’aquí, vaig tenir clar que havia de demanar un altre destí, més segur, amb més serveis i més a prop del poble. I així va ser, que quan en Jordi tenia sis mesos venguerem a viure al Far de Capdepera. Deu anys després arribaria la nostra filla, na Maria del Mar.
Dit això, m’agradaria contar-vos algunes de les vivències i anècdotes que m’han passat al far de Capdepera. La nostre arribada va coincidir, justament amb la sortida al mercat del disc d’en Joan Manuel Serrat, “Cada Loco Con Su Tema”, a on es feia referència al faroler de Capdepera Diu així : “prefiero al farero de Capdepera que al vigia de Occidente”, idò bé, allò va ser un estrés. No hi havia dia que no sonas el telèfon, eren periodistas interessat en saber com havia conegut en Serrat, quina amistat teníem, si feia molts anys que el coneixia, etc, etc. Volien que sortís per la televisió, als diaris, a les revistes, però tots quedaren decebuts, quan els hi explicava que tot allò no anava per jo, que segurament anava per el meu antecesor, en Basilio, que jo acabava d’arribar i que tot no era més que una casualitat.
Una altra anécdota que vos puc contar, bé, no sé si he de dir anécdota o desgracia, va ser la primera vegada que ens va caure un llap damunt es far, allò va ser d’espant. Era un horabaixa, i noltros estavem asseguts al sofà, en Jordi era petit, i na Miquela i ell miraven un conte menstres jo feia una senalleta d’espart. A fora plovia molt, i sentiem tronar, però pareixia que era molt enfora; de cop i volta sentim un tro i un llamp tot junt ben a damunt noltros, tot va ser molt ràpid, va rebentar la televisió, per les claus de llum sortien unes xispes de color blau, acompanyat de fum i olor insoportable com a de sofre. Tot el que teniem enxufat va quedar “torrat”, ho vàrem haver de tirar tot, la televisió, l’equip de música, un reproductor, no hi va haver res que servís. Però no va acabar aquí la cosa, tota la part eléctrica des far va quedar inservible, d’aquí que estarem sis mesos seguits a base de generadors. També la part automática de la encesa i apagada des far es va cremar, i cada dia, a posta de sol encenia es far, i a la sortida l’apagava.
Després de bastants anys d’aquesta feta, molts de vosaltres ho recordareu, que va passar un cap de fibló tant fort que va tombar molts de pins pel municipi, i que a nel far també hi va fer molta destrossa. Se’n va dur la meitat de la teulada, i unes persianes de sa part de tramuntana. El vent era tan fort que va rebentar els vidres, llavors l’aigua ens entrava dins el quarto. Davant d’aquell panorama vaig improvisar una post per tapiar la finestra per la part de dedins, però fins i tot a dins ca nostra el vent mos enduia, na Miquela i en Jordi l’aguantaven, mentres jo intentava clavar les tatxes, però allò era imposible, va ser una nit molt llarga i d’aquestes que vols oblidar. A part tot això, també quedarem sense llum, sense telèfon, i totalment aïllats del poble, dagut a la quantitat de pins que hi havia damunt sa carretera.
En quant a temporals, sa cosa no va acabar aquí, al cap d’un temps, hi va haver una ventada molt forta durant la nit, no vàrem poder dormir quasi gens de tant de renou que sentiem per defora, teules que queien, persianes que s’engrossaven, vidres que tremolaven, el vent que xiulava quan rebotava a sa torre, allò era una casa de por. Al matí quan em vaig aixecar i sortir a defora, no em podía creure lo que veia. La barana del far, sa que dóna a la part de la mar, havia desaparegut, però el pitjor de tot, era que havia desaparegut un llaüt que jo tenia dins es pati des far. Molts de voltros, quan passau amb sa barca per baix des far, haureu vist un llaüt a damunt del penyal, no era un capritxo o una decoració, com m’han demanat alguns, sinó que amb un cop de vent de tramuntana fortíssim el va aixecar i, el va fer volar fins que va arribar a un poste que delimita els terrenys des far, que el va aturar, sinó hauria arribat fins a la mar. Llavors, al cap d’un temps, jo amb unes cordes i un ternal el vaig pujar fins arribar just davall de sa barana a on hi ha estat uns quants anys.
I anècdotes de temporals, de trons, vent i aigua n´hi ha un bon grapat, com aquell dia que ens va caure un altre llamp, i es far va quedar apagat, jo envers d’esperar que passàs la tormenta, em vaig posar tot d’una a arreglar-ho, a treure les targetes electròniques dels panells de control per averiguar a on hi havia s’averia, idò bé, just acabava de treure ses mans d’allà quan en va davallar un altre que em va passar a dos pams de jo. Aquest dia vaig aprendre la lliçó. Mai més vaig tornar a dins la sala de màquines quan hi havia tempesta, m’hi jugaba sa pell.
A pesar de totes aquestes coses que vos acab de contar, el balanç d’estada a aquest far ha estat del tot positiu, com amb totes ses feines hi ha dies més bons uns que els altres.
Es far de Capdepera ha estat l’únic far de Mallorca que ha tingut una boia de medició d’oleatge, de la qual jo n’era l’encarregat de fer-li ses revisions pertinents. Aquesta boia, ha estat fondejada davant es Cap Vermell durant uns 25 anys, dels quals, durant aquest període de temps ha romput els anclatges dues vegades. Una vegada va anar a parar a Cabrera, i la guardia civil la va rescatar. Un altre cop la va rescatar salvament marítim a unes set milles des far de Portocolom, fins que des de Madrid varen trobar que amb tots aquests anys ja tenien una base de dades suficients com per traslladar-la a un altre lloc.
M’agradaria tenir un record , per a totes aquelles persones amb les quals em va unir una bona amistat i que avui ja no son aquí. La primera persona que vaig conèixer només arribar, va ser En Miquel Amorós, més conegut com en Miquel Sinto, que per motius del balitzament del port, mantinguerem una relació de treball i personal. En Pedro el cartero, que per motius del manteniment de la balisa del Cap Farrutx, m´ha duia amb la seva barca a canviar els acumuladors de gas. En Joan Mercant, “Castus”, que qualque dia asseguts a damunt les xarxes pegàvem quatre puntades i xerràvem un poc de tot. En Gustí Germà de “la flor de mayo”, que em va ajudar a fer els canvis de la boia de medició d’oleatge aproximadament cada mig any, fins que va tenir sa barca. En Manolo Muntaner que durant uns anys vàrem compartir tema de barques.
Sé que me’n deix molts sense anomenar i no és que no ho vulgui fer, perquè els tenc a tots en bon record, però mos allargaríem massa.
També voldria afegir, que ha estat un privilegi haver tingut el meu lloc de feina al Far de Capdepera, i poder gaudir de ses espectaculars sortides de sol des de la seva terrassa, n’hi ha hagudes de tota classe, n’he vistes a cents, totes ben diferents i totes espectaculars. Les d’aquells dies d’hivern que anunciaven un dia tenebrós i les d’aquells dies d’estiu que anunciaven un dia radiant i calorós.
Finalment per acabar, com molts de voltros sabeu, com ja fa un any que estic jubilat, només em queda dir, que ha estat un honor i un plaer haver estat es darrer faroler de Capdepera, el que ha tancat definitivament la porta, i també vull agrair a tots els que navegau, que hagueu confiat amb mi per mantenir la llum encesa d’aquest far tant vostre.
Senyores i senyors, benvolguts tots, repetesc que ha estat una gran satisfacció i un honor llegir aquest pregó de les Festes del Carme 2018, sense cap altre intenció que contar-vos un poc, el que ha estat el meu lligam amb Cala Rajada i amb la mar i tots aquests anys viscuts al far de Capdepera. Vos agraesc una vegada més la vostra asistencia, avui aquí.
Esper i desig que tots tenguem unes bones festes, gràcies a l’esforç de totes aquelles persones que ho fan possible, i que la processó i la misa del Carme, com també tots els altres actes del programa surtin ben lluïts.
Molts d’anys a tots, bones Festes del Carme i visca Cala Rajada.
Pedro Vidal Vidal

Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:







Horaris C E Escolar