“Acorar” ha passat per Capdepera.



La ja reconeguda obra – a nivell de públic i de crítica – d’Antoni Gomila, va omplir fins a la bandera el Teatre i aconseguí que també els espectadors gabellins es rendissin a un text i una interpretació de gran nivell.

L’actor i autor manacorí ha bastit, amb “Acorar”, una àcida meditació sobre el nostre ésser col·lectiu, des del pretext d’unes matances. Però les matances no són més que això, una excusa per a reflexionar en veu alta sobre qüestions com identitat, articulació política, idiosincràsia, territori, valors... Lo “nostro” ens és presentat amb dosis d’autocrítica suficient com per no resultar un espectacle amable, però Gomila té l’habilitat de dir veritats com cases de possessió sense resultar agressiu. Dosifica i alterna perfectament els moments per a la caricatura graciosa amb els que ens tallen l’alè, i sempre a partir de la paraula escaient. I és que la paraula, l’única paraula que li escau a cada cosa i a cada pensament, esdevé per a aquest autor-actor allò que finalment ens permet ser el que som, ens situa en el món i ens hi relaciona. Per això, el llenguatge emprat ens arriba directe, diàfan, absolutament genuí, mai banal. “Acorar”, a més, posa a prova les reconegudes dots interpretatives d’un Antoni Gomila que resulta convincent, segurament perquè està convençut d’allò de què parla. I sap de què parla.

El monòleg, d’una hora llarga de durada, no decau en cap moment i el públic surt del teatre amb la sensació d’haver-se sentit al·ludit en un moment o altre de la representació. I, això no obstant, satisfet.