inici

Cap Vermell

Brillant cloenda de les XXX Serenates d'Estiu

El pianista Paolo Marzocchi entusiasmà el públic que pujà fins a sa Torre Cega



El fet que les Serenates d'enguany assolissin una xifra tan rodona, i encara que Joventuts Musicals de Capdepera sempre han de fer equilibris per a enllestir els seus programes, tot ens feia pensar que ens trobàvem en una edició que no ens havia de decebre. I així ha estat. Quatre molt bons concerts, absolutament distints, amb quatre propostes igualment engrescadores. I per a arrodonir-ho, el concert del pianista italià Paolo Marzocchi va suposar una cloenda que hem de qualificar de brillant.

 

Primer, els emperons. El programa escollit. No ens entusiasmà. Que els grans compositors recorrin a la música popular com a font d'inspiració, en aquest cas Béla Bartók, Franz Liszt i el mateix Paolo Marzocchi, amb totes les limitacions melòdiques que això suposa, sempre ens fa sospitar – i més quan es tracta d'obres per a piano – que allò que se cerca, al capdavall, és el lluïment del l'intèrpret. Les limitades possibilitats expressives d'aquestes obres queda pal·liat pel virtuosisme del pianista, si aquest és un virtuós, i Paolo Marzocchi ho és. I ja ens excusaran els experts musicals pel que acabam de dir, que no deixa de ser una opinió, si és que hem profanat algun dogma musical, cosa ben probable.

I anem a la part positiva. Insistim, el pianista que el passat divendres visità els jardins de Can March és un virtuós. I, a més, és italià, simpàtic, extravertit, comunicatiu, expansiu, loquaç, didàctic... No es cansà de donar explicacions de les obres que va interpretar, i fins i tot ho reblà amb anècdotes personals, divertides, com la referida al caràcter de la propietària de la casa on s'hostatjà quan encara era estudiant. Marzocchi no es cansà de donar mostres, una darrere l'altra, del seu domini de l'instrument, i, al nostre parer, amb un sentit del ritme espectacular, d'una precisió metronòmica (adjectiu, aquest, que ens fa cara que ens acabam d'inventar).
 

I com que Paolo Marzocchi, a més d'un brillant pianista, és un molt bon compositor, es va lluir doblement en la interpretació de les variacions, amb cadenza, de la Rapsòdia Hongaresa  Núm. 2 de Franz Liszt. En primer lloc, l'obra de partida és prou coneguda com perquè, precisament, la cadenza pugui esdevenir una caixa de sorpreses. Potser convé explicar, tot i que volem suposar que els nostres lectors ho saben prou bé, que la cadenza, dins la interpretació d'una obra clàssica, ve a ser una cosa semblant al que passa amb el jazz, això és, un moment en què es deixa un temps lliure perquè el solista pugui improvisar, per més que, normalment, aquests espais ja es duen escrits per endavant. Sigui com sigui, aquí Marzocchi es va esplaiar, donà corda al seu virtuosisme i ens deixà a tots bocabadats, amb la sensació que per a aquest bon home el piano té pocs secrets. Magnífic!

 



Tot plegat, i com ja hem apuntat en el titular, Paolo Marzocchi va posar un tancador brillant a unes molt bones XXX Serenates d'Estiu. I ara, ja tancada aquesta edició, no podem sinó donar les gràcies, una vegada més, a Joventuts Musicals i encoratjar aquest grup perquè continuï oferint-nos la possibilitat, any rere any, de degustar la millor música en el millor dels escenaris.



Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:










Tercer sector:
“L’acció social en marxa”

Horaris C E Escolar