Un senyor: L’ensaïmada de cabell d’àngel és molt bona.

Un altre senyor: Sí, paga la pena haver vingut.

Un senyor: M’ha agradat més la farcida de cabell d’àngel que la llisa.

Una senyora: Idò la llisa és molt bona.

Un altre senyor: Qui ho dubta! És ver que les ha fetes ell?

Un senyor: Això ha dit.

Una senyora: Per a la pròxima vegada li direm que en pasti dues de cada.

El cronista, que és tot orelles, sent aquesta conversa al corralet de la biblioteca i es fa l’inquietant reflexió: Aquesta és la sensibilitat espiritual que s’espera dels assistents a la presentació d’un llibre de poesia? De l’anàlisi sintàctica dels morfemes del poema, què se n’ha fet? I del comentari sobre la majestuositat d’un vers?

Perquè d’això es tracta, de la presentació de Límits infinits; és a dir, d’una funció que tendeix a infinit quan un nombre augmenta i la seva funció creix fins a l’infinit; darrer llibre de poesies d’en Joan Cabalgante Guasp, amb dibuixos d’en Miquel Garau Genovart, i flanquejat per Jaume Fuster, que parla en vers, i per Martí Prats, que ens fa més mengívols els poemes.

Recita l’autor magistralment alguns dels seus poemes acompanyat a la guitarra pel seu germà Jaume i es passa, ara, a l’ensaïmada.

Diuen que els dolços porten alegria

com de la infància dels estius vermells

que vull reviure dia rere dia.

L’ha publicat Documenta Balear –no confondre amb Dorada Balear que a la vegada no s’ha de confondre amb el Colonialisme Balear del senyor Alemany– a la col·lecció Magatzem Can Toni i fa el número 18 de la sèrie Cap Vermell. Poemes presentats per Maria Antònia Massanet i epilogats per Miquel Llull.

Tenir el cap vermell

no és perdre el seny,

sinó, en un moment

llibertat de pensament.