L'espectacle audiovisual del nou poemari de la poetessa artanenca s'emmarca dins el Festival de les Arts al Carrer de Capdepera.


 

  Divendres 18 de Setembre a les 21 hores, a la biblioteca de Capdepera es va dur a terme l'espectacle audio-visual de Ma Antònia Massanet i Marijo Ribas, Kiribati, el primer dels dos que presenten les autores al nostre poble (el segon, dissabte 19). Kiribati és el nom del poemari, extret de l'arxipèlag homònim que està situat a l'oceà Pacífic, a Austràlia, més concretament. Aquesta república (que l'autora visionà casualment quan mirava el programa Thalassa), li serveix per establir un pont entre les illes polinèsies i l'illa de Mallorca, en un cant nostàlgic i alhora crític des de les arrels i del sentiment insular. Kiribati és "un arxipèlag del Pacífic que a causa del canvi climàtic i la pujada dels oceans s’està enfonsant sota el mar [...] Els seus habitants han rebut l’estatus de primers refugiats climàtics del planeta i el govern ja ha comprat territori a les Fiji per quan hagin d’emigrar en massa" comenta l'autora, en una entrevista per a la revista "Núvol", concedida a Jaume C. Pons Alorda.

 
 El pati de la biblioteca pública de Capdepera serví d'escenari (també com un nou Kiribati) per al muntatge d'aquestes dues artistes, Marijo asseguda davant d'una taula central, amb tot el desplegament informàtic i Ma Antònia, dreta, a la part esquerra, davant d'un faristol. Començaren les imatges i el recital; la intenció era que hi hagués certa coordinació entre el que es veia i el que es deia; tot i que en certs moments no s'aconseguia, en altres l'atmosfera creada era la idònea per als amants de la poesia i per al públic en general. L'autora ja manifestà que la intenció tampoc era la de fer lligar totes les imatges, però que en tot cas Marijo ja les havia preparat per a la ocasió, amb escenes pensades per a segons quins versos. El resultat fou d'allò més engrescador.

  Marijo Ribas, que ja ha acompanyat l'autora en altres llibres amb les seves il·lustracions (vegeu El moll de l'os o Batec) s'arriscà a editar imatges de Mallorca, amb unes altres de Kiribati, en petit format, superposades a les anteriors. La música també fou l'adequada, amb cert regust caribeny i també humorístic, d'ukeleles i tambors, a un volum que no impedia escoltar el recital de Maria Antònia, una veu que s'ha consolidat, si l'hem seguida en altres presentacions (la del seu llibre Batec, també es va dur a terme al mateix espai) i amb la fermesa d'una autora que deixà palès, envoltada de filodendres i de buguenvíl·lies, que ja té molta experiència en aquest joc de fer versos i en la posada en escena, fet que implica cert esforç.

 A la literatura és recurrent el tractament de l'illa com a espai mític propi de la invocació cultural i de l'aventura. Així doncs, tenim obres com L'illa del tresor, de R. L. Stevenson, L'illa misteriosa de Jules Verne...també ha servit de model d'altres autors illencs com Albert Herranz i la seva Oikumene, un món inhabitat, o L'illa Flaubert de Miquel Àngel Riera. No m'estendré ara a parlar de les influències de la narrativa en la insularitat o de la poesia, altres crítics ho han fet molt més bé i abans, com per exemple Sebastià Perelló en el curs Desaïllats: la insularitat en la narrativa del segle XX, que va oferir, entre d'altres, el 2003 a la Universitat de les Illes Balears. Però tampoc hem d'oblidar que el fet insular és latent a molts d'altres autors illencs i es veu reflectit dins la seva obra.

 

Una altra característica del poemari és la sensació de devastació de l'illa, també tractat per altres autors (Sebastià Alzamora no deixa rastre de Mallorca, en un apocal·liptic panorama a la seva primera novel·la gòtica L'extinció). Però la visió de Maria Antònia és una mica més esperançadora, com si poguéssim establir un paral·lelisme amb Kiribati i l'illa dels mallorquins ferits pel tràfec d'un turisme de masses, reflectit en les imatges de s'Arenal i Magalluf de l'audiovisual, lluny de "balconings i mamadings" , enfora del "tot pagat", o de la corrupció més fosca i sòrdida dels nostres dirigents. La visió és gairebé surrealista, amb porcs que pugen als arbres i amb la substitució de l'ancestral matança del porc per la matança del calamar gegant. El que pesa més en els seus habitants és el fet d'abandonament en sí, de veure que passam a ser un reclam turístic més, en una caricatura feta en el vers i en la imatge, en ocasions humorística, d'altres esfereïdora, alhora crítica.  Manifesta no haver sabut servar l'essència virginal i paradisíaca d'aquest racó de món, extrapolable en unes illes, on la globalització (que també afecta culturalment els poetes) ens apropa a les imatges de les danses antigues dels mahorís, amb unes regles i uns codis culturals establerts des de fa segles, i a les platges exòtiques, que, juntament amb les platges mallorquines, apareixen a l'audiovisual.  Els habitants estimen allò que es perd, així ho fa saber l'autora en el seu discurs ferm, on molts dels seus conceptes són abstractes ("habitud" o "ràbia") , però que cobren sentit dins el camp semàntic de la pèrdua i de la desaparició. La ironia de les ensaïmades o d'un hotel anomenat Kontiki, també part del procés creatiu de Marijo, són el reclam d'una illa que un temps somiava en ser un reclam turístic, en principi innocent, però que ja ha quedat obsolet i ens apropa més a la devastació del territori, tan sols per un interès econòmic. Interessant anàlisi que fan les dues autores, que combrega amb la pèrdua d'una identitat desitjada, però que l'illa mai no ha estat a l'alçada d'oferir...almanco fins ara. I dic fins ara, perquè al final de la lectura, Maria Antònia hi deixa veure un bri d'esperança, on la festa amb collarets hawaians, canyes que ressonen enmig d'un jardí, waikikis i tucans ens agermanen poèticament amb unes illes que són a l'altra banda del planeta.  Esperem poder fugir de la "intempèrie", mentre sabem que "la força d'aquesta aigua/cimenta i embasta/, uneix i restaura."