Que recentment (2021) es reeditàs aquesta obra de 1990 deu voler dir que es tracta d'un text que es manté vigent i que els editors deuen trobar que hi ha un grup potencial de lectors prou nombrós per a aquest text. I que aquest lector empedreït n'hagi fet una relectura amb el mateix plaer, o més i tot, que la primera vegada, tants d'anys ençà, no fa sinó ratificar a Miquel Àngel Riera (1930-1996) com a un autor a qui el pas del temps ha reservat un lloc a l'altar dels grans clàssics de la literatura catalana, la mallorquina concretament. I això tant en el vessant poètica com en el de prosista. Premis que Illa Flaubert va acaparar en el seu moment: Josep Pla, Ciutat de Barcelona, Joan Crexells, Crítica Serra d'Or i Nacional de la Crítica. Tot plegat, una novel·la que, com gairebé tota l'obra d'aquest autor, reivindica la rellevància de les nostres lletres, amb uns quants escriptors que bé mereixerien el Nobel, si no fos per...
El 1971 havia publicat Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), la seva primera novel·la, i dos anys més tard, Morir quan cal (1974; premis Sant Jordi 1973 i de la Crítica de Serra d'Or 1975). Entre i entre arribarien les també guardonades L'endemà de mai (1978) i Panorama amb dona (1983). Posteriorment, abans de la seva mort prematura, encara publicaria Els déus inaccessibles (1987) Premi Nacional de Literatura Catalana , i Illa Flaubert (1990), de la qual parlam avui. No ens ocupam, en aquest lliurament, de la seva obra poètica, que bé mereix un capítol a part.
Com ja havia fet amb Els deus inaccessibles, a Illa Flaubert Riera deixa enrere el realisme de les primeres novel·les i, en aquest cas concret, basteix una paràbola sobre la fugacitat de l'existència, sobre la lluita per combatre l'inevitable pas del temps i sobre la mort. Però és també un cant a la soledat, desitjada o no. El protagonista, amb una vida prou convencional fins a la mort de la seva mare, esdevé una mena de Robinson entossudit a aturar el rellotge en el far abandonat d'una minúscula illa deshabitada. Des del punt de vista formal, la prosa de M.A. Riera, quan començam a llegir el llibre, se'ns fa una mica feixuga, sincerament. Les oracions poden abastar tot un pràgraf prou llarg i resulten un punt recargolades, d'un cert barroquisme, de manera que cal estar prou atents per no perdre'ns per un mar de connectors. Però aquesta és una sensació que, a mesura que avançam en la lectura, es va diluint, perquè, al capdavall, les seves construccions no resulten mai anacolútiques, ans al contrari, des del punt de vista sintàctic resulten d'una total precisió, fornides amb l'elegància del poeta que és Riera.
A banda de l'apreciació personal d'aquest lector empedreït i de tot el que aquí es pugui dir, el nostre consell és que no vos conformeu amb les paraules d'una crítica, per fiable que aquesta vos paregui. El consell millor és que llegiu aquest llibre que avui vos oferim i quedau-vos amb la vostra pròpia avaluació, en el benentès que el nostre suggeriment neix de la convicció que vos estam fent una bona recomanació. I si, com aquest lector mateix, ja coneixíeu Illa Flaubert, llegir-la de bell nou segurament vos resultarà més gratificant que la primera vegada. Com en el nostre cas.
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera – Edicions de 1984, s.l. (2021) – Barcelona
