La genial dramaturga representa la seva obra “Batec” dins el cicle “Teatre i dona”

Diumenge 23 de gener, a les 19 hores en el Teatre de Capdepera es va dur a terme l’estrena de la trilogia Batec, de Catalina Florit, que també actuà a l’obra conjuntament amb l’actor Àlvar Triay. Es presentaren a escena tres peces que serviren per reivindicar la figura de tota una generació de dones que va veure estroncada la possibilitat de dur endavant la seva pròpia vida i que la va haver de sacrificar per educar els seus fills, dur endavant sola la seva família o fer costat al seu marit, entre altres requeriments que l’època i la situació li imposaren.

Primerament, l’actriu es posa en la pell d’una dona que viu en una espècie de sanatori, per mor de la seva malaltia, car ha caigut en la follia. Tal com ella conta al seu zelador, el darrer recurs que li queda és el de somniar. És interessant i divertida la relació epistolar que manté amb un pretendent, a més de l’efecte de llum que paralitza els personatges i que serveix per mostrar a l’espectador aquest món de somni que creix dins la protagonista, segons contava la pròpia Catalina en el tercer acte, una tertúlia que sembla ser una bona iniciativa perquè els espectadors puguin parlar amb els actors. En aquest temps posterior al drama, l’àvida Joana Colom agraí el fet que l’obra estigui dedicada a una generació de dones que ara són majors i que veieren eclipsada la seva possibilitat de realització. Comentà que fins i tot ara ho veia, a través d’aquesta obra, de manera divertida, perquè la dosi d’humor i d’ironia també hi era present.

Seguidament, es representà la segona obreta, on s’expliquen les relacions d’una mare i un fill, relatades amb molta tendresa i sensibilitat, fins i tot de manera poètica, que com bé observà Pere Cortada al col·loqui posterior, sembla ser un tret característic de l’estil de l’autora, que trobà molt encertat. La història no acaba bé, tal vegada pel que una altra àvida espectadora comentava sobre la debilitat de la protagonista, però que en el fons i contràriament al que pugui parèixer, es tracta d’una dona molt forta. L’excusa de voler que el fill sigui astronauta li serveix per a projectar-se en ell i deixar com a teló de fons aquesta atmosfera espacial que desemboca en el forat negre de les seves vides.

Per últim, un personatge inspirat en una tia pintora de Petra de l’autora i la seva necessitat d’experimentar amb tot allò que no havia pogut fer de jove. L’escena es desenvolupa en un cafè que ambientarà l’acció que també té com a protagonista el jove cafeter. Jaume Madaula crea una escenografia senzilla, però correcte amb l’ambientació de l’època. Ballar d’aferrats i una besada a la boca és un desig que demanarà la protagonista d’aquest últim episodi, que l’autora decidí ajuntar amb els altres dos per crear una obra sencera. Alguna d’aquestes peces ja havia estat premiada i és que la capacitat creativa de Catalina arriba a ser molt gran.

Finalment, dir que, com en les grans obres, el públic a la tertúlia en treu diferents interpretacions. L’obra encaixà perfectament dins el cicle i l’autora es mostrà molt interessada en la història d’una gabellina que per amor i pressions socials va caure en la follia, fet que ja s’interpretà en l’obra Alenar. Sigui com sigui, els temps han canviat, esperem-ho, perquè de vegades hom pensa que aquest tipus d’obres són necessàries, precisament per denunciar aquest i altres fets, almenys per a mostrar-los. Si a més a més, mantenen una gran qualitat com l’obra que es pogué veure, s’està doblement d’enhorabona. Sigui com sigui, i amb l’adversitat de les circumstàncies sanitàries, el cicle segueix i encara ens reserva moltes sorpreses.

 Joan Cabalgante i Guasp