inici

Cap Vermell

Xètiga / 2 Les crosses de la democràcia

Xètiga: Infracròniques Republicanes / 2
 

En cos de camisa

EN COS DE CAMISA




Llegeix més...

Contadors d'històries /8/






Un patró gabellí: en Parreta





Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”

Llegeix més...

A propòsit del Dia Internacional del Llibre infantil




Com cada any, una secció nacional del IBBY (International Board on Books for young people) té l'avinentesa d'esser la patrocinadora internacional del Dia del Llibre Infantil i selecciona un escriptor reprensentatiu i un reconegut il·lustrador del seu país perquè facin el missatge dirigit a tots els nins del món i el 
promoguin en les biblioteques, llibreries, centres escolars, etc. Aquest any li toca a la secció de Letònia, que difon el missatge de l'escriptora Inese Zandere (1958) i el cartell de l'il·lustrador Reinis Petersons (1982). Aquí va el meu punt de vista.

Llegeix més...

Reconvertir la nostra Setmana Santa


Un home i un canet    







La manca de gent a les funcions  fa perillar una més de les tradicions




Llegeix més...

Història Tercera Edat de Cala Rajada. Capítol 11

Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran



11 anys,  al capdavant de l’associació, de Miquel Ferrer




Transcripció:  Bartomeu Melis “Meyme”




Llegeix més...

Contadors d'històries /7/

De bul·les, esfassos, àngels i solpassos...  









Antoni Flaquer “Coix”/ Bartomeu Melis “Meyme”

Llegeix més...

Les llàgrimes d'en Fallou

En Fallou és un al·lot de catorze anys. Fa uns dies que ha arribat del Senegal. Està escolaritzat al meu institut. No entén castellà, ni català. Per circumstàncies que no venen al cas tampoc sap gaire francès, ni àrab, amb la qual cosa la comunicació es fa més que difícil. No té ningú que li pugui fer d'intèrpret. Se sent sol. Acorralat. Sis hores en un ambient que als seus ullons vivaratxos li és hostil. No entén res, no l'entén ningú. Un moble. Una anònima xifra per a una freda i eixorca estadística.

Va arribar dijous a l'institut i el divendres se'l va passar plorant tot el matí, assegut al pupitre de la seva aula, el cap cot, voluntàriament cot, rabiüdament cot. Amb aquell puntet de rebel·lia que la impotència genera. Som el professor de PALIC, tres hores setmanals. L'estadística no dóna per més. Les xifres fredes del despatx de l'administració – de qualsevol administració- no tenen ànima. Són això una xifra, un número, un objectiu a complir. Els sobrecostos, vostès ja m'entenen, són per als grans constructors de les autopistes, dels Càstors, per als fabricants d'armaments tan necessaris per a fer saber a la població que no poden passar els límits estrictes que marquen ells.

Mirin, quan ja som a la recta final de la meva tasca com a docent – els alumnes em consideren un vell- m'he emocionat amb en Fallou. M'hi he dedicat en cos i ànima tota la setmana. He arribat allà on l'administració no arriba, allà on les estadístiques de l'administració i els seus quadrants mai no hi posaran els peus, ni tampoc l'ànima. No escric aquest article per mostrar què bé  ho he fet, ni tampoc per mostrar la meva suposada heroïcitat en to menor. L'escric com un homenatge a en Fallou, als fallous quotidians, aquells que són abandonats – quasi- en una camilla en el passadís d'una dependència d'urgències d'un hospital, per exemple. O aquells que, com jo mateix, després d'haver estat amb un peu aquí i un allà – al regne del no retorn- esperen una cita mèdica que ja va camí del cinquè mes de retard. Per a aquests va el paper, un petit homenatge, tan sentit com segurament inútil. Però un homenatge escrit amb la tinta de l'ànima.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:

Xètiga / 1 «El Imperio de la Ley»

Xètiga: Infracròniques Republicanes / 1


Les lleis injustes existeixen; hauríem d’estar contents d’obeir-les, o hauríem d’intentar esmenar-les i no obeir-les fins que hàgim triomfat? O les hauríem d’infringir d’immediat? Generalment els homes, sota un govern com aquest, pensen que haurien d’esperar fins que hagin convençut la majoria per canviar-les. Pensen que, si s’hi oposen, el remei serà pitjor que la malaltia.
H. D. Thoreau, La desobediència civil.

Èxit feminista?

La jornada reivindicativa del 8 de març va ser tot un èxit. Ningú no s'esperava la resposta que va tenir la vaga ni tampoc la que varen tenir les manifestacions del capvespre celebrades arreu... Prova d'això és la mudada de cantet que protagonitzaren els partits al poder (PP i C's; el PSOE assaja d'apartar-se'n quan són meres operacions estètiques). En un primer moment varen menystenir la jornada reivindicativa amb un llenguatge entre miserable – que en pot sortir del pou dels miserables?- i desconcertant. Llavors, quan la cosa començava a prendre embranzida tant en Rajoy com en Rivera canviaren el to: un es posà el llaç morat (aquest no és pèrfid) i l'altra s'inventà una de les seves petaneres dialèctiques per fer veure que allò que havien dit – que no eren antisistemes i altres bajandades amb un somriure, això sí, i cara de no haver trencat cap plat- no ho havien dit i que sempre han estat al costat d'allò que anomenen empreses raonables. (Potser és que pensen només amb els patrons de l'Ibex 35).

De la mateixa manera que mudaran de cantet si les protestes dels pensionistes agafen una mica de gruix. I sobretot si la gent comença a adonar-se que amb els diners públics fan les cucaveles que volen.

Ja que parlam de la gent, de la massa. A mi també, ho he de reconèixer, em va sorprendre la magnitud de la protesta feminista. No perquè cregui que les reivindicacions no siguin justes,  que ho són. Però què voleu que us digui: mobilitzar unes 20.000 persones a Palma – les xifres sempre ballen- en un dijous, dia feiner, etc., és una cosa molt meritòria. Segurament, després de la manifestació del TIL, que va acaramullar 100.000 veus, ha estat la més multitudinària feta a la capital en els darrers anys. La que es va impulsar fa unes setmanes contra l'exigència del coneixement del català a la sanitat només va aplegar – sent molt generosos- un 10% de la gent que acudí a la feminista. I això que comptà al seu favor tota una intervenció mediàtica fora mida i la manxa constant del PP i C's que no aturava d'atiar-la.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:





Història Tercera Edat de Cala Rajada. Capítol 10

Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran






1997: DE REESTRUCTURACIONS, REVISTES, DEBATS I  MOLTA FESTA





 Transcripció: Bartomeu Melis “Meyme”


Llegeix més...

En cos de camisa

                                          EN COS DE CAMISA


Llegeix més...

Objeccions als animalistes

M'agradaria tenir un rajolí d'eloqüència fusteriana. I també de Clarividència. Així, en majúscules per poder encartar-me en qualsevol joc sense por de mostrar el llautó. Com ell feia, conscient que tenia els trumfos a la mà. O al cap. Quan no es tenen trumfos només pots jugar de falset i, majoritàriament, t'exposes a perdre. Del Fuster de Notes d'un desficiós, que no tot Fuster és País Valencià i Països Catalans. (Ni tot, seguint-li la veta relativista, és només Notes d'un desficiós)

M'he permès contextualitzar aquest paper, fins i tot, n'he parafrasejat el títol d'un article del llibre al·ludit – Objeccions als vegetarians es diu el fusterià- en primer lloc perquè als morts convé reverenciar-los no només quan són figures de cos present sinó també quan s'han convertit en mísera pols de cementeri (Tot temps ne prens enseny, que deia March); en segon lloc per les analogies que es poden establir. Si hi ha una notícia que m'aborrona – no és l'única, òbviament- és aquella que parla de la mort d'ovelles (a mans?) de cans. Com ha passat aquests dies a una finca del meu municipi on dos  pitbulls n'han assassinat una vintena. Han estat reincidents, si no dels mateixos, sí de la camada, l'amo en té cinc, de canots.

Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:



Cara a cara

Cara a cara








Del llibre "Casialgo" de Marce López

Llegeix més...

Benvolgut/da pensionista del futur:

"Som una generació que, molt després d'haver sortit d'aquesta dècada que he dit abans, el fet de complir anys no serà sinònim d'envelliment."





Llegeix més...

Contadors d'històries /6/

Recordança a partir d'un any de neu







Antoni Flaquer “Coix” /Bartomeu Melis “MEYME”

Llegeix més...

Rentadors i abeuradors de Sa Pedrera

"Els rentadors i abeurador de Ses Pedreres no han complit un segle d'existència i ja han passat a la història. Són el testimoni d'una època en la qual cada família i cada poble procurava ser autosuficient,..."











Llegeix més...

Història Tercera Edat de Cala Rajada. Capítol 9

            

Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran



El regidor Joan Llull gestiona

el trasllat al nou local social 





Transcripció: BARTOMEU MELIS “Meyme”




Llegeix més...

28 llinatges

El cap de setmana passat hi va haver a Mallorca una manifestació a favor d'una sanitat de major qualitat. Curiosament l'encapçalaven – o millor dit hi gallejaven- personatges com José Ramon Bauzá que, durant la seva etapa com a president del govern, va fer tancar llits hospitalaris i va reduir la plantilla dels professionals de la salut amb més de 1500 persones. Encara se n'arrossega aquest dèficit. Puc parlar en primera persona. El 23 F farà quatre mesos exactes que esper una revisió de cardiologia, a l'hospital son Llàtzer. Però no protestaren contra les llistes d'espera, ni contra la massificació de les urgències, ni tampoc per alguna cosa més materialista com reclamar la gratuïtat del pàrquing -immens- de son Espases, l'hospital públic de referència a Mallorca. Un pàrquing que donaren en concessió als seus amiguets, però això ja és massa dit, tots sabem com va i a més no és matèria d'aquest article. No, no clamaven en favor d'una millor sanitat. Clamaven perquè allò que volen és que els metges i sanitaris en general siguin més tosquets, per dir-ho en una paraula amable. Varen convertir una manifestació en defensa de la sanitat en una manifestació en defensa de l'espanyolitat més pura – en el doble sentit del terme, si voleu-.


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:




Contadors d'històries /5/

L'Estudiantina de Mestre Pere Coix, el cinema Victòria i el casino dels Gremis Gabellins





Antoni Flaquer “Coix” /Bartomeu Melis “MEYME”

Llegeix més...

La connexió argentina d’Alexandre Deulofeu

La Biblioteca del Golea (24)
 

Hotels que ressuciten d'entre els morts a Cala Rajada



Llegeix més...

Llengua, sense tàperes (el nostre pa de cada dia)

A vegades hi ha coses que hom no li agrada escriure. M'estimaria més fer-ho dels ametlers en flor o de les cuculles de les muntanyes nevades. Encara que soni a resclosit. O de com fer un exquisit plat de llengua amb tàperes Però hem d'envestir amb el tema de l'altra llengua – cada dia hi ha més brou i més s'emputa- , aquesta que volem fer servir per conversar cada dia.

Contaré uns fets- malauradament no són casos aïllats- que evidencien en quina direcció van les coses. A Bellreguard, al costat de Gandia – la Safor- , l'autoritat competent ha obligat a retolar en bilingüe els senyals de trànsit. Curiós. Qualsevol ciutadà pot deixar de pagar una multa si el senyal du escrit, per exemple, gual permanent. Encara que la icona, gran i lluenta, sigui la universalment coneguda. Però du dues paraules escrites en català i el recurrent pot guanyar el plet – fins que la jurisprudència no digui que allò que compta  per evident és la imatge gràfica- perquè no està obligat, constitucionalment, de saber què volen les dues paraules en català.  Ja ho havia observat. A Sueca es poden trobar tres tipus de senyals davant les cotxeres. Unes escrites en castellà, unes altres en català i les més noves en bilingüe. Les primeres són de fa anys i panys, les segones de quan el Bloc – ara Compromís- participava en el govern local però a la Generalitat manava el PP; les terceres són recents mana Compromís però no mana el PP a la Generalitat, per tant ha d'usar la llengua per fer vots. I amb l'aliança entre ràbia i jurisprudència la cosa va com va ara. No cal dir que a Bellreguard, amb el batle al front, han esperonejat fort però ja sabem  com va d'envalentonada l'”autoridad competente”


Acaba de llegir l'article clicant damunt la icona:





La casa de Miquel Caldentey "Creu"



Llegeix més...

Història Tercera Edat de Cala Rajada. Capítol 8

Història de la Tercera Edat de Cala Rajada, contada per un col·lectiu de Gent Gran





El més destacat de 1991, 1992  i 1993   





Transcripció: BARTOMEU MELIS “Meyme”

 

          

 

Llegeix més...

Subcategories

Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:







Horaris C E Escolar