Biel Mir

Tambors de... guerra?

Ens hem acostumat a tenir opinió per tot i per a tot: si tenim una malaltia, el veí ens diu el medicament que va prendre quan li va passar el mateix, i així ens estalviem anar al metge. Quan el cotxe falla, encara que no hàgim vist un carburador o un sistema d’injecció en la vida, ens atrevim a dir que falla l’alimentació. Quan a un carrer s’ha de canviar el sentit de circulació de vehicles, el debat està servit, i tots al bar a dir-hi la nostra. Ens fan falta els polítics, amb aquesta capacitat que tenim per posar-ho tot en dubte?

El passat divendres vaig poder assistir a un debat de joves molt interessant. Parlaven de les possibilitats i les necessitats que tenien, sense posar-se del tot d’acord. Si ja de petits ens hem acostumat a intentar fer callar els pares! Aquell debat del cap de setmana i altres comentaris escoltats recentment m’han dut a la següent reflexió: a l’Ajuntament, quines opinions han de tenir més importància?, les dels regidors, o les dels tècnics que fan la feina i la seguiran fent, quan aquell regidor passi a una altra poltrona?

Quan un tècnic ha assolit una plaça en oposició, se li suposen uns coneixements i unes capacitats, examinades, valorades i contrastades per personal qualificat. Hem de desmerèixer tots aquest coneixements? Una altra cosa és que el (o la) tècnic es desmereixi a sí mateix (- a) fent burrades o faltant al seu lloc de feina, i rebi un càstig per evitar que es repeteixi la malifeta.

La qüestió que plantejo és una altra. Per començar, la veu més important ha de ser la dels ciutadans. Un dels moments més importants per parlar és el dia de votar. Ara bé, després de dècades, els polítics i els poders fàctics ens han acostumat que la nostra veu només té importància aquell dia assenyalat de les eleccions. Això ha permès que alguns prenguin la democràcia com una propietat privada i el sistema ha acabat funcionant com funciona: qui té poder, mana, i alguns es presenten a les eleccions per governar (és a dir, “manar”, en el sentit mal entès). Ja estem tan acostumats que la nostra paraula final només l'amollem al bar, a les tertúlies, als partits de futbol per a exaltar-nos i deixar anar quatre barbaritats, i quan dormim, en somnis, recordant-nos dels casos de corrupció, el malbaratament de recursos, etc.

Podríem fer que la paraula ciutadana fos més present al carrer? Aparentment, l’Agenda Local 21 ho pretén, però hem vist la poca participació dels darrers anys, a Capdepera. A més, crec que aquesta activitat és una gestió paral·lela a la que podrien fer els ajuntaments dels petits municipis, i en els barris a les ciutats: oblidem l’Agenda Local 21 i tornem als consells locals. Que els regidors i els tècnics presentin plans d’acció als ciutadans, que se’n pugui parlar i debatre (“sin acritú”, com deia en Felipe González), i escoltar els problemes i avantatges que poden generar aquestes propostes.

Si els ciutadans ho aconseguim (participar, participar i participar!) podrem, per exemple, aturar una obra mal feta (que no segueixi el pla original) i evitar alguns desastres que, després, costen molts de doblers (els imposts, de qui són sinó dels ciutadans? Heu vist mai un polític pagar de la seva butxaca una errada seva?) Si les errades les paguessin els polítics, no en tendríem (de polítics!), ben segur! Si poguéssim participar més, no hi hauria tantes errades i accions malintencionades o aparentment de mala fe.

Un altre tema és com gestionar la comunicació i les dades. El polític, al meu entendre, ha de definir una política d’actuació que NO perjudiqui el conjunt de la societat, però escoltant, atenent i entenent el personal tècnic. No pot ser que un digui que s’ha de muntar un aparcament a la plaça de l’Orient, quan el millor emplaçament per fer-ho és, per posar un exemple, la plaça de la Constitució.

Ara bé, els tècnics sí que han de tenir en compte les polítiques dissenyades per tal de garantir allò que els ciutadans necessiten (amb els consells locals, es podria millorar aquest aspecte).

Així doncs, veiem que la gestió municipal ha de passar per dues àrees: l’econòmica, com és evident, i també la d’informació i comunicació. Si aquesta segona part no funciona, l’altra tampoc serà tan útil com caldria. Si algun partit aconsegueix superar els poders als quals no interessa que se sàpiguen algunes coses (informació privilegiada), pot posar les dades a l’abast del ciutadà i li permet opinar, es podrà començar a entreveure algun canvi favorable en el futur municipal. Però els ciutadans, en parlar, ho hem de fer entenent que algunes coses ens agradaran i d’altres no, i que l’Administració ha de vetllar pel bé comú, no pel bé particular.

I llavors, tots a fumar la pipa de la pau. Això sí, a l’aire lliure, perquè no sonin tambors de guerra!

Ja ha començat la campanya, cada tribu fa sonar els seus tambors. Esperem que siguin tambors de pau, i no de guerra. Tothom hi diu la seva, fins i tot es fan porres i apostes; per sort, el sentit de l’humor no es perd entre tant de rebombori. Tothom hi diu la seva, de vegades, fins i tot, sense haver estar convidats a la festa. No serà aquesta, una de les nostres malalties socials?