IN MEMORIAM:

             EL RECTOR DALMAU, (e.p.d.)

 L’ecònom Joan Dalmau Cassellas va arribar a Capdepera, procedent d’Estellencs, al juny de 1954, i va partir cap a s’Illot el mateix mes de 1961, després de 7 inacabables anys al front de la rectoria de l’església de Sant Bartomeu.

  El `passat dimecres, 18 d’agost, el rector Dalmau, als 91 anys, va morir, i ho va fer a Palma, no a Manacor, d’on era natural. La figura d’aquest capellà perdurarà en la memòria dels “gabellins”, que varen tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tratar-lo, que són encara molts.. La notícia del decès de Mossèn Dalmau va produir, a Capdepera, comentaris de tota mena. Dalmau fou, pel temps que li va tocar viure, un sacerdot atípic i controvertit.

 Trenta-tres “escolanets” de l’Escolanía “Mare de Deu de L’Esperança” foren l’exèrcit  --no, no es ni molt manco exagerada la definició-- de Joan Dalmau. Pero és que, a més, el rector fou, tot junt – durant la seva estada al nostre poble – batle, el jutge i mestre d’escola. I no va ser el sergent de la Guàrdia Civil perquè a don Joan els uniformes – a no ser els verd-i-blancs de l’escolania – li provocaven un cert temor.


L'ESCOLANIA "MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA", DEL RECTOR DALMAU. 22 DELS 33 QUE FOREN "ESCOLANETS" AMB DALMAU

    “El temor de Dios” tan pressent a la litúrgia católica dels proppassats anys es va convertir amb “el temor a l'ecònom”. Les celebracions litúrgiques de Sant Bartomeu sempre foren espectaculars, rígides, d’una disciplina “hitleriana”, en les quals – de tant en tant – el rector feia prevaler públicament la seva autoritat religiosa ( i civil).  No li tremolava ni la veu  – ni “la mà” – a l’hora de renyar a algun fidel assistent a missa si el veia parlant amb el seu veí de seïent, i res impedia a Dalmau aturar la celebració religiosa per a cridar l’atenció d’algú, malgrat l’hagués de fer agenollar al mig de l’església, davant tothom .

”Los monaguillos de Capdepera son un dechado de perfección, disciplina y orden, y son los niños más distintiguidos de cuántos componen la población “capdeperense”. Aquest era l’”eslògan” de Dalmau a la presentació dels seus escolans als Congressos Eucarístics que ss celebraven en aquella època. Els escolanets anavan vestits pulcrament: “roquet” blanc, sotana verda i  guants blancs. Hi havia, entre ells,  jerarquies. “El mestre de cerimònies”, l’ escolanet major –que res tenia a veure amb l’amo en Biel, l’escolà vell que guardava i cuidava l’esglèsia–, el “turiferari” amb l’encens,  els escolanets “d’abaix” (que servien el rector en les celebracions religioses) i els del cor, que cantaven. Quan venia qualque capellá per a predicar, damunt la “trona”, per la Quaresma, Sant Bartomeu, l’Esperança, etc,  es traslladava a Capdepera amb l’autocar d’en Terres, que s’aturava a la plaça de l’Orient. Allí, un escolanet –en repressentació del Rector– l’esperava (com si es tractàs d’un diplomàtic) per acompanyar-lo a la rectoría.

Al final d’estiu, a Estellencs, durants uns quants d’anys, hostatjant-se a “Es Serral”, als peus  del Galatzó, l’escolanía de Capdepera fruïa d’esbarjo i diversió, a més de trastocar la tranquilitat de la petita població de la Tramuntana amb contínues festes religioses i l’obligació dels  veïnats d’omplir el temple. Un residu que Dalmau va deiar als feligressos d’Estellencs.

Joan Dalmau no va permetre mai que cap escolanet formàs part de la Banda de Música local, encara que alguns anaven a solfeig amb mestre Miquel "Pil·litu". Ja va cuidar, el rector, de possar-los professores  manacorines de música que impartien classes a la rectoria.

Les monges franciscanes –ah, les mongetes!– ho varen passar “tall de mida”, les pobres, amb Dalmau. Sor Liberata, quan va saber que havia de cessar com a rector, no s’ho creia i comentava: ”Déu ens deixi sortir amb bon nom d’aquest capellà. Ara diuen que el traslladen”. Però és que amb  les religioses de San Francesc d’Assís els escolanets es podien divertir, ja que, pels darrers dies de Carnestoltes, el rector els enviava a “empolvorar” les monges, a tirar-los “farina” i “polvos Talco”, i ja podeu pensar i creure com restaven elles –totes vestides de blau, de cap a peus–, enfarinades pels escolans (que no deien “ni piu”, i simplement acataven les ordres del capellà). 

Joan Font, Llorenç Galmés i Jaume Alzina foren els vicaris coadjutors de la parròquia de Capdepera, en temps de Dalmau. Cap d’ells va durar més de dos anys en el càrrec. Quan Dalmau va deixar la parròquia, va partir amb un Citröen de 2CV, “ a la chita callando”, sense despedir-se oficialment. El seu substitut, mossèn Miquel Picornell, va arribar amb un vicari, Andreu Julià, i la comunitat catòlica gabellina va poder respirar tranquil·la, a la fi. Picornell havia estat predicador, en temps de Dalmau, moltes vegades, i es va oferir al bisbat per a sustituir-lo abans de jubilar-se.

Uns del vicaris va organitzar, entre un grup d’escolanets, una espècie de “servicio secreto”, d’espies, i els nins “varen picar”. Els informes interns que aquests escolanets facilitaven al vicari ajudaren a desmantellar una sèrie de fets que facilitaren el cessament de Joan Dalmau Casellas, com a rector de Capdepera, a qui Déu hagi acollit a la seva glòria. En pau descans, don Joan.  
                                               
Tomeu Melis (“un dels 33”)
  

EL RECTOR, JOAN DALMAU CASSELLAS, ENCARA AMB SOTANA.