Estam en crisi, com no s’estalvien de recordar-nos tothora els mitjans de comunicació, i com acaba de ratificar el govern de Madrid via retallada social. I si ens en queda algun dubte, miram dins la butxaca i en constatam la dramàtica realitat. Ara ja sabem, més enllà de qualsevol dubte, que no som tan rics com deien. O que en els darrers temps hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.

Ja se sap què passa, a una casa, quan els deutes ens encalcen. O augmentam els ingressos o retallam les despeses, i a vegades les dues coses, i encara no hi val. D’aquestes dues mesures, retallar despeses ens suposa una sensació de passa enrere, perquè és com admetre que som més pobres del que ens pensàvem. Pujar en l’escalafó social, sempre va bé, però qualsevol reculada, per petita que sigui, ens deprimeix. I, a més, per on començam? La bossa de la compra? El vestit i el calçat? Les vacances? Els extres: llibres, informàtica, cultura?

A l’Estat li passa el mateix. O redueix els seus desemborsaments o augmenta els imposts. O les dues coses, també. De moment la reducció de sortides sembla centrar-se en els segments la nòmina dels quals controla el mateix Estat, això és, funcionaris i pensionistes. Aquestes mesures han estat rebudes amb optimisme... per les associacions empresarials. D’altra banda, l’augment d’ingressos arribarà pel camí de de l’IVA, que, de forma indiscriminada, ens afecta a tots per igual.

S’ha dit que aquesta és una crisi del sistema. Però aquesta paraula és una mena d’eufemisme que no tots estam en condicions de d’omplir d’un contingut semàntic que poguem entendre. Tot i els exercicis d’economia aplicada que estam fent a marxes forçades, la majoria de ciutadans no acabam de copsar les causes exactes de la malmenada que ens estan donant. No ho entenem. El sistema, diuen. Ens està tocant els dallonses, el sistema aquest. Ara el sistema té una pulmonia, però no acabam d’estar segurs que l’hagin posat en tractament. O sí, i resulta que els antibiòtics en els estan donant a nosaltres i el sistema continua a la seva, com si res.

I els doblers? Algú en té. De sobte, l’IBEX 35 apuja un 10%. Un altre dia, cau un 6%. I així. Els dels doblers juguen a la cosa especulativa, i posen i lleven. La Unió Europea ha arribat a un acord per tal de disposar d’un fons per sortir a camí d’atacs especulatius contra l’economia d’alguns dels estats membres. Però qui és que es pot permetre el luxe de fer forat en les finances d’un país sencer? No ho sabem, però bé es veu que n’hi ha que ho poden fer. I no estam parlant de sis reals, eh? És bo de veure que si aquests que poden fer trontollar economies nacionals senceres pagassin la proporció d’imposts que pagam nosaltres, tu i jo, amic lector, els països tendrien un sobrant. Però aquests de la doblerada no poden pagar amb la mateixa proporció que nosaltres, perquè necessiten els doblers per a continuar especulant i, pel que diuen, continuar engreixant, mentre n’hi ha tants que s’han hagut de fer un altre forat a la corretja.

Som més pobres que no deien. Molt més pobres? Potser. I estam més deprimits, també. I aquesta, segurament, és la pitjor pobresa de totes. A vegades he pensat si a aquells dels doblers –de la doblerada–, no els convé que estiguem una mica esporuguits –acollonats–. Però que no abusin. Els ciutadans corrents podem passar amb un pa amb oli. I si ve el dia que, a força d’enriquir-se ells i d’empobrir-nos nosaltres, ja no puguem comprar les llepolies amb què ens tenen condormits, qui sap si aleshores també ells s’hauran de conformar amb un pa amb oli. I no hi estan acostumats.