I l'art, diuen, el que persegueix és això, fer reaccionar hom davant la creació d'altri. Des del meu punt de vista, aquest nou edifici és la síntesi, la condensació, l'essència d'una arquitectura emprada arreu de l'illa, especialment a la costa. L'autor ha aconseguit reunir en una sola construcció l'impacte de desenes. En les línies exteriors s'endevina un clar homenatge als hotels gegantins dels millors moments de la balearització. El que es veu des de la platja de Cala Mesquida amb una gir de coll d'uns 60 graus, aquí ho obtens amb tan sols una mirada. Si et deixes endur per aquesta visió extasiada davant qualsevol dels seus cantons pots imaginar centenars, fins i tot milers de caseres, un autèntic rusc de ciment. Si la visita es fa en hora crepuscular hom pot endevinar una certa aclucada d'ull a l'infinit: cel·les de repòs etern segellades pel silenci. D'aquesta manera, el carrer de Cala Agulla, ornat amb els seus pesats bancs de marbre funerari, es converteix en auguri, en avantsala d'aquest nou edifici.

També és de menció l'habilitat que ha tengut el dissenyador de l'obra per fer gairebé indetectables les poques finestres amb que compta. L'opressió, la negativitat, la foscor que encomana la manca quasi absoluta d'obertures ens transporta a les pors més insondables de l'ésser humà. Tot plegat transmet una allau de negativitat que a ben segur poques obres han aconseguit al llarg de la història. D'aquesta manera, l'accés a l'interior del polivalent es converteix en una mena de ritus iniciàtic que ens posa en contacte, de manera directa, amb l'eternitat. Hi ha qui diu que tenir present la mort ens pot ajudar a  perdre-li una mica la por. Aquest és, per tant, un edifici que podríem considerar, fins i tot, terapèutic.