inici

Cap Vermell

Records de l’'any aquell que no existíem

Records de l’any aquell que no existíem[1]


Per a Verònica Talaia 
perquè parl del seu padrí 
però pens amb ella.

 

Enmig de nits elèctriques i brutals
Hem sortit a ballar prop de les rates
Gratarem visions de festa
Perquè us pogueu bellugar
Mossegarem amb dents tendres
Per carrers atormentats
I perquè la nit ens gronxa les notes
I els tenim inflats de pressions i paranys
Ballarem danses d’amor i de guerra
Ballarem alegres i desesperats!

Companyia Elèctrica Dharma. L’Àngel de la Dansa, un dels millors discs del punk europeu, publicat el 1978, el mateix anys que es publicà el primer número d’El Correu de Son Coc.


Som aquí per presentar un llibre,[2] encara que jo, més que presentar un llibre, parlaré d’altres temes i, també, de l’objecte d’aquest llibre, que no és altre que l’amu en Pep Ruís, de Taller Llunàtic.
Però sí que en voldria dir un parell de coses, i és que, llegint-lo, he après; que també ens ha il·luminat el futur del nostre passat i, finalment, que és un llibre molt important per Capdepera, que parla d’un gabellí i està escrit per una escriptora que té, si més no, un 25% de sang gabellina. I encara hi voldria afegir que l’autora evidentment signa la seva feina, però també és una feina col·lectiva perquè forma part d’un grup, d’un grup que ha estudiat un altre grup. I, com diu l’amu en Pep Ruís, això és significatiu i encara ho és més que passi a Mallorca.

Bé idò, des de ja fa uns quants anys, ell i jo, entre altres com l’amu Antoni Coix o l’amu en Biel Barona, quan és per aquí, perquè sempre és fora, no sé com s’ho fa!, feim una tertúlia tots els missudies de diumenge al cassinu de l’Orient, allà per Capdepera, i a vegades també els divendres o el dissabtes a vespre.
El tema de les nostres converses és molt variat i depèn de les temporades. Sí, supòs que va per temporades, perquè els nostres interessos són molt amples i abracen des de les arts de la pesca, passant pel vi i la llampuga, fins a la fabricació de llibres i l’olor del seu paper i tinta, pel comentari de l’escriptura colonial que es congria als nostres diaris, a més de l’art de la fotografia, el dibuix i la pintura, i la seva nefasta comercialització i, per tant, banalització.
Sí, el món de l’art i les seves misèries és un dels punts forts de l’amu en Pep Ruís, però darrerament el tema d’aquestes converses missudianes i orientals s’ha anat depurant cap a dos temes de pes, cap a dos temes que han marcat les nostres vides i ens han deixat un senyal inesborrable i que, de qualque manera, ens han convertit en el que som ara.
Aquests dos temes són: Capdepera i la guerra civil.

 L’amu en Pep Ruís va néixer a Capdepera i, encara que no hi ha fet vida sempre, ja que es va traslladar a Ciutat poc després de la gran i mítica nevada de l’any 1956, jo voldria afirmar, abans de res, que és un producte típicament gabellí, com la llata i les vetleries, per exemple. Pens que sense Capdepera l’amu en Pep Ruís és molt difícil d’entendre; però encara diria més: sense Capdepera, l’amu en Pep Ruís no existiria.
Per altra banda, els temes relacionats amb Capdepera, a vegades més i a vegades menys, són una constant en l’obra de l’amu en Pep Ruís, com assenyala l’autora de l’estudi que avui es presenta. A més, Taller Llunàtic va dedicar tota una publicació,[3] que forma part del Procés a la Cultura Catalana, a esbombar mundialment Capdepera amb l’afer Nimfomania, un afer que, com va declarar l’amu Antoni Cataiol,[4] autor del programa de ràdio i del cartell que encetà tota la polèmica, només podia passar a Capdepera.

Capdepera ha donat uns quants homus a Catalunya i a la cultura catalana, uns quants homus que han dedicat la seva vida a deixar ben clara la petjada d’aquesta cultura dins el paisatge gabellí.

El primer és el psiquiatre i humanista Joan Alzina i Melis[5] que va ser col·laborador en la gran obra del Diccionari, que va ser un dels pioners de la creació del llenguatge científic català[6] i que, amb mossèn Alcover i altres, va ser un dels impulsors del Primer Congrès Internacional de la Llengua Catalana del 1906.[7] A més, va fer de pont entre Josep Carner i els noucentistes i Mallorca[8] i va col·laborar a totes les seves revistes i també a les revistes científiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Nosaltres tenim poc a veure amb el Noucentisme i no és la nineta dels nostres ulls precisament, ni tampoc tenim res a veure amb l’integrisme catòlic que representava mossèn Alcover i, en certa manera, també Alzina i Melis, però sí compartim aquella visió de Catalunya en tota la seva extensió.
Som dos catalans gabellins que parlen de Catalunya en un cassinu català i que s’hi passen hores i hores mirant d’entendre i de copsar la magnitud d’aquest miracle que és el nostre país, amb tots els seus personatges i amb totes les seves grans contradiccions, (per exemple, tenim més que sospites que Alzina i Melis també va ser espia d’en Franco, com en Pla i en Sentís),[9] que són, aquestes contradiccions, esclar, les que ens omplen d’alegria, perquè encara que alguns el volen moribund, al nostre país, en nosaltres és ple de vida i de futur.

L’altre personatge és Joan Rai.[10] Un tipus que no es pot explicar sense dir que Capdepera és plena de metodistes que es pegaren trompades dialèctiques amb tots els integristes de Mallorca encapçalats per mossèn Alcover[11] i el gabellí pare Melis,[12] metodistes que feren escoles per ensenyar lletra als pobres;[13] que és plena d’espiritistes[14] que curiosament importaren un pensament laic i estrictament civil a la societat gabellina, espiritistes que, no cal dir-ho, s’enfrontaren obertament al poder de l’església catòlica i del seu Estat i volgueren robar-los el monopoli de la mort; que és plena de dones que sense dir-se feministes donaren el call perquè fossin considerades persones humanes; és plena d’esperantistes que trobaren en l’internacionalisme una altra manera de ser gabellins, i és plena de socialistes i de lliure pensadors que, així com pogueren, tractaren de canviar les coses. I en en Joan Rai hi confluïren moltes d’aquestes tendències, que finalment i malgrat tot, crearen un producte català en la seva persona.

L’amu en Pere de na Gambussina és un altre d’aquests gabellins que han fet una feinada per a la cultura popular i que l’han volguda fotografiar, no per als museus, sinó per a la vida. I el darrer exemple de la seva feina és aquest volum immens que recopila tots els sons de Mallorca.[15] Perquè Capdepera és, també, entre moltes altres coses, com ja vos he contat, un poble musical, on de davall les pedres surten músics i concertistes que ens alegren les festes i acaricien, o destrossen, les nostres orelles de cap a cap d’any.

I finalment, l’altre personatge important per la cultura catalana i per tot el que és Catalunya, no és altre que l’amu en Pep Ruís, amb el qual s’ha acabat de destil·lar tot aquest moviment que hi ha hagut i hi ha per Capdepera, un moviment que a vegades pot semblar contradictori, i de fet ho és, però no més del que ho és la vida.

Ara bé, la guerra civil va representar un gran tall en la vida de Capdepera, tal com va passar per tot Catalunya. Podem dir, sense por a equivocar-nos, que hi ha un abans i un després. I nosaltres som els de després.
Ja a Com a una resistència hi ha un poema sobre la guerra civil, i ara en vos llegiré un fragment:

 

A la casa recobrada història
del temps hi ha una pistola
dins un calaix –a la meva casa hi tenc una pistola
només em resten unes passes i obrir el canterano
per saber que a totes les cases hi resten
una ferum de sang i ferro
com aquesta arma menuda de butxaca
que l’any 36 escoltava l’olor i el greix de mans
per dirigir-la cap a tu
i encara manquen hores o temps
no ho sé
però vull tenir el cap damunt el coll
de la consciència
i no tenir la mirada tèrbola pintada com una barca de bou.[16]

Aquesta pistola era la pistola del seu padrí, falangista, encara que també sospitam, per una carta de Canutto Boloqui,[17] que el seu padrí, millor dit, els seus padrins, foren republicans de centre abans de falangistes i que ja el 3 d’agost del 37 foren acusats pel camarada Boloqui, perquè “se quitaron la camisa de falangista, si bien la ostentan ahora en los actos oficiales”.
Perquè és una de les coses que s’hauran d’anar aclarint amb el temps i l’estudi i la seva consegüent reflexió. Capdepera és complicada, perquè en un espai petit, reduït, hi confluïren totes les ideologies i religions que ens menaren inexorablement cap el desastre. Sense anar més enfora, la família de l’amu en Pep Ruís era falangista, però fins ara i aquí ens han arribat llibres espiritistes i protestants que ells mateixos amagaven dels seus i que s’escaparen de la crema exhaustiva de documentació gràfica i escrita tan sols perquè varen ser valents.
Per altra banda, un altre familiar seu, Joan Albertí Moll, cosí del seu padrí, fou condemant a mort en judici sumaríssim.[18] Amb la pena commutada passà per diferents presons i després de la guerra acabà essent un dels principals propagandistes de la lluita antifranquista i militant del partit comunista.[19]
Crec que això demostra, com també ho fa el cas de Joan Alzina, que la vida no és plana, que efectivament existiren tots els colors del roig i tots els colors del blau, però que també hi havia altres colors i, a més, que els colors es mesclaven.
I per tant, no hem de defugir aquesta realitat, sinó l’hem d’encarar per mirar d’entendre-la i, potser, explicar-la.

I el tema de Capdepera i la guerra civil, ens condueix a un altre tema molt important, com és el tema de la religió.L’any 1893, al setmanari La Voz del Pueblo, va sortir anònimament aquest fragment, encara que crec que puc dir que era del pastor protestant Antoni Sancho i Gili:

“Fa 14 anys complits que predic l’Evangeli en aquest poble, obtenint els més bons resultats; sempre havíem viscut en pau catòlics, indiferents, espiritistes, protestants i demés; però de fa cinc anys ençà han comparegut les germanes de la caritat, etc, etc.”[20]

Fixau-vos bé: en un poble tant petit com Capdepera, l’any 1893 hi havia 3 religions, després hi havia els indiferents, però és que també hi havia els “demés”. Aquests “demés”, pel contexte i pel que va passar després, crec entendre que són els ateus. El ateus militants, com ho foren més tard n’Antoni Domínguez Moll i Bartomeu Gili Cirer es Buuc,[21] entre altres i que posaren la primera pedra en aquest edifici lliure de supersticions religioses en el qual voldríem viure.
Sense anar més enfora, l’altre dia em passaren un llibre del Baró de Holbach,[22] filòsof materialista francès que considerava les religions com a instruments de l’absolutisme, un dels molts que m’ha deixat l’amu Antoni Talaia i que eren del seu pare, l’amu en Joan Coix Talaia, un germà d’aquell frare Talaia que matà sa mare amb destral o martell i que surt citat a Aliorna,[23] llibre que, a més de moltes altres coses, és també un viatge cap a Capdepera, una visita als seus assassins. Bé idò, la data d’aquella mort és molt significativa, perquè va ser el 14 d’abril de 1931.[24] I tal vegada amb aquesta dada podrem resoldre el misteri de per què en un poble tan republicà com Capdepera no es va celebrar com cal l’adveniment de la República. No estaven per repúbliques aquell dia!
De l’amu en Joan Talaia també m’han passat altres llibres, com les obres completes d’Allan Kardec, un dels pilars de l’espiritisme, però també volums per a aprendre esperanto o volums de medicina homeopàtica. I també el famós llibre d’Alexandre Jaume sobre la repercussió del Fets d’Octubre del 34 a Mallorca, on, per cert, es parla de Capdepera.[25] I com que n’hi havia alguns de repetits i amb molt bon estat, sospit que en Talaia es dedicava, quan no feia graneretes, a vendre llibres a mig poble, el mig poble roig, o no...
Bé idò, aquests llibres i molts altres, demostren que a Capdepera hi havia gent preocupada per l’integrisme de tot tipus i que decidiren combatre’l amb les armes de l’escriptura i la lectura.

Ara bé, com diu l’amu en Pep Ruís a Robot Munyidor,[26] “a Capdepera sempre serem espiritistes”, i per això ell, quan és al carrer Fondo, parla amb la seva padrina Magdalena i altres familiars i coneguts i es conten les coses que han passat i les que potser passaran. “...les fotografies són una rella contra la mort una arada romana contra la mort un gatzoll contra la mort...”
Jo, per la meva part, també em comunic amb els meus padrins que no eren falangistes, eren rojos, i els convoc al Recreo, al carrer Baptista o fins i tot en un camarot del Golea, però també a la presó de Manacor, a can Mir, al Castell de Bellver, a la presó dels Caputxins, al Camp de Concentració de Formentera, al manicomi de Palma on veig com don Llorenç Villalonga maneja els seus altres personatges, i també els convoc als arxius militars i als penitenciaris, i les nostres converses són llargues i tranquil·les i sé més coses d’ells ara que quan suposadament eren vius, perquè, amics meus, els papers també parlen de la vida, encara que a vegades facin olor de mort.

Per mi, tota l’obra de l’amu en Pep Ruís és també la culminació d’aquest altre viatge, que ja iniciaren altres gabellins abans, un viatge que porta a l’alliberament de les persones del jou de les religions i les seves extemporànies institucions, sempre arrambades al poder, als poderosos.
I aquí potser arribam al quid de la qüestió. Per Capdepera molta gent es demana, però l’amu en Pep Ruís, és de dretes o d’esquerres? I la resposta és tan senzilla com dir que ni és de dretes ni és d’esquerres. L’amu en Pep Ruís és llunàtic i ser llunàtic no és una ideologia, és una actitud.
L’any 1973 va publicar un article a Última Hora[27] que era una ressenya del llibre de Mirko Lauer titulat Los poetas en la república del poder.[28] L’article acaba així: “Amb l’escriptura s’inventà l’oblit; amb la premsa de Gutenberg, l’oblit; amb els mitjans de comunicació de masses, l’oblit. Cuida’t dels Líders, els Herois i els Organitzadors. Ells són els emissaris del Sistema. M’ho dic diàriament”.

Bé idò, l’amu en Pep Ruís encara s’ho diu diàriament.

Quanta sang a la meva memòria! A la meva memòria hi ha les basses.
Són cobertes de caps de morts.No són cobertes de nenúfars.
A la meva memòria hi ha basses. A les ribes no hi ha estesos els tapalls de dones.
La meva memòria està envoltada de sang. La meva memòria té la cintura de cadàvers!
i metralla de barrals de rom genialment ruixador
de les nostres innobles rebel·lions,
esvaniments d’ulls dolços d’haver-se empassat la llibertat ferotge. [29]

Hi ha hagut gent que no ho ha entès, que s’ha pensat que això era una comèdia i han oblidat que a Capdepera no sempre en feim, de comèdia. Que som capaços d’arribar fins a les darreres conseqüències.
També n’hi ha hagut que han titllat l’amu en Pep Ruís i Taller Llunàtic de nazis i/o feixistes,[30] com és el cas d’ara mateix d’Arnau Pons,[31] que enfoca la seva crítica volguent minimitzar la realitat dels moviments soterrats dels setanta i els vuitanta[32] i l’únic que fa és despullar les seves pròpies manies davant tots nosaltres. Ai, el poder!

Tornem enrera, tornem a aquell any que no existíem. El 24 de novembre de 1931, Antoni Domínguez Moll[33] va publicar aquest article a Nuestra Palabra. Deia així:

La premsa proclamà que Joan March en aquests moments anguniosos es trobava sense bones persones que li fessin costat. És un error; ja que en aquest racó de Capdepera tots els seus eunucs s’han mobilitzat amb gran efervescència. Van cercant signatures, és a dir, fent signar als ignorants en un paper en blanc sense explicar-los el per què. És això una prova palpable i autèntica de la inconsciència mesella que fatalment perdura en la mentalitat col·lectiva del proletariat; l’estigma de la ignorància que sempre fueteja cruelment la dignitat de qui es guanya el pa amb la suor del seu front pel simple fet de satisfer l’instint criminal de la barbàrie burgesa. Els representants d’aqueix Al Capone espanyol no senten vergonya de ser uns lacais d’un contrabandista, d’un defraudador de l’Estat i d’un expert en l’art de robar “honradament”? En quina part del cos resideix la vostra dignitat? La teniu a la caixa forta; allà és sens dubte que es trobaria i no en un altre lloc.[34] 
Aquest article el va portar a la barra i va ser jutjat i condemant a presó o expulsat de Mallorca.[35] Joan March i els seus lacais eren massa poderosos per a sortir indemnes quan els atacaves amb les armes de la paraula, com molt bé sabia Es Mascle Ros.[36]
Antoni Domínguez era comunista i, per tant, no s’enfrontava al Poder. Volia substituir un poder per un altre i no sabia, o no volia sebre, que la Unió Sovètica[37] era un Estat tan criminal com el que combatia aquí. Però a Menorca, l’any 37,[38] va veure la llum i va denunciar el totalitarisme del comissari Quiñones[39] i la seva sed de venjança i de mort, per la qual cosa va ser expulsat del Partit Comunista i va ingressar a l’Exèrcit Popular. Amb la caiguda de Menorca, va ser fet presoner i afusellat a la Mola el 1939,[40] i sembla que els articles contra en Verga i contra els cacics de tot Mallorca i també de Capdepera, hi pogueren tenir qualque cosa a veure.
Bé idò, el 1977 l’amu en Pep Ruís escriu Strong, que el 1981 s’havia de publicar a quaderns camp.aners, de Guaret, dirigits per Damià Huguet i que, segons confessa ell mateix en una carta: “La col·lecció Guaret –que malgrat tot tu estimes tant com jo perquè és també teva–, se’n pot anar en orris si no actuam conjuntament”.[41]
Huguet, incomprensiblement, va pretendre eliminar aquesta part del text:

"la diapositiva que em va fer ejaculant dins el femer del carrer del far de Cala Rajada quan ja duia el nom de Leonor Servera déu l’hagi perdonada esposa d’en Verga de sa Torre Cega pluriadúlter l’últim pirata del pestilent Mediterrani porqueret Joan March que feies vestir de pagesetes les putes que et menaven al Palau els teus majordoms"

Amb més de quaranta anys de diferència, dos gabellins toparen amb Joan March,[42] un personatge clau en la història de la Mallorca del segle xx,[43] clau per entendre una gran part de la història de Capdepera i també clau per entendre la Guerra Civil, la qual va ser finançada en un 10 % per la seva immensa fortuna.[44] Així les coses, dos gabellins travelaren amb la mateixa pedra caciquil que ha seguit actuant a Mallorca en les dictadures i en les democràcies i no dubteu que encara és aquí, entre nosaltres. Caciquisme i colonialisme! “Es qui no ha mort son pare ha mort sa mare!”

Després de tantes guerres, de tanta traïció indiscriminada, de tanta repressió a Manacor, a Capdepera, a Porreres, però també a Menorca durant i després de la guerra, a Barcelona amb els seus passeigs per l’Arrabassada, que ja varen propiciar la primera diàspora catalana,[45] i després en l’intent de genocidi[46] primer físic i més tard cultural que ha desitjat Espanya des de temps immemorial; després de tot això, només ens resta invocar un esperit i aquest, és clar, es diu tan sols Catalunya.

Nosaltres moríem allà la mort de les estrelles
i en el front tenebrós amb les seves llums pàl·lides
només podíem dir desesperats:
han assassinat fins i tot les constel·lacions. [47]

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
juliol 2009

 



[1] El títol fa referència a un fragment del “Preludi II” del llibre de Josep Albertí Aliorna. Barcelona: Curial, 1974, p. 11: “Però no recordis l’any aquell...”. I és clar, l’amu en Pep Ruís, al qual feim referència al llarg de tot el texte, és Josep Albertí, de Taller Llunàtic.

[2] Muntaner González, Maria: L’escriptura soterrada. La pràctica interartística en l’obra de Josep Albertí. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009.

[3] Taller Llunàtic [Josep Albertí, Bartomeu Cabot]: Nimfomania. La policia de Déu (Genocidi contra la llengua i la plàsica catalanes). Procés a la Cultura Catalana VI. Mallorca: Taller Llunàtic, 1995. Segona edició amb traducció francesa de Bruno Richard.

[4] “Si Capdepera no llega a ser pueblo liberal yo no duro un año en antena”. Entrevista a Antoni Guiscafrè. Baleares (22 abril 1995).

[5] Gran Enciclopèdia de Mallorca, 18. Palma: Promomallorca, 1981, p. 291-292.

[6] March Noguera, Joan: Mossèn Alcover i el món de la ciència: La creació del llenguatge científic català. Palma: Lleonard Mutaner, 2001.

[7] Perea, Maria Pilar: Quaderns de camp: Antoni M. Alcover, Francesc de B. Moll, Joan Benejam, Jaume Sastre. Palma: Conselleria d’Educació i Cultura. Govern de les Illes Balears, 2002 [cd-rom].

[8] Aulet, Jaume: Josep Carner i els orígens del Noucentisme. Barcelona: Curial, 1992.

[9] Pastor Petit, Domènec: Traïdors a Catalunya: La cinquena columna (1936-1939). Barcelona: Base, 2006. p. 290.

[10] DDAA: Joan Rai i el seu petit país. Palma: Documenta Balear, 2008. [inclou DVD].

[11] Alcover, Antoni M.: Desatinos de un protestante. Mallorca, 1893.

[12] Fullana Puiserver, Pere: “L’integrisme a Mallorca. Una aproximació a Pere Antoni Melis Massanet”. En: Comunicació 71 (1991), p. 81-99.

[13] Amengual, Catarina M.; Ballester Colom, Antònia: “L’escola metodista de Capdepera”. En: Educació i Cultura 7 (1989), p. 141-156.

[14] Cuscó i Clarasó, Joan: Francesc Pujols i Morgades, el filòsof heterodox. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008; Horta, Gerard: Cos i revolució: l’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Barcelona: Edicions del 1984, 2004.

[15] Orpí, Pere: Sons de Mallorca. Instruments tradicionals: música, senyals i cultura de l’oci. Palma: Documenta Balear, 2009.

[16] Albertí, Josep: “Com a una resistència (Poemes 1969-1972)”. En: 72. J. Albertí, D. Huguet, B. Nadal i tres retrats d’en Blai Bonet. Palma: Ed. Mascaró Pasarius, 1972, p. 30.

[17] Causa 776/37. Jutjat Militar de Palma, fol 29.

[18] Causa 300/36. Jutjat Militar de Palma.

[19] Ginard i Féron, David: L’oposició antifranquista i els comunistes mallorquins (1939-1997). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

[20] La Voz del Pueblo 25 (20 agost 1893), p. 2.

[21] Es poden llegir els seus articles anticlericals a El Obrero Balear, Nuestra Palabra i Foch-i-Fum.

[22] Holbach, Baró d’ [Paul Henri Thiry Holbach]: ¿Quién fué Jesucristo?: crítica de una creencia. Barcelona: Casa Editorial Maucci, [s.d.].

[23] Albertí, Josep: Aliorna. Barcelona: Curial, 1974, p. 11.

[24] Informació oral de la meva tia Maria Rigus, que encara s’ha de confirmar documentalment.

[25] Aquesta és la seva edició més moderna: Jaume, Alexandre: La insurrección de octubre: Cataluña, Asturias, Baleares. Edición y estudio introductorio: Vaquero Iglesias, Julio; Mella Pérez, Jesús Manuel; Font Jaume, Alexandre. Eivissa: Res Publica Edicions, 1997.

[26] Albertí, Josep: Robot munyidor [http://tallerllunatic.blogspot.com/search/label/robot%20munyidor]

[27] Albertí, Josep: “Como una resistencia”. En: Última Hora (2 març 1973), p. 6.

[28] Lauer, Mirko: Los poetas en la república del poder. Barcelona: Tusquets, 1972.

[29] Césaire, Aimé: Cuaderno de un retorno al país natal [pròleg i traducció d’Agustí Bartra]. Mèxic:  Biblioteca Era, 1969. p. 74 [edició bilingüe francès/castellà].

[30] Muntaner, Maria: “Josep Albertí: la pervivència de l’experiència textual”. En: Margalida Pons (ed.): Textualisme i subversió: Formes i condicions de la narrativa experimental catalana (1970-1985). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2007, p. 288-290.

[31] Pons, Arnau: “Amb aquestes mans: la vocació del poeta en l’obra tardana de Miquel Bauçà”. En: Antoni Artigues (ed.): Poesia és el discurs. Palma: Lleonard Muntaner Editor, 2009, p. 29-78.

[32] Rocha, Servando: Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho. Barcelona: Virus, 2008. Veure especialment les p. 41-84.

[33] Ginard i Féron, David: El moviment obrer de Mallorca i la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999

[34] Domínguez Moll, Antoni: “El Al Capone español”. En: Nuestra Palabra 26 (24 novembre 1931), p. 2

[35] “Ha estado procesado por un delito de propaganda extremista [...] Expulsado de Mallorca”. Causa 518/39, Jutjat Militar de Palma, fol. 4.

[36] Martí Rosselló, Jordi [Es Mascle Ros]: Foch-y-Fum: Setmanari mallorquí polpilá y castellá d’es que susa, inimích de ses penes y amích d’es bon humó. [Estudi i selecció de textos: Joan Font i Roig; Sebastià Serra i Busquets]. Palma: Ajuntament de Palma, 1988.

[37] Chentalinski, Vitali: De los archivos secretos del KGB. Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1994; Volkogónov, Dmitri: El verdadero Lenin. Madrid: Anaya & Mario Muchnik, 1996; Courtois, Stéphane et alt.: Le livre noir du communisme. Crimes, terreur, répression. Paris: Robert Laffont, 1997.

[38] Mercadal Bagur, Deseado: La guerra civil en Menorca1936.1939. Relato de un testigo. Maó, 1994, p. 162. Vegeu també: Ginard i Féron, David: El moviment obrer de Mallorca i la guerra civil (1936-1939). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

[39] Ginard i Féron, David: Heriberto Quiñones y el movimiento comunista en España (1931-1942). Palma: Documenta Balear, 2000, p. 69.

[40] Causa 518/39. Jutjat Militar de Palma.

[41] Taller Llunàtic [Josep Albertí, Bartomeu Cabot, Lluís Maicas, Jaume Sastre]: La vida pornogràfica de Jesucrist: boixar porcs. La Ciutat de Mallorca: Edició Prínceps, 1985, p. 253.

[42] Ferrer, Pere: Joan March. L’home més misteriós del món. Barcelona: Ediciones B, 2008.

[43] Entrevista a José María Lafuente López. Diario de Mallorca (20 juliol 2009), p. 8-9: "En las elecciones autonómicas de 1983, el PSOE [su candidato era Fèlix Pons] y el PP [su candidato era Gabriel Cañellas] empataron en número de escaños por lo que UM era el partido que decidía. Quien montó todo eso [el pacto entre PP y UM] fue el Grupo March. Con la fuerza de lo que representa la casa March, dijo algo así como que Fèlix Pons debía tener paciencia, que ya tendría sus oportunidades, que las tuvo, y que prefería que Cañellas y Albertí estuvieran al frente de Balears. Todo esto se firmó y se guardó en la caja fuerte de quien entonces era director general de la Banca March”. Sobren els comentaris.

[44] Pastor Petit, Domènec: Traïdors a Catalunya: La cinquena columna (1936-1939). Barcelona: Base, 2006.

[45] Manent, Albert: De 1936 a 1975. Estudis sobre la Guerra Civil i el franquisme. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999.

[46] Benet, Josep: Intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrrat, 1995.

[47] Fragment de poema d’Apollinaire. En: Rocha, Servando: Agotados de esperar el fin. Subculturas, estéticas y políticas del desecho. Barcelona: Virus, 2008, p. 147-148.

Foto del mes

CAP VERMELL INFORMA

Cap Vermell és membre 
fundador de l'Associació de 
Premsa Forana de Mallorca


Amb els nostres mitjans:







Horaris C E Escolar