El món de prop i d'enfora
----------------------------
Excés de confiança genera excés de desconfiança
per Climent Garau i Arbona
Cap Vermell ha vingut publicant, en el passat immediat, un seguit de magnífiques col·laboracions de Climent Garau i Arbona, sota el títol genèric de Les contarelles de Climent Garau.
Ara encetam una segona etapa –que desitjam llarga i fructífera– de publicació de treballs d’aquest reconegut intel·lectual i activista cultural. Els nous lliuraments apareixeran sota l’hiperònim de El món de prop i d’enfora, i estam segurs que comptaran amb la mateixa gran acollida de què sempre han gaudit els treballs de Climent Garau.
Per a Cap Vermell és un honor i un luxe comptar amb les col·laboracions de qui s’ha distingit –i ha estat distingit– com una de les veus més compromeses i lúcides de la Mallorca contemporània.
Cap Vermell ha vingut publicant, en el passat immediat, un seguit de magnífiques col·laboracions de Climent Garau i Arbona, sota el títol genèric de Les contarelles de Climent Garau.
Ara encetam una segona etapa –que desitjam llarga i fructífera– de publicació de treballs d’aquest reconegut intel·lectual i activista cultural. Els nous lliuraments apareixeran sota l’hiperònim de El món de prop i d’enfora, i estam segurs que comptaran amb la mateixa gran acollida de què sempre han gaudit els treballs de Climent Garau.
Per a Cap Vermell és un honor i un luxe comptar amb les col·laboracions de qui s’ha distingit –i ha estat distingit– com una de les veus més compromeses i lúcides de la Mallorca contemporània.
----------------
No fa molt que em vaig topar amb una condeixebla meva que partí cap als Estats Units just acabada la carrera. Era oberta i responsable. En aquell temps, a Nord-Amèrica, com a vegades també pot passar a la resta del món civilitzat, hi havia prou demanda d’aquestes virtuts. El cas és que les coses li anaren bé fins al punt de poder arribar a professora d’una una universitat de primer ordre en els Estats Units, que ja és dir.
Quan la vaig veure estava prou il·lusionada amb el nou tarannà que, a partir d’ara, prendria la política mundial, amb això de l’elecció de Barack Obama com a president dels Estats Units. Me’n vaig adonar ben aviat, de la seva devoció per l’Imperi de les estrelles, fenomen que també he observat en molts dels universitaris que han viscut allà una temporada una mica llarga, i en això no hi veig res de dolent: en tornen molt més admiradors d’aquella democràcia que quan partiren de cap allà.
Per mi fou un plaer aquella retrobada amb una persona esperançada, que m’arribà a dir que els homes poden ser de cada cop millors i podrien canviar el mal pel bé. Topar-te amb una persona amb aquesta virtut teologal tan a flor de pell sorprèn molt i hom se sent molt a gust; la conversa hagués pogut durar hores i hores sense que hom notés cap fatiga.
En aquestes terres velles visquérem l’esclatant entusiasme de la proclamació de la República. Jo era un nin, però record l’alegria de la gent, de la gent senzilla i clara. Fou quelcom extraordinari, però al cap de quatre o cinc anys ja hi havia republicans purs que deien : “No era això, no era això...” I al cap d’un parell d’anys passàrem un temporal que deixà la mar bruta de fang i d’algues mortes. Tanmateix, al cap dels anys –jo ja n’havia complert quaranta–, tornàrem tenir esperança, i n’hi havia que creien que quan es canviés de règim tot s’arreglaria. Alguns es precipitaren, de tantes ganes que tenien que les coses fessin un gran canvi, i ho celebraren amb xampany, quan saberen que el dictador ja havia mort...
Tanmateix, una vegada passades les emocions revolucionàries immediates, ve allò que els castellans diuen: i en esto despertó... L’experiència d’aquestes emocions, del triomf de la bona gent, és un regal de la memòria que fomenta la nostàlgia de quelcom idealitzat que ja no tornarà. Però també compareix el malaurat despertar del somni que la idealització d’aquelles glòries havia generat. Esperances i desconfiances van i venen d’una manera cíclica; neixen, moren i tornen a començar, com si volguessin confirmar allò del mite de l’etern retorn. Per això, en aquesta vella Europa, a vegades som excessivament desconfiats i mals d’engrescar altra vegada i ens costa molt confiar en les possibilitats que té un home, o més d’un i tot, de fer possible aquest anhel de canvi.
M’atreviria a dir que ens cal ser més objectius i crítics, sabent els condicionants que anul·len la llibertat de decisió d’aquests grans homes que volen salvar el món i de fet no han donat més que una petita passa, imperceptible i tot, i ho dic amb la tristesa al cor.
Jo he arribat al punt de mirar el futur amb un ultr-telescopi que ha de ser més potent que totes les eines i raons que s’han emprat per a construir-lo. Perquè he arribat a creure que el futur està molt enfora i que s’hi camina per un camí ben costós i ple de sotragades. No vull treure la raó als qui confien que Obama ho arreglarà tot i dono gràcies a Déu per oferir-nos de tant en tant algun motiu d’esperança, però, de fet, cada vegada més, la meva esperança es concreta a confiar en una visió de llarga distància, d’infinita distància, d’infinita confiança i d’infinita paciència.
Em féu molta enveja la il·lusió encara calenta de la meva condeixebla, però crec que també cal estar preparats per saber donar-li la volta a aquesta realitat que, segons Lluís de Broglie, no fa més que canviar constantment però ho fa amb petits canvis. Canvis massa petits, sobretot quan el que tant desitjàvem encara no ha arribat del tot arribat. És la mala hora perillosa en què surten a rotlle els desencisats, els frustrats, els desactivats... Desgraciats de nosaltres si acabam creient que tot esdevindrà un gran i repetit fracàs. Aleshores s’imposa la desconfiança, que és el pitjor que ens pot passar.
Quan la vaig veure estava prou il·lusionada amb el nou tarannà que, a partir d’ara, prendria la política mundial, amb això de l’elecció de Barack Obama com a president dels Estats Units. Me’n vaig adonar ben aviat, de la seva devoció per l’Imperi de les estrelles, fenomen que també he observat en molts dels universitaris que han viscut allà una temporada una mica llarga, i en això no hi veig res de dolent: en tornen molt més admiradors d’aquella democràcia que quan partiren de cap allà.
Per mi fou un plaer aquella retrobada amb una persona esperançada, que m’arribà a dir que els homes poden ser de cada cop millors i podrien canviar el mal pel bé. Topar-te amb una persona amb aquesta virtut teologal tan a flor de pell sorprèn molt i hom se sent molt a gust; la conversa hagués pogut durar hores i hores sense que hom notés cap fatiga.
En aquestes terres velles visquérem l’esclatant entusiasme de la proclamació de la República. Jo era un nin, però record l’alegria de la gent, de la gent senzilla i clara. Fou quelcom extraordinari, però al cap de quatre o cinc anys ja hi havia republicans purs que deien : “No era això, no era això...” I al cap d’un parell d’anys passàrem un temporal que deixà la mar bruta de fang i d’algues mortes. Tanmateix, al cap dels anys –jo ja n’havia complert quaranta–, tornàrem tenir esperança, i n’hi havia que creien que quan es canviés de règim tot s’arreglaria. Alguns es precipitaren, de tantes ganes que tenien que les coses fessin un gran canvi, i ho celebraren amb xampany, quan saberen que el dictador ja havia mort...
Tanmateix, una vegada passades les emocions revolucionàries immediates, ve allò que els castellans diuen: i en esto despertó... L’experiència d’aquestes emocions, del triomf de la bona gent, és un regal de la memòria que fomenta la nostàlgia de quelcom idealitzat que ja no tornarà. Però també compareix el malaurat despertar del somni que la idealització d’aquelles glòries havia generat. Esperances i desconfiances van i venen d’una manera cíclica; neixen, moren i tornen a començar, com si volguessin confirmar allò del mite de l’etern retorn. Per això, en aquesta vella Europa, a vegades som excessivament desconfiats i mals d’engrescar altra vegada i ens costa molt confiar en les possibilitats que té un home, o més d’un i tot, de fer possible aquest anhel de canvi.
M’atreviria a dir que ens cal ser més objectius i crítics, sabent els condicionants que anul·len la llibertat de decisió d’aquests grans homes que volen salvar el món i de fet no han donat més que una petita passa, imperceptible i tot, i ho dic amb la tristesa al cor.
Jo he arribat al punt de mirar el futur amb un ultr-telescopi que ha de ser més potent que totes les eines i raons que s’han emprat per a construir-lo. Perquè he arribat a creure que el futur està molt enfora i que s’hi camina per un camí ben costós i ple de sotragades. No vull treure la raó als qui confien que Obama ho arreglarà tot i dono gràcies a Déu per oferir-nos de tant en tant algun motiu d’esperança, però, de fet, cada vegada més, la meva esperança es concreta a confiar en una visió de llarga distància, d’infinita distància, d’infinita confiança i d’infinita paciència.
Em féu molta enveja la il·lusió encara calenta de la meva condeixebla, però crec que també cal estar preparats per saber donar-li la volta a aquesta realitat que, segons Lluís de Broglie, no fa més que canviar constantment però ho fa amb petits canvis. Canvis massa petits, sobretot quan el que tant desitjàvem encara no ha arribat del tot arribat. És la mala hora perillosa en què surten a rotlle els desencisats, els frustrats, els desactivats... Desgraciats de nosaltres si acabam creient que tot esdevindrà un gran i repetit fracàs. Aleshores s’imposa la desconfiança, que és el pitjor que ens pot passar.
