Infracròniques Neocolonials
El Somni d’una Nit de Champions
Diuen que el Barça és una religió i potser per això jo ja he apostatat unes quantes vegades, i unes tantes altres he tornat a caure en la temptació i he mirat el cel i l’he vist blaugrana.
Me’n record que la darrera vegada que ho vaig fer va ser poc abans de la final de París. Me semblava desproporcionat que tothom estigués pendent del futbol mentre els nacionalistes espanyols, amb Alfonso Guerra en primer lloc, es dedicaven a aplicar el ribot a l’Estatut que havia impulsat, entre altres, el nostre president Maragall i que ja veis com ha acabat: malalt i traït pels seus “companys federals” espanyols... I de l’Estatut, què se’n sap? Unes ments malaltes de colonialisme desfressades de jutges del tribunal constitucional, es dediquen a desfer-lo per peces i a deixar-lo inservible per al futur del nostre país.
Ara bé, també diuen que el Barça és l’exèrcit desarmat de Catalunya, i a més –i això ho dic jo– el futbol era fins ara la única manera de guanyar als espanyols sense posar la nostra vida en perill.
Així que resulta que som un soldat desarmat... i no puc desertar.
Enguany, no ho podem ni ho poden negar, hem guanyat totes les batalles. El tàndem Laporta-Guardiola ens ha oferit un espectacle futbolístic que mai no podrem oblidar i s’ha demostrat al món que hi ha una manera catalana de jugar a futbol: mestissa i, per això mateix, catalana cent per cent.
Basta llegir l’alineació del Barça a la final de Roma i es copsa la magnitud de la tasca feta per la directiva i que costarà anys i panys comprendre del tot. Però una cosa està clara: s’ha de treballar i treballar obsessivament fins que no resti cap dubte que s’ha fet tot el que s’havia de fer. Després l’atzar farà el demés.
I el Barça ha nascut de Catalunya i potser no ho ha fet per atzar.
La celebració del títol ha estat una explosió descomunal de joia i orgull. I fins i tot jo, que som bastant escèptic, he sortit a celebrar-ho al carrer.
Després, l’endemà, he mirat una estona Tv3 i he vist que Barcelona havia embogit, que la gresca era d’una magnitud estratosfèrica i que la mesura potser havia vessat.
I m’ha vengut un altre cop aquella sensació d’abans de París. He deixat de creure, però ara no som un creient; som un soldat desarmat i, com he dit abans, no puc desertar.
I mentre mirava la celebració per la tele vaig veure que si el Barça era l’exèrcit desarmat de Catalunya, la ministra de la guerra, Chacón, interrompia la celebració amb anuncis que ens recordaven que ells sí que en tenen un d’exèrcit armat.
És, una vegada més, la típica provocació nacionalista espanyola: en mig de la nostra gran (potser massa i tot) celebració, la Chacón hi havia de dir la seva vestida de general, que per qualque cosa tenen l’article vuitè de la seva constitució.
Però ja no tenim por –aquesta és la diferència–, perquè ja no poden bombardejar Barcelona sense convertir-se en els pàries d’Europa.
I, per tant, s’ha començat a recórrer el camí de la nostra llibertat.
Aquest somni d’una nit de Champions és la fi de la nostra presó, que ha estat sempre Espanya.
Mentrestant, ens imaginam Guardiola –no és així, Jaume?– assegut en un racó de la seva habitació llegint aquests versos de Martí i Pol:
Me’n record que la darrera vegada que ho vaig fer va ser poc abans de la final de París. Me semblava desproporcionat que tothom estigués pendent del futbol mentre els nacionalistes espanyols, amb Alfonso Guerra en primer lloc, es dedicaven a aplicar el ribot a l’Estatut que havia impulsat, entre altres, el nostre president Maragall i que ja veis com ha acabat: malalt i traït pels seus “companys federals” espanyols... I de l’Estatut, què se’n sap? Unes ments malaltes de colonialisme desfressades de jutges del tribunal constitucional, es dediquen a desfer-lo per peces i a deixar-lo inservible per al futur del nostre país.
Ara bé, també diuen que el Barça és l’exèrcit desarmat de Catalunya, i a més –i això ho dic jo– el futbol era fins ara la única manera de guanyar als espanyols sense posar la nostra vida en perill.
Així que resulta que som un soldat desarmat... i no puc desertar.
Enguany, no ho podem ni ho poden negar, hem guanyat totes les batalles. El tàndem Laporta-Guardiola ens ha oferit un espectacle futbolístic que mai no podrem oblidar i s’ha demostrat al món que hi ha una manera catalana de jugar a futbol: mestissa i, per això mateix, catalana cent per cent.
Basta llegir l’alineació del Barça a la final de Roma i es copsa la magnitud de la tasca feta per la directiva i que costarà anys i panys comprendre del tot. Però una cosa està clara: s’ha de treballar i treballar obsessivament fins que no resti cap dubte que s’ha fet tot el que s’havia de fer. Després l’atzar farà el demés.
I el Barça ha nascut de Catalunya i potser no ho ha fet per atzar.
La celebració del títol ha estat una explosió descomunal de joia i orgull. I fins i tot jo, que som bastant escèptic, he sortit a celebrar-ho al carrer.
Després, l’endemà, he mirat una estona Tv3 i he vist que Barcelona havia embogit, que la gresca era d’una magnitud estratosfèrica i que la mesura potser havia vessat.
I m’ha vengut un altre cop aquella sensació d’abans de París. He deixat de creure, però ara no som un creient; som un soldat desarmat i, com he dit abans, no puc desertar.
I mentre mirava la celebració per la tele vaig veure que si el Barça era l’exèrcit desarmat de Catalunya, la ministra de la guerra, Chacón, interrompia la celebració amb anuncis que ens recordaven que ells sí que en tenen un d’exèrcit armat.
És, una vegada més, la típica provocació nacionalista espanyola: en mig de la nostra gran (potser massa i tot) celebració, la Chacón hi havia de dir la seva vestida de general, que per qualque cosa tenen l’article vuitè de la seva constitució.
Però ja no tenim por –aquesta és la diferència–, perquè ja no poden bombardejar Barcelona sense convertir-se en els pàries d’Europa.
I, per tant, s’ha començat a recórrer el camí de la nostra llibertat.
Aquest somni d’una nit de Champions és la fi de la nostra presó, que ha estat sempre Espanya.
Mentrestant, ens imaginam Guardiola –no és així, Jaume?– assegut en un racó de la seva habitació llegint aquests versos de Martí i Pol:
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Llull
Bibliotecari del Golea
