Fes una prova: posa un canal de televisió que emeti música. A veure si pots trobar un sol videoclip on la cantant no t’estigui intentant seduir. La coreografia i el contingut, traduït, és aquest: "Mmmm, estic calenta, tio... oh, sí, avui no te’n salves: et pens treure la roba a mossegades. Mira que bona que estic. Mira’m els llavis vermells cirera. Fixa’t quina regatera. Ara tenc els cabells arrissats i vaig en biquini i estic bona. Amb els cabells llisos i un vestit de nit encara més. Et fornicaré tant que et farà mal, grrrrr...!!!". Fa anys que not la presència sistemàtica de centenars de pits i culs de dones cridant amb insistència la meva atenció des del televisor, les revistes o els anuncis al carrer. Pits naturals, fotoixopejats o siliampliats em persegueixen per vendre’m cotxes, mòbils o llet de vaca.

Així, passar un sol dia sense veure una dona amb poca roba en actitud lasciva és pràcticament impossible.De què em queix? La immensa majoria dels homes hetero miram la part posterior de tota dona amb la qual coincidim en l’espai temps. L’anterior també. N’hi ha que ho fan dissimuladament i imperceptible. D’altres ho fan notori i escandalós. Però n’hi ha ben pocs que ho puguin evitar. Qui digui el contrari sol mentir. Elles també ho fan, però només un 0’1% del que ho feim nosaltres. Interpretar aquesta diferència percentual com una disposició més espiritual de l’ànima femenina per entomar aquest breu viatge carnal, per ventura és encertat, però injust. Com l’alopècia i/o la producció de testosterona, la inclinació innata per abocar-nos d’ulls a damunt del cos femení és una imposició de la natura gairebé tan irreprimible com la ingesta periòdica de massa aèria vital.

Puc entendre que per moltes dones aquest "respirar" sigui considerat un comportament abominable d’una marraneria insondable i punible. Però haurien de fer un esforç per considerar-ho com un instint indefugible fruit de més de 3.000 milions d’anys d’evolució. De la mateixa manera que el guepard no pot escapar a la seva condició carnívora perseguint nyus a 110 quilòmetres per hora, bona part dels Homo sapiens mascles no controlen els glòbuls oculars davant la presència de fèmines abillades per ressaltar llur anatomia.

D’aquí que arribi a interpretar la publicació de la imatge cular de la barbie borbona i na sarkozina no com un gest masclista de mal gust obscè, ans com un crit inconscient d’auxili del meu gènere per la submissió a aquesta creu genètica. Que la foto sortís en diaris "seriosos" podria constituir una improbable primera denúncia pública de l’assetjament continuat al qual som sotmesos els mascles heterosexuals des de tots els fronts audiovisuals.

El cas és que dos simples culs ens han fet oblidar una estona la crisi o que la grip del porc ens ronda. Com deia Rubianes: "Ante aquel culo, ¡quién iba a pensar en batallas!". Són les agradables servituds del cervell del rei, agradables a estones. Començ a témer que arribi el dia en què tengui el dipòsit ple. Posar-se a 110 per hora és un plaer, però no a cada instant. Per sort, sembla que a partir dels 40 la cosa remet una mica...però es podria tractar d'una treva enganyosa.

Miquel Piris